Category Archives: Solidaritat

La il·lusió dels més petits

1 Reply

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

¿Justicia?

1 Reply

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

Amb un hematoma a l’ull

Leave a reply

El dissabte al vespre vam anar a sopar a casa d’una amiga que feia poc havien operat. La idea era; si ella es trobava bé, quan acabéssim de sopar baixaríem a Premià de Mar, si no tenia ganes de sortir, quan ens fes fora de casa seva hi aniríem. Vam sopar i vam passar una bona estona, però quan vam acabar va arribar l’hora de decidir. Tot i que ella volia sortir de casa i respirar aire del carrer li feia vergonya que algú conegut la veies i que li preguntés que l’hi havia passat, volia passar el més desapercebuda possible. Així que les altres tres vam decidir pintar-nos un hematoma al voltant de l’ull, com si haguéssim caigut per les escales o ens haguéssim barallat.

Un cop a Premià de Mar ens vam trobar a varis coneguts, i tots es van fixar en el nostre morat a l’ull. Quan ens preguntàvem què ens havia passat responíem amb un “és una historia molt llarga”. La tàctica va funcionar, tothom es va fixar en el nostre hematoma i ella va passar desapercebuda, que era el que volíem, a més a més la reacció de la gent al pensar que ens havíem pegat va ser molt divertida.

Maria

Ànims Abidal

1 Reply

Com tots sabreu, el jugador francès del Barça, Eric Abidal, se li ha detectat un tumor al fetge en una revisió rutinària efectuada pel club. Per sort, ja va ser intervingut aquest dijous, i, pel que sembla, tot ha tingut una bona resolució.
M’agradaria afegir que ahir, la televisió nacional de Catalunya, TV3, es va comportar molt solidàriament dedicant-li el partit i el programa posterior, el Hat-Trick a l’Abi.

Bé, el meu propòsit amb aquest escrit, és que tot el que la majoria de la gent hem sentit per aquest esportista d’èlit, ho hauríem de fer també, per a totes aquelles persones que han patit o estan lluitant per vèncer un càncer.
Finalment, agrair a tots els jugadors de futbol que han donat suport al francès i enviar un missatge d’ànim al Japó, país el qual ha sofert la catàstrofe més gran, des de la Segona Guerra Mundial

Àlex

Ser donant

1 Reply

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Compromís. Nivell: 10%

1 Reply

Aquesta setmana és el primer aniversari del tràgic terratrèmol d’Haití i la situació continua gairebé tan malament com un any enrere, o inclús pitjor a causa de la recent epidèmia de còlera que, juntament amb la delicada situació política, que provoca nombrosos disturbis i manifestacions, acaben d’enfonsar el país.

Uns quants mesos després del desastrós terratrèmol, a la Conferència Internacional de donants, la comunitat internacional es va comprometre a donar 10 mil milions de dòlars per ajudar a reconstruir el país. I fins ara d’aquests 10 mil milions acordats només ha arribat el 10%.

Això és qüestió de compromís. De fer el que es diu que es farà. De dir el que es creu que es pot fer, i no de dir el que més bé ens fa quedar, i fer el que més ens convé, que és el que està passant a Haití i el que passa cada cop que hi ha un desastre per l’estil.

I, en la meva opinió, la causa aquest problema, és que passats uns mesos de la tragèdia, els mitjans de comunicació deixen d’informar de la situació a la zona afectada. Això fa que la gent se’n oblidi, i per tant, la comunitat internacional ja no té la pressió que tenia abans per complir les donacions i ajudes a les que es va comprometre en moments de màxima atenció dels mitjans de comunicació.

El problema és, com he dit abans, que els països donants no tenen capacitat de compromís. Quan tot el món els esta mirant i està pendent del que fan, prometen les 7 meravelles, però quan la gent gira el cap un instant, ells ja se’n estant desentenent. No es comprometen de veritat a ajudar el país afectat, només volen quedar bé davant del món, i els altres, que se les arreglin sols.

Cristian Álvarez

La Marató

1 Reply

La marató és un projecte solidari impulsat per la Televisió de Catalunya i que està enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació de malalties que, de moment, no tenen curació definitiva. Aquest programa, s’emet cada any en el mes de desembre i dura unes quinze hores. Durant l’emissió, s’expliquen els testimonis de les persones que pateixen la malaltia, els de les seves famílies, els dels metges, etc.

Però la marató, va més enllà de la recaptació de fons. La població catalana hi  té un important paper. L’emissió la segueixen més de tres milions de persones i, per això es diu que és una mobilització ciutadana. També hi participen voluntaris coneguts o anònims, rebent les trucades de donacions en les seus telefòniques.

Aquest any la Marató de TV3 tracta les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides. Aquestes lesions apareixen de manera sobtada i poden canviar la vida en un segon. Alteren el funcionament del cos humà i molts dels afectats queden discapacitats.

Penso que la Marató és una manera de fer veure a les persones el que veritablement es passa quan es pateix una malaltia com aquesta. Perquè estic segura que molts de nosaltres no hi pensem mai en aquests malalts o, simplement, en la sort que tenim de no patir-ne cap. També és una forma de reunir a moltíssimes persones catalanes per una bona causa. I, si cadascuna d’aquesta gent hi posa el seu granet de sorra, podrem ajudar en la investigació d’aquestes malalties i, recordem que la investigació és l’esperança per a tots aquests malalts. Per això, jo sóc una més i em sumo al lema d’aquest any; “La Marató diu molt de tu. Truca”.

Anna Benítez.

Junts ho podríem aconseguir

1 Reply

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea