Category Archives: Satisfacció

Menjador Social

1 Reply

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta

Sacrifici

1 Reply

Ser conscient de cada cosa que fas, apuntar-se cada cosa a la agenda… Tu mateix estàs en joc… Per cada cosa que no fas per tu, significa que no la faràs per ningú…. I si has de sacrificar, sacrifica coses per tu mateix, perquè significarà que una altra persona també es sacrificarà, i que el sacrifici no és res dolent. Tot i poder passar-ho malament, tot el ying té el seu yang, tota cara té la seva creu, i cada sacrifici serà recompensat amb el que hagi de ser, tot i ser una petita recompensa, la satisfacció personal, el saber que un mateix ha fet, i per tant pot tornar a fer, no té cap preu. Potser no és una llarga sensació, però és un petit moment en el que hi ha una gran sensació de benestar. Tot i acabar esgotat i havent hagut de pencar i pencar, aquest petit moment que podria haver estat de malestar en un mateix i que hagués seguit amb un continuat de, no sacrifici, “ganduleria”, s’ha convertit en un petit moment de benestar i de “jo puc”, la qual es converteix en una nova experiència satisfactòria i de la qual et podràs sentir orgullós. I per un mateix l’orgull davant d’una cosa ben feta, és un bon orgull. I no tinguis por de perdre a la gent que et rodeja, per sacrificar-te, perquè moments, en tindràs, i no aniràs amb les mans buides, sense cap experiència, sinó que podràs explicar a la gent, com una persona ha demostrat a través del sacrifici, ser una millor persona. I les persones a les que estimes i que t’estimen, es sentiran orgulloses de ser amics i estaran contents al teu costar, per que hauràs demostrat que et sacrificaries per ells/es.

El sacrifici ha de ser constant, la bona energia circularà per el teu voltant, si et sents orgullós i satisfet amb tu mateix.

Eduard

Jo, esportista

1 Reply

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

Propòsits 2

1 Reply

Farà ja uns mesos, en aquest bloc, vaig escriure sobre els meus propòsits de cara a la segona avaluació. Ja que d’aquí poc ens donaran les notes m’agradaria tornar a parlar-ne….

A la primera avaluació vaig suspendre vuit assignatures, cosa que em va desanimar i portar molts problemes, tant dins com fora de casa. Seguidament, gràcies al meu esforç he aconseguit complir els meus “propòsits”. Tot i així estic molt nerviós ja que mai se sap el que pot passar i m’agradaria saber que tot el meu treball al llarg del trimestre ha servit d’alguna cosa. Quan vaig parlar de propòsits no només parlava de resultats escolars, sinó del meu comportament
en general tant a casa com a l’institut.

En fi, ara tinc una bona relació amb la meva mare i n’estic molt orgullós perquè crec que he fet un gran canvi. Aquest canvi em servirà molt al llarg de la vida, perquè dels errors s’aprèn…

Que potser suspendré una assignatura? Pot ser, però jo estaré igual de feliç amb mi mateix perquè de d’una a vuit hi ha un canvi important…

David

Un pla a l’últim moment!

1 Reply

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta

La rutina

2 Replies

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura

No és només futbol!

1 Reply

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

L’eclipsi

1 Reply

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

Nervis amb recompensa

5 Replies

Vaig entrar a la petita sala on feia classe de cant on m’esperaven 45 minuts plens de nervis.

Setmanes anteriors la professora ens va demanar que ens preparéssim per individual una cançó cadascú i cantar-la amb la música, al mig de tota la classe. Jo m’havia preparat una de facileta, perquè no estava preparada per posar-me un gran repte i menys sense saber cantar i al mig de tota la classe. L’últim que volia fer era el ridícul. Per això vaig escollir una cançó sense gaire melodia, que no pujava gaire de to i que durava poc. Bé la cançó perfecta per les persones com jo, que som principiants en el món de cant.

Em va tocar ser la cinquena en cantar de 15 que érem. Jo m’estava posant inquieta i molt nerviosa, estava en una situació que en la vida havia tingut. Posar-me a cantar davant d’unes quantes persones i que a més la professora, que és molt professional, em feia molt de respecte cantar davant d’ella. Jo volia que arribés el meu torn però a la vegada no. Per una banda volia que arribés perquè volia sentir la sensació de que algú t’estigui escoltant amb atenció mentre cantes, però a la vegada no volia que arribés el moment, perquè no estava segura de mi mateixa en aquell instant.

Finalment va arribar el meu moment, la professora va notar que jo estava molt nerviosa, se’m em va acostar i em va dir que estigués tranquil·la, que sempre hi ha una primera vegada, i em va demanar que estigués segura de mi mateixa i que no em traïssin els nervis. Amb pocs segons em vaig tranquil·litzar, em vaig acostar al piano i em vaig posar de cara als alumnes, li vaig dir a la professora que ja podia posar la cançó, vaig fer el més gran del sospirs i va sonar la música, va arribar el moment de cantar i això vaig fer, m’estava sorprenent a mi mateixa, que tingués el valor de posar-me a cantar, no em creia que en fos capaç. Va acabar la cançó. Em van aplaudir i la professora em va dir que ho havia fet molt bé i amb molt de sentiment. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que havia sigut una sensació molt motivant i que m’encantaria repetir.

Laura Sánchez