Category Archives: Salut

Com portar una vida saludable

Leave a reply

L’exercici no només és bo per al cervell sinó que també ens pot ajudar a prevenir malalties.

Fa molts anys es va descobrir que el cervell va evolucionant gràcies a l’exercici, i que si tens un ritme d’exercici constant el cervell genera una molècula anomenada BDNF, que és l’encarregada del creixement de circuits entre les neurones, per tant necessita gran plasticitat d’adaptació i també afavoreix la memòria. Però la majoria de la gent no és conscient del que ajuda l’exercici al nostre organisme.

“L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable”

El cos està constituït per òrgans connectats entre si per mitjà de circuits com és el BDNF. Si aquesta molècula es bloquegés també faria un bloqueig entre l’aprenentatge i la memòria; això es podria evitar tenint una practica constant d’exercici, ja que hi hauria una aportació més gran de BDNF i també ens ajudaria a prevenir malalties com; depressions i l’Alzheimer, entre moltes altres.

L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable. Però si no fem cap esport i no exercitem el nostre cos, tenim més tendència a patir malalties cardiovasculars, com per exemple; l’obesitat i la diabetes, però sobretot ens estem perjudicant portant una vida sedentària.
L’exercici juga un paper molt important en la nostra vida diària, ens ajuda a portar una vida sana i saludable i a prevenir moltes malalties.

Daniela

Astenia primaveral

1 Reply

Como se suele decir, la primavera la sangre altera. Sin embargo, yo he empezado la primavera con la sangre poco alterada.

Hace cosa de unos días que noto que no tengo energía. Creo que esto me pasa porque necesito un cambio en mi vida, simplemente algo que pueda devolverme la fuerza que necesito. El problema es que busco y busco y no encuentro nada. ¿Será verdad que cuando buscas una cosa no la encuentras y cuando no buscas nada aparece por sorpresa?

Estos síntomas podrían ser consecuencia de la astenia primaveral. La astenia primaveral es un síntoma caracterizado por una sensación generalizada de cansancio, fatiga, falta de energía, debilidad mental y física… Se origina principalmente en el estrés, aunque puede tener otro origen, por exemplo orgánico. Por lo general aparece al amanecer, es decir, predomina por la mañana y puede ir variando durante el día. Por lo general, suele afectar más a las mujeres que a los hombres. Este síntoma no es ninguna enfermedad, al contrario, es de carácter leve y pasajero.

No hay un tratamiento especial para curar la astenia, pero se puede llevar una vida mas saludable, dormir más, evitar comer alimentos con mucha grasa y sobretodo mantener el cuerpo bien hidratado.

Espero que la primavera vuelva a alterar mi sangre.

Ainoa

El meu Benjamin Button

1 Reply

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Tottenham-Bolton

Leave a reply

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

En estat vegetatiu

4 Replies

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Solo se vive una vez

3 Replies

La Marihuana, como muchos sabréis, es una una planta. Sus hojas se extraen y se fuman como tabaco. Como muchas drogas, es ilegal, y el hecho de consumirla puede producir trastornos mentales y físicos. Hace aproximadamente un mes, una de mis amigas fumó Marihuana y estuvo al borde de la muerte.

Era un viernes normal y quedamos con varias amigas para dar una vuelta. Nos quedamos a cenar en un bar y cuando acabamos, dos de ellas decidieron fumar María. Yo ya había dicho que no me gustaba mucho la idea y que no me parecía bien que fumaran en medio de la calle, pero ellas insistieron, yo estaba muy nerviosa por si alguien las pillaba.

“No puedo respirar…” esas fueron las últimas palabras que dijo antes de echarse al suelo. Gesticulaba mucho, diciendo que no podía respirar, que le costaba y que sentía un fuerte dolor en el pecho, luego, se estiró en el suelo y perdió el conocimiento. Yo estaba muy asustada, incluso derramé alguna lágrima. Finalmente, la madre de una de las chicas llamó y vino a ayudarnos. Por suerte, ella ya empezaba a encontrarse mejor.

Esta experiencia me ha hecho reflexionar sobre lo malo que es drogarse y todo lo que puede pasarte si lo haces. Sin duda, tenemos que ir con cuidado con esos temas. Solo se vive una vez y hay que disfrutar al máximo, pues nunca sabes cuando puede llegarte la hora.

Sandra

Espants enganyosos

1 Reply

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura

Un canvi de mentalitat

1 Reply

Ahir, tenia hora per el dentista. Ja sabia al que anava, m’havien de posar ferros. Això no es que sigui plat de bon gust, perquè apart de que influeix en el teu aspecte, també requereix que hagis de treure’t alguns costums que tenies en el passat.

Anava amb la idea de que em faria una mica de mal quan me’ls posessin perquè algunes amigues que n’havien portat, m’ho havien comentat. Això va fer que tingués una mica de “por” al cos, durant tot el dia. Un cop allà, vaig asseure’m  a la sala d’espera, com diu el mateix nom, a esperar. Se’m va fer etern, fins que va venir la secretària i em va dir aquestes paraules: “Bé Marta, ja no podem esperar més. Et toca”. Després de sentir aquestes paraules, em va sortir com un acte involuntari el tocar-me les dents, perquè probablement, no podria sentir el mateix tacte en 2 anys, que és el temps que he de portar-los posats.

Vaig estar com mitja hora asseguda en una mena de butaca. Quan ja me’ls van posar, em sentia molt rara. És una sensació que mai havia sentit. És inexplicable. Has de passar per aquesta experiència per poder comprendre la raresa de portar un tros de ferro a les dents.

Gairebé no volia riure ni parlar aquell dia. No volia que la gent em veiés les dents. Tot i així, vaig reflexionar una mica i vaig dir que no em podria estar durant dos anys de la meva vida, amagant-me les dents. A part que no és res de l’altre món portar ferros, perquè pel que he vist, molta gent en porta o en portarà d’aquí poc temps.

Un dels inconvenients, és que no pots menjar tot el que t’agradaria. Al principi, has de deixar de banda les “gominoles” o bé una cosa que m’agrada molt, el fuet. Encara que si en volem treure un punt positiu de tot això és que tindré una dieta més saludable.

El primer dia, no he menjat gairebé res. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. A part de que tardo el doble del que tardava abans, hi han moltes coses que són incòmodes de menjar perquè has de mossegar bastant, i fa mal.

Encara que la gent diu que em queden bé, jo no opino el mateix. Això és psicològic, per tant encara que m’ho diguin molts cops o em diguin coses bones…quan tens una cosa ficada al cap, a vegades no hi ha res ni ningú que ens pugui fer canviar d’opinió. Suposo que amb el pas del temps m’acostumaré i acabaran per agradar-me, encara que sigui una mica.

He arribat a la conclusió que no val la pena estar tot el dia pessimista, com ho estic aquests primers dies. Les coses no canviaran. No me’ls trauran. Així que m’hauré d’acostumar i intentar seguir com abans. Com moltes amigues m’han dit, el resultat és el que compta, i encara que seran dos anys llargs, espero que finalment hagi valgut la pena.

Marta