Category Archives: Responsabilitat

Un dimarts sorprenentment diferent

2 Replies

Avui fa, exactament una setmana i un dia i potser unes horetes que el meu entrenador em va enviar un missatge que deia: “Fas alguna cosa el dimarts 1 (que és festiu)? si és així, ja la pots anar anul·lant perquè tens un compromís important!” No se m’acudia a què s’estava referint, ni la menor idea, és per això que li vaig contestar al missatge dient-li: “pots ser una mica més precís senyoret? m’estàs deixant a quadros!” Ell es limitava a dir-me que encara no m’ho podia comentar, que m’esperés dos dies… I evidentment, deu minutets més tard vaig aconseguir el meu propòsit, saber el perquè de tanta intriga i com és que m’havia de reservar el dimarts.

El pobre es va rendir enfront la meva persistent insistència i em va enviar una bona parrafada explicant-me més o menys com havia anat tot.

Aquest va ser el moment més màgic sens dubte, no m’ho esperava, i semblarà exagerat però no hi ha dia que no hi pensi. Cada dia falta menys per el famós dimarts 1 i aquest no em deixa pensar en altres coses, estic preocupada i alhora enormement feliç per l’oportunitat que m’ha ofert la Selecció Catalana del Maresme! El meu entrenador em va comentar que ens havien vingut a veure jugar en diversos partits i han decidit convocar-nos a dues companyes meves i a mi per a jugar amb la Selecció en un torneig amistós, i el primer partit ja és aquest dimarts.

Tinc una tensió contínua des de, com us he dit al començament, una setmana i un dia i escasses hores…no és que estigui obsessionada ni res per l’estil, simplement mai m’he trobat amb una situació així i em costa portar-la amb normalitat.

Espero que aquesta tensió, el dia del partit, es torni bona i a favor meu!

Hi ha dies, que de tant pensar i donar-li voltes al mateix tema, acabo arribant a la conclusió que no estaré a l’altura del nivell de joc i que no m’he de presentar. Però hi ha uns altres dies, que són la majoria, que em repeteixo diverses vegades el següent: “ T’han donat l’oportunitat oi? Et podrien no haver escollit Laura, fes el favor i juga com ho saps fer! Lluitaràs per cada pilota fins al final, com sempre!

En definitiva, tinc el cap com un bombo però en realitat és per una cosa molt positiva i que serà enriquidora, tindré el plaer de conèixer grans jugadores i el més essencial de tot: APRENDRÉ, sempre, sempre procuro fixar-me en cada passada, regat, xut, tan és si són encertats o no, la qüestió és fixar-me i per tant, millorar el meu joc.

Així que tinc una cita dintre de tres dies, i no hi penso faltar!

Laura Morales Moreno

Ella necesita más amores y menos amor

1 Reply

Advierte a menudo que ella no es de fiar y su mentalidad a veces asusta. Podría compararla con algún tipo de animal salvaje, para nada doméstico (dato a tener en cuenta). Su astucia la hace jugar con fuego y eso es precisamente lo que hace de su vida una aventura por la cuál enloquece.

Pero yo sé que aunque su corazón pinche, es tan tierno y delicado como la misma molla de pan recién sacada del horno. Nos queremos mucho y nos entendemos bastante, esto nos puede por encima de cualquier conflicto que podamos tener. Tenemos un concepto borroso de la vida ya que sólo alcanzamos los 15 años y medio todavía…Pero lo que tenemos muy claro es que nadie ni nada va impedirnos hacer lo que tengamos ganas de hacer, aunque implique jugar con fuego y quemarnos. Responsabilidades las justas y muchas ganas de pasarlo bien en todos los sentidos, nos invaden cada vez que pensamos en un futuro juntas.

Somos mejores amigas y no tenemos prisa en ningún aspecto, así que intentaremos disfrutar poquito a poco de las cosas buenas que nos da la vida. Al fin y al cabo sólo tenemos 15 años, demasiado jóvenes para preocuparnos.

Paula

La llibertat

Leave a reply

Quan som petits estem constantment controlats pels pares i tot el que fem o deixem de fer depèn d’ells. Des que naixem fins a una certa edat confiem en ells ja que ens protegeixen i, per fer-ho, decideixen per nosaltres. Així, sovint, els problemes que se’ns presenten ens els solucionen ells i no pas nosaltres sols, com quan anàvem a l’escola i ens barallàvem amb algú, o quan havíem fet alguna cosa malament i havien de donar la cara per nosaltres… Per tant, no ens sentim pressionats en cap moment ja que sabem que si ens passa alguna cosa, els pares ens ho solucionaran.

Però com a conseqüència tenim menys llibertat per fer el que nosaltres ens ve de gust. Quan som petits no ens deixen sortir, o com a mínim, no amb tanta freqüència com ara; no podem escollir sobre aspectes de la nostra vida, com el que farem en un futur, o el que hem d’estudiar… Simplement ho decideixen ells, tot pel nostre bé.

Però quan arribem a una certa edat els pares ens deixen més llibertat per a decidir i encaminar la nostra vida. Moltes vegades hem pensat “vull que arribi el dia en què ens deixin decidir”. Però ara penso que potser era millor abans ja que decidien per nosaltres i ens donava la sensació de que els pares no s’equivocaven mai.  Ara per exemple, hem de pensar a què ens volem dedicar i per tant, quina carrera escollir i, com no tens ningú que et digui el que has de fer, no saps molt bé per on tirar. Ara els pares ens poden aconsellar però no poden decidir per nosaltres ja que moltes de les coses que fem a partir d’ara condicionaran el nostre futur.

Amb tot això em refereixo a que, a mesura que ens anirem fent grans, més problemes se’ns presentaran però tindrem més llibertat de decisió per solucionar-los.

Jennifer

Una mascota

1 Reply

Mai m’havia plantejat la idea de tenir una mascota.

Però un dia m’ho vaig preguntar. Estava asseguda a la taula del menjador sopant, mentre els meus pares parlaven i el meu germà estava encantat mirant la televisió, jo em vaig endinsar en el meu món i vaig començar a qüestionar-me, si tenir un gat em feia il·lusió. Donant-li voltes al tema vaig decidir que de veritat em faria feliç tenir com a mascota un gat i com que estàvem a prop del Nadal i reis vaig pensar demanar-lo com a regal.

Els vaig explicar la idea als meus pares. Ells sorpresos em van dir que tenir un gat era una gran responsabilitat, i que ara em feia gràcia però que potser d’aquí a uns anys me’n cansaria, a més ja teníem la Tori una gossa molt dòcil i carinyosa però que segur que amb la visita d’un gat ja no ho seria tan.

Com que són molt tossuda vaig seguir insistint. No sé com va anar però crec que els meus pares em van donar una oportunitat. El dia de reis, vaig baixar corrent al menjador, com fa qualsevol infant que està content per obrir els seus regals. Estava molt convençuda de que no m’havien comprat un gat perquè ja m’havien advertit que era una mala idea. Però la meva sorpresa va ser que al damunt de la taula del menjador hi havia un transportí amb un gat preciós al seu interior, tenia un pèl gris que brillava i una ulls groguencs com dues taronges i estava espantat. Estava tan contenta i nerviosa que no sabia com agafar-lo. Vaig decidir posar-li Pupu de nom.

Ara, ja fa sis anys que tinc el Pupu, és un gat molt bo, no té cap problema amb l’Ona, la gossa que tenim ara, perquè la Tori era velleta i va acabar morint.

Des que tinc el gat l’únic que puc dir és que tenir un animal no és cap joc, l’has d’alimentar, portar-lo al veterinari, demostrar que l’estimes perquè ell segur que farà el mateix amb tu encara que pensis que no és capaç. Si marxes de vacances has de tenir algú amb qui deixar-lo o te l’has d’endur. Tenir un animal comporta moltes responsabilitats. Quina raó tenien els meus pares, però jo no canviaria per res del món el meu gat.

Marina.

Sol a casa

Leave a reply

Fa poc vaig estar tot un cap de setmana sol a casa, ja que els meus pares van marxar de viatge a Roma.

El mateix dia, divendres, quan van marxar, vaig convidar a uns amics a sopar a casa. Vam mirar una pel·lícula mentre ens menjàvem una pizza que havíem encarregat. Vam estar-nos fins no gaire més de la una, ja que a l’endemà la gent tenia controls que estudiar, jo també. Quan se’n van anar vaig quedar-me mirant la TV fins que em va entrar son i em vaig quedar dormit al sofà. A dia següent, quan em vaig despertar, a prop de les 11, el primer que vaig veure va ser la casa feta un desastre. Hi havia caixes de pizza per tots llocs, formatge repartit per la taula, llaunes de beguda per tots llocs, i tot estava mogut de lloc. El primer que vaig fer és esmorzar alguna cosa i després endreçar-ho tot. I per fi quan vaig acabar vaig descansar un ratet i em vaig posar a estudiar.

Aquella mateixa nit vaig quedar-me despert fins les tantes estirat al sofà mirant la televisió, sabia que pel matí havia de llevar-me d’hora i per tant havia de dormir, però com que no tenia els pares per dir-me que me n’anés al llit, no ho vaig fer. Vaig quedar-me un altra cop adormit al sofà. A l’endemà vaig despertar-me cansat i tot i així em vaig posar a estudiar, però per culpa de la son que tenia havia d’estar tres cops més del que estava normalment perquè se’m quedessin les coses.

Després d’aquests tres dies que he passat sol he arribat a la conclusió que encara no estic preparat del tot per a viure sol, ja que hi ha coses que encara no les sé fer sense que me les diguin.

Marc

Créixer

1 Reply

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

“Sense voler”?

1 Reply

Fa un parell de setmanes, vaig llegir a “www.lavanguardia.es” una notícia que em va atreure, deia així: “Continental Airlines, condenada a pagar 200.000€ por la catástrofe del Concorde“. La notícia diu que Continental Airlines haurà de pagar 200.000€ de multa i 1 milió d’euros d’indemnització a Air France per l’accident de l’any 2000 a l’aeroport de París on van morir 113 persones. La causa de l’accident va ser una peça que va caure d’un avió de Continental i va rebentar un pneumàtic del Concorde, cosa que va provocar una fissura als dipòsits de combustible i els va inflamar.

En això no hi ha res d’estrany, és normal que hagin de pagar si són ells els responsables -encara que involuntàriament- del tràgic accident. Però el que em va cridar més l’atenció, va ser una cosa que hi diu més endavant, que també van ser acusats i condemnats a presó els tècnics que van col·locar a l’avió de Continental la peça que més tard va caure.

Jo no soc jutge, però no crec que aquests tècnics es dediquin a col·locar peces mal cargolades als avions per diversió, així que em sembla a mi que no són pas culpables de l’accident i no haurien d’haver estat condemnats tot i que després els absolguessin. És possible que teòricament, seguint al peu de la lletra les lleis, siguin culpables, però, es pot culpar algú per una cosa que ha fet involuntàriament? I no només em refereixo en aquest cas, sinó en general.

P.S. Si voleu llegir la notícia aquest és l’enllaç:

http://www.lavanguardia.es/internacional/20101206/54082789855/continental-airlines-condenada-a-pagar-200-000-euros-por-la-catastrofe-del-concorde.html

Cristian

La voluntat

1 Reply

La voluntat: – ens determina, ens estanca en una xarxa de causes,?…

– ens allibera de tota causa i som nosaltres els reals responsables dels nostres actes
Jo sóc la pitjor persona per a explicar qualsevol cosa referent al que és la voluntat.
Posant un exemple pròxim, que és el del examen de socials.

Realment sóc una persona que li costa molt aquesta matèria i em costa posar-m’hi i quan m’hi poso amb voluntat realment acabo fent un bon examen. Però la pregunta aquí seria, què guanyo no estudiant…una carbassa i prou, tota l’experiència resideix en estudiar i aprovar, que és realment on es guanya alguna cosa.

D’aquí es podria treure de bo que la voluntat és una cosa positiva a “grosso modo” sempre amb la fi de coses bones.

La vagància es podria considerar el contrari de la voluntat. Per que la vagància en fa caure en temptació, les coses dolentes, per exemple les addiccions.

La nostra voluntat pot arribar a tenir un grau més elevat o més petit segons la importància que li puguem donar.

Per altre banda es podria dir que la voluntat és el govern d’un mateix. Tot i que per l’altre cantó, la voluntat dels altres la podem manipular?

Jo crec que sí, perquè som els éssers humans, que ens podem manipular uns als altres fàcilment depenent de les condicions de cada persona. Tot i tenint molta voluntat es podria dir que cedim davant d’una temptació que supera el preu de la nostra voluntat (tothom té un preu).

Eduard

Mentir o dir la veritat?

1 Reply

Sovint quan faig alguna cosa malament em pregunto: “Haig de dir-ho als pares o bé amagar-ho?” “Què passarà si els ho explico?” Precisament aquesta darrera pregunta és la que em fa dubtar a l’hora de decidir-me.

Em fa por que reaccionin malament i em castiguin, però també hi ha la possibilitat que si se n’adonen ells sols s’enfadin i el càstig sigui més gran.

Cada vegada que haig de prendre aquesta decisió em costa decidir-me, però al final els acabo explicant la veritat. No sé perquè prenc aquesta decisió, el que sí que sé és que quan ho faig em quedo més tranquil·la. De moment, sempre m’ha anat bé explicar la veritat. Sempre ho han entès i mai m’han castigat pel simple fet d’haver-los-hi explicat. Això sí, no m’escapo d’una llarga xerrada amb ells.

En la meva opinió, és millor dir la veritat. Ja no em refereixo només al cas que acabo d’explicar, sinó a tots els casos en general. Crec que si ets sincer i ho expliques, et quedes més tranquil i et treus un pes de sobre important. Ara bé, no sempre surt bé, però al cap i a la fi cadascú és responsable del que fa i de les conseqüències que això comporta.

Laura