Category Archives: Record

Setmana santa amb sorpreses

1 Reply

La setmana santa va ser una de les millors de la meva vida. Dilluns va venir la meva millor amiga de Manresa, la Cris, que venia a passar uns dies a casa meva. Va baixar a Barcelona i jo la vaig anar a buscar a l’estació de tren.

Vam passar la tarda per allà i a les nou de la nit vam anar al Teatre del Liceu a veure el David Bisbal, que feia un concert acústic. Era un dia molt esperat ja que teníem les entrades des de feia molt de temps. Ens ho vam passar molt bé i vam gaudir tal com ens ho havíem imaginat.

Dimarts vam passar el dia descansant i dimecres, el dia del meu aniversari, vam anar a una barbacoa que havien organitzat els meus amics. Va estar molt divertida. M’hauria agradat molt haver-m’hi estat més estona, però la Cris em tenia preparada una sorpresa i, per això, vam marxar més d’hora. Sens dubte, la sorpresa va ser fascinant, no m’ho esperava ni molt menys. I la veritat és que vaig ser molt feliç el dia del meu aniversari, gràcies a les persones que em fan feliç dia a dia.

Me’n duc un maquíssim record d’aquesta setmana santa que crec que em quedarà per tota la vida.

Laura

L’any que ve

1 Reply

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Records

1 Reply

Una de les aficions que comparteixo amb la meva família és viatjar. Ens agrada molt i ho fem sempre que podem. Un dels records que em compro durant els viatges són dos peces de plata amb alguna cosa representativa d’aquell país o ciutat. A París em vaig comprar la torre Eiffel i l’arc de triomf, a Venècia una góndola i una màscara, a Holanda un d’aquells típics molins i esclops, a Itàlia la torre de Pisa i el ponte Vecchio, a Londres un dels famosos autobusos de color vermell i el Big Ben….

Fins fa dos anys, però, no m’havia muntat la polsera i tenia les peces soltes. Li vaig demanar a la meva mare que m’enganxés les peces a la polsera i així ho va fer. Durant l’estiu me la vaig posar (només a les ocasions més especials) amb molt d’orgull. Sempre que la mirava se m’omplien el cap de records bonics, especials i que m’omplien d’alegria. Recordava el passeig en góndola per els canals de Venècia, el caos de Londres, el relax d’Holanda…

Un bon dia, però, no la vaig trobar. La buscava dins les bosses, per casa, al cotxe, etc. fins que un dia la meva mare, molt trista, em va dir que l’havia agafat per ensenyar-li a una amiga i que des d’aquell moment no l’havia tornat a veure. Ella es sentia molt culpable perquè sabia que significava per a mi aquella polsera i em va prometre que tornaríem les dues als països d’on havia perdut les peces, per poder comprar-les una altre vegada. En aquell moment em vaig enfadar molt, però alhora em vaig posar molt trista. Tot i això vaig arribar a la conclusió de que aquella polsera només era una cosa material amb la que relacionava els records i que aquest seguien al meu cap.

Actualment segueixo fent la polsera, tot i no tenir les peces antigues, i guardo la promesa que em va fer la meva mare.

Judith Maltas

Felicitat

2 Replies

Avui és un dia trist, camino tota sola i veig que tot el que hem fet no ha servit de res, les coses no han sortit com havíem planejat. Ho hem intentat rectificar, arreglar el que vam fer malament, però ja és massa tard i no hem pogut fer-hi res. Els nostres camins s’allunyen. Recordo tot el millor, tot el bo i em torna a la memòria el que vam somiar i ara veig que no passarà. Cada moment que m’has fet passar, cada regal que m’has donat. Ara tanco els ulls, vull plorar, no vull ningú al meu costat, al meu cap només hi ets tu amb els nostres petons.

Amb el temps el record es va fent més petit, ja he plorat i recordat, ara s’ha acabat, les llàgrimes ja no em tornen a visitar, ja t’he estimat massa temps i no vull fer-me més mal. Ara el que toca és tirar endavant i deixar de banda tot el que vam passar. Avui segueixo caminant com cada dia sense recaure ni mirar enrere. Torno a començar vivint el present.

La felicitat és un camí que s’ha de construir un mateix i l’has de recorre a poc a poc. A vegades i han entrebancs, però t’has de quedar amb els moments que ets sents alegre i content, la felicitat està al teu costat, només te n’has d’adonar i compartir-la amb qui vulguis.

GEMMA

Recuerdos musicales

1 Reply

“Esta canción me hace recordar…” “Pero si fue aquí donde…¡Qué buen recuerdo!”

Muchas veces escucho una canción que me recuerda alguna cosa que me haya gustado, me recuerda todos esos felices momentos que pude haber vivido, me puede recordar a una persona, un lugar, una cosa, un día, una temporada del año, o sin embargo me puede recordar un mal día.

Las canciones para mí son como una caja de recuerdos, durante unas semanas puedo estar escuchando la misma canción, simplemente porque es nueva y me gusta; años más tarde puedo volver a escucharla y me recordaría todos aquellos momentos vividos durante dichas semanas.
A lo largo de mi vida he escuchado cientos de canciones distintas de todo tipo, cada canción de aquellas me recuerda algo particular.

Los lugares también nos hacen recordar. Cuando vamos a un lugar, al que hace mucho tiempo que no hemos ido, recordamos todos aquellos momentos vividos, ya sean felices o tristes. Nuestro cerebro actúa con “memoria fotográfica”, ya que muchas veces para poder recordar una anécdota debemos ver o escuchar algo vivido en ese momento, por tan absurdo que parezca.

Edu

Records

1 Reply

L’altre dia vaig obrir un calaix buscant alguna cosa. El què? No me’n recordo. Però fos el que fos va perdre sentit quan vaig trobar la meva vella Game Boy Color i em van venir un munt de records. Havia passat tantes hores jugant amb aquella màquina…

Vaig mirar quins jocs tenia i si tenia piles… I vaig encendre-la. CLINC! Aquell característic so va ressonar dins del meu cap. I van començar a aparèixer imatges senzilles. Amb prou feines tenia color, tenia uns dibuixos molt simples. Els personatges tenien un moviment molt mecanitzat i uns diàlegs força sobris.

Però…Malgrat tot això… Tots volíem aconseguir els 150 Pokemons, tots volíem ajudar a Mario a salvar la princesa Peach, tots volíem encaixar les peces del Tetris, tots volíem aconseguir l’espasa mestra del Zelda…

Cada cop la tecnologia ens dóna més de si… però per què no ens pot entretenir el que ho va fer anys enrere? Us convido a tots a reflexionar sobre això i a agafar coses que sabeu que de petits us agradaven per tornar a ser nens durant una estona. Us adonareu de com n’és de divertit i de que no necessitem tant com tenim.

Clara Córdova

Sí, la teva neboda en fa un gra massa.

5 Replies

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

Petits records

1 Reply

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Impossible l’oblit

2 Replies

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Vells temps

1 Reply

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals