Category Archives: Preocupació

Canvis

1 Reply

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

“Els entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona”

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Desesperació d’un depriment diumenge

1 Reply

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

Mentalidad negativa

1 Reply

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana

Todo y nada

1 Reply

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Massa moments, massa records

1 Reply

Aquest matí, mentre em preparava la motxilla, he sentit com la meva mare mantenia una conversa. Ha sigut curta però intensa. M’ha preocupat.

Un cop dins del cotxe li he preguntat de què es tractava aquella trucada telefònica. M’ha contestat amb veu tremolosa. Era el meu pare, aquella matinada havia hagut un incendi a Cala Llonga, Eivissa, on es troba l’apartament de tota la família.

A l’illa pitiüsa solen haver-hi incendis, però aquest ens toca molt de prop. Aquella cala recull molts records: Ma mare i els seus germans en barca, els meus avis copsant les vistes des de la pintoresca terrassa, jo i els meus cosins nedant i jugant en precioses aigües cristal·lines, aquelles capbussades al vespre… massa moments, massa records.

La meva mare no ha gosat ni posar les notícies durant el dia per si apareixien imatges de l’incident. Segons la gravetat d’aquestes hauria sigut un gran cop per a ella. Per sort, quan he arribat a casa i li he tornat a preguntar per l’assumpte, se li ha il·luminat la cara en parlar-ne. Tot ha sortit bé. Ha sigut un incendi lleu en comparació amb d’altres. Havia succeït en una regió lluny de l’apartament i de la cala.

Quin pes m’he tret de sobre. Sembla que no ha estat res. Quina alegria i quina despreocupació!

Laia