Category Archives: Prejudicis

O tots moros, o tots catalans

1 Reply

Aquest estiu vaig anar de campaments amb els escoltes. Un dels dies varem fer una ruta al poble del costat del campament. De cop se’ns va posar a ploure molt fort i ens havíem de refugiar d’alguna manera, i per això, varem entrar dins d’un túnel d’una mina abandonada. Allà dintre també hi havia un vell de 90 anys que s’havia aixoplugat amb nosaltres, i que ens va donar conversa. Ell ens va explicar que el immigrants, d’aquí un temps ocuparien el nostre país, ja que segons ell, ens prenen els llocs de treball, fan que hi hagi més delinqüència al carrer i que finalment, en comptes de viure a Catalunya viuríem com a Marroc.

Aquests comentaris ens van sobtar molt ja que jo penso que aquestes persones es veuen forçades a deixar la seva família per buscar una vida millor i una feina amb la qual es puguin guanyar la vida. Però hi ha vegades que no es volen integrar i això no facilita la seva acceptació en la societat que els acull. També tots tenim els mateixos drets, obligacions i oportunitats (o al menys les hauríem de tenir), per això l’entorn hauria de donar les mateixes possibilitats a totes aquelles persones que vulguin treballar, prescindint de la seva religió, raça o procedència. A més, es molt possible que aquest vell hagi tingut alguna mala experiència amb un immigrant, i la causa d’això és que li haurà provocat que ara els vegi amb prejudicis.

Això no només li passa a aquest vell, sinó que hi ha molta més gent no li agraden els immigrants, però tard o d’hora s’hi hauran d’acostumar.

La curiositat d’aquesta història és que el vell tenia un accent d’Andalusia i que ell en el seu temps potser havia sigut un immigrant que buscava oportunitats en una altra regió d’Espanya.

Cinta Hosta

Prejutjar

1 Reply

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria

Informa-te’n, després opina.

1 Reply

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.