Category Archives: Preguntes

Més enllà dels nostres coneixements

Leave a reply

Des de fa molts anys, s’estan fent estudis de la terra, la seva creació, del que hi ha més enllà i que encara desconeixem. Però mai hi ha hagut una resposta que ens confirmi amb certesa i ens pugui resoldre els nostres dubtes.

Tinc molta curiositat per saber que hi ha més enllà del que els nostres estudis ens han permès investigar. Estic segura que hi ha moltes persones que tenen el mateix interès que jo per descobrir-ho.

Hi ha dies que et poses a pensar si hi ha més planetes habitats… o si potser no són com la espècie humana o en el cas de que n’hi haguessin, si ells saben que nosaltres existim… Però mai tens una resposta a les teves preguntes.

Quan penses com es va crear el món hi ha un moment en que el teu cervell ja no pot raonar més, l’espècie humana té la intel·ligència limitada. Hi ha estudis i investigacions que et poden orientar per resoldre algunes preguntes però sempre penses, quina ràbia, no puc saber de veritat com va començar tot.

Qui va crear tot això? Són preguntes una darrere l’altre sense resposta. No crec que mai descobrim l’inici de tot perquè cap humà hi va ser. I per molt que inventem màquines i aparells que ens puguin orientar i ajudar a arribar a llocs inexplorats seguim tenint la mateixa situació d’incertesa.

I com sempre, quan acabes de reflexionar et dones compte de que el nostre planeta terra és molt curiós hi ens crea un mar de dubtes.

Marina.

Todo y nada

1 Reply

La muerte. Hay tantas preguntas sin respuesta, tantas historias narradas, tantas leyendas escritas, tantos mitos relatados,… sobre esta palabra de tan solo seis letras.
Una de las preguntas que han pasado por nuestra mente en más de una sola ocasión ha sido la de ¿qué hay después de la muerte? O simplemente ¿hay algo después de la muerte?

Una de las leyendas más conocidas es la del famoso túnel. Si, ese largo y placido túnel al final de cual hay una espléndida luz que nos atrae hacia ella. También hay muchas religiones que aseguran que si que hay algo. Por ejemplo, el budismo cree en la reencarnación, es decir, en una vida totalmente diferente después de la muerte. Sin ir tan lejos, el cristianismo afirma que hay una división de todas las almas: las que han pertenecido a buenas personas irán al cielo, lugar maravillosamente bonito y perfecto. Por lo contrario todas aquellas almas que han pertenecido a malas personas, irán al infierno cuyo sitio es descrito de una manera horrorosa y tenebrosa. Podría seguir nombrando teorías más o menos creíbles sobre este gran enigma pero me temo que son infinitas.

Pero en realidad, ¿la muerte es un concepto tan malo? quiero decir, ¿que nos haga estar tan preocupados? Si lo pensamos detenidamente la muerte es un suceso que excluye lo viejo y deja paso a todo lo nuevo. Me refiero a todo aquello que nos aportará conocimientos, situaciones y hechos diferentes, más modernos, nuevos. Y es que acaso, ¿esto no es bueno? De esta manera creo que se asegura una evolución continua de la humanidad.

Volviendo al principio de mi escrito y llegando a una opinión personal, nos preocupamos demasiado por algo que nunca llegaremos saber. Podemos seguir preguntándonos las mismas ridículas preguntas sobre si hay vida después de la muerte o no, podemos seguir creyéndonos todas esas historias escritas por alguien, cuyo nombre nadie conoce, pero algún día, entre tantas preocupaciones y preguntas, nos daremos cuenta de que lo más importe no es lo que hay después de la muerte sino antes.

Andrea Maria Vidal Ruiz.

Raíces

1 Reply

El otro dia caminando por el huerto, de noche y con Luna creciente, tropecé y fui a agarrarme a un pequeño peral que tenia delante, a un metro más o menos. ¿Qué mayor poder necesito de un árbol que el que esté en el sitio justo cuando yo lo necesito para no caer? -me pregunté-. Segui andando dos o tres pasos y algo me detuvo. Volví atrás y mire donde había tropezado. No había tierra movida. Casi con miedo, he cambiado la pregunta que me hice: “¿Qué mayor poder necesito de un árbol que el que me haga tropezar sacando una raiz de bajo tierra y escondiéndola de nuevo para que me agarre a él y, después de haberme hecho una pregunta estúpida y él haberme leído el pensamiento, me haga volver sobre mis pasos y me haga entender?
The secret life of plants.

Celia

Per què?

1 Reply

Ens passem la vida fent-nos aquesta pregunta, davant de qualsevol situació que se’ns presenta, sigui bona o sigui dolenta,ens qüestionem les raons de la seva causa. Volem saber el perquè de les coses, per què ens succeeixen a nosaltres, per què d’aquesta manera, per què en aquest moment … és una necessitat de l’ésser humà el saber la causa i conseqüència de tot el que ens envolta. És simplement una forma més de perdre el temps. No sabem conformar-nos amb que alguna cosa succeeixi perquè sí i punt, preferim donar-li voltes al tema, menjar-nos el cap, buscar tres peus al gat … com vulgueu anomenar-ho. Som incapaços de viure seguint el ritme natural de la vida, que ja bastants pedres té en el camí com per a posar nosaltres unes poques més amb les nostres ratllades mentals …

Per què? I per què no?

La llibertat és una il·lusió?

2 Replies

Sí, avui he perdut l’autobús. La meva mare m’ha obert la porta de l’habitació, ja que quan estic adormida i detecto la llum em desperto. Perquè m’obres la porta? Ha sigut la meva pregunta. No havia caigut que estàvem a dimarts, després del magnífic pont. M’he aixecat de mala gana, eren les 07:20. Havia d’anar a l’institut. No podia ésser. Un minut més dins del llit era la glòria, calenteta, amb els mitjons de llana i la manteta…

Una vegada ja vestida, he començat a posar-me “les joies”: quatre braçalets, el rellotge i dues maquíssimes arracades blanques de fusta en forma d’anella.

He estat més de vint minuts intentant posar-me-les. Se m’ha fet etern! Uns 10 minuts per posar-me la primera i els altres 10 minuts per intentar posar-me l’altra. Justament quan he tancat la porta del carrer per anar al autobús i he avançat uns vint metres, escolto la veu del meu avi: Ainaaaa! El bocadilloooo!… He anat corrent a buscar-lo i quan l’he tingut a les meves mans, he escoltat com l’autobús frenava… He esbatanat els ulls d’una manera al veure com l’autobús tancava les portes a cinquanta metres de mi i marxava!

Al final, la meva mare m’ha portat en cotxe, molt ràpidament. Tenia una arracada posada i l’altra a la butxaca. Les meves amigues no se n’han adonat fins que els he explicat la meva surrealista història… han començat a riure de les expressions de desesperació que feia.

Per què vaig haver de comprar-me aquelles arracades tant precioses i tant difícils de posar? Per què vaig decidir que hauria de comprar-me unes arracades? No podria haver-ne escollit unes de simples i boniques? El cas es que estan “maleïdes” i m’han desencadenat una sèrie de problemes…

Aina

Què sóc?

3 Replies

Som adolescents. Segons molta gent, estem en l’edat de preguntar-nos i qüestionar-nos el perquè de totes les coses. Les hormones bullen dins dels nostres cossos en un esclat de transformacions.

Doncs bé, el cas és que m’he cansat de sentir dir als adults que m’envolten tot aquest munt de coses que a mi ni em passen. Així que, he decidit començar a qüestionar les coses. He arribat a la conclusió que el primer que em cal saber és: qui sóc? O millor: què sóc?

Tinc clar que sóc alguna cosa, perquè penso. Per tant, només sóc una cosa que pensa? Crec que no sóc el meu cos, ell només m’ajuda a ser. Què sé? Sé que sóc jo. Però, què és “jo”? Potser aquest “jo” que em denomina depèn de les coses que m’envolten, suposant que aquestes coses existeixin. Com puc saber que les coses que m’envolten existeixen? Potser només són càrregues elèctriques que un cervell interpreta. O no? Si són càrregues elèctriques, també és possible que el meu cervell no les sàpiga interpretar de la manera correcta, el que em porta a pensar que pot errar. La realitat tal com la visc no puc demostrar que sigui la realitat del món, ni tan sols puc demostrar que el món existeixi. Això em podria portar a comparar-ho amb un somni, percepció “real” de la meva realitat durant uns instants en la meva imaginació. Aleshores, imaginar m’aporta realitat? Massa abstracte, no ho entenc. Què sóc? No sóc res. O si?

Pot ser que les meves reflexions siguin errònies, però ara sé que els adults diuen la veritat quan afirmen que la ment d’un adolescent està feta un embolic, ja que per culpa (o gràcies) a reflexionar ara no podré parar de preguntar-me què sóc.

Buscaré en la imaginació fins que trobi una resposta que pugui satisfer la meva curiositat. Probablement, no ho aconseguiré mai.

Joana Pelegrín Garcia

Per què?

Leave a reply

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex