Category Archives: Por

Un gran canvi

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

“Aquest salt tan important fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió”

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

 

La por

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Días rojos

¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

– ¿Color rojo? Querrá decir negro.

– No, se puede tener un día negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué.

(Breakfast at Tiffany’s)

Tengo días rojos con muchísima frecuencia. A veces, cuando estoy intentando dormir, siento una presión, una sensación aterradora que me oprime el pecho y me impide relajar la mente. No sé por qué tengo esa sensación y tampoco tengo la esperanza de que alguien lo sepa. Creo que eso me ocurre por un hecho importante que me ha pasado durante el día y al que no he prestado atención hasta el momento de estirarme en la cama.

También se siente miedo en algunas tardes en las que estás estirada en el sofá completamente sola. Una sensación de incertidumbre hace que empieces a pensar qué estará haciendo tu hermana o tu padre. ¿Estarán bien?, ¿Habrá pasado algo?, ¿Por qué llegan tan tarde a casa?, ¿Por qué no les he acompañado? Preguntas sin respuesta que te vienen a la cabeza sin motivo. Luego los llamas y les preguntas como están, ellos te responden que bien y tú en ese momento te quedas mucho más tranquila.

Supongo que todo el mundo tiene sus propios días rojos, ya que cada uno tiene diferentes miedos e incertidumbres. ¿Os imagináis un mundo sin días rojos? Resulta difícil, siempre hemos vivido con ellos y hemos acabado por acostumbrarnos.

Sandra

El meu futur

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Tothom necessita ajuda

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

Tu també en tens oi?

No m’equivoco veritat? en posar aquest títol sobre la por, oi que no? Tant si us agrada reconèixer-ho com si no, tothom en té. Algunes de les preguntes que em faig és “què és la por?”, és un sentiment? No se sap ben bé què és la por, però pel fet que sigui ningú la pot evitar. Però sí que per poder-la vèncer, t’hi has de enfrontar, és l’ únic mètode.

Hi ha molts tipus de por. N’hi ha que poden provocar canvis enormes en la teva vida, en les teves decisions, etc. Poden produir canvis tan greus que potser t’agradaria tirar al temps enrere i tornar-t’ho a pensar.

En la meva opinió la por és un obstacle per aconseguir el que vols. Per això molts cops deixes de fer el que t’agrada i mai assoleixes el teu objectiu. Tot per culpa de la por.

La por també és descrita com un tipus de masoquisme, i és veritat: per exemple a mi m’encanta mirar pel·lícules de por però desprès a la nit…

NO PARES DE MIRAR LA PORTA!

I preferiries no haver-la vist.

Però com totes les coses la por també té la seva part positiva!, molts cops ens ajuda a no cometre un disbarat!

Jordi

Aranyes

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia

Pànic

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Superar el pànic

Les decisions en la meva vida són dominades per la por que m’evita prendre aquestes decisions. Aquesta senyal al meu interior que sempre em diu que “no”, que “vaig a fracassar”, que “em vaig a equivocar” …

També hem de tenir en compte que tenim moltes possibilitats que ens portarà a triomfar, a ser grans, a gaudir de la vida, però per assolir-lo, hem de poder superar el pànic que el tenim en dins.

Si podem dominar els nostres pànics que tenim al nostre interior podrem controlar tots els nostres propis sentiments, el nostre interior i finalment acabarem dominant el nostre propi món.

Tonny

Cruzaré el miedo

Muchas veces tenemos miedo, aquel que nos persigue en cualquier situación. Nuestro futuro, nuestras palabras, nuestras decisiones, y muchas otras cosas más son dominadas por un miedo que nos perjudica en nuestro futuro.

Personalmente me pasa mucho, mis decisiones en la vida son dominadas por el miedo que me evita tomar dichas decisiones. Esa vocecita en mi interior que siempre me dice que “no”, que “voy a fracasar”, que “me voy a equivocar”…

Sin embargo, hay que tener en cuenta que “un universo de posibilidades te espera al otro lado de tus miedos”. Ese universo existe, aquel de las grandes posibilidades, que nos llevará a triunfar, a ser grandes, a gozar de la vida, pero para alcanzarlo, tenemos que cruzarlo.

Creo que uno de los grandes retos del ser humano es, dominarse a si mismo, quizás el más difícil. Un rey puede dominar regiones, estados, países o hasta continentes, y ser muy poderoso, pero sin dominarse a si mismo jamás será “invencible”

Dominando nuestro interior como, cada vocecita, cada miedo, la conciencia, nuestros pensamientos, nuestros planteamientos…

Controlaremos nuestro propio mundo, el más complicado de controlar y a la vez el más importante.

Edu Seyde