La meva avia tenia parkinson, des dels seixanta anys que li van detectar fins l’estiu passat. Quan vaig nèixer ja en tenia, i bastant avançat; és a dir que no podía ni parlar ni escriure ni caminar per ella sola, era el meu avi el que desde sempre havia cuidat d’ella. Mai he mantingut una conversació am la meva àvia, no perquè no vulgués sinó perquè sempre que ho intentava, ella simplement no em podía respondre. Era una sensació d’impotència tan gran que sortia de casa els meus avis deprimida, veure-la allà sentada sense moure’s d’aquella cadira blanca enmig del menjador i que les necesitats bàsiques per sobreviure els hi fes una altre persona, simplement em posava de mal humor, i a vegades penso:
-perquè va tenir que ser la meva àvia la que tingués parkinson ?.

Sempre anàvem d’ hospital en hospital perquè amb un simple refredat ja podia convertir-se en greu … fins l’estiu passat , que va agafar una infecció a la vesícula, és una operació fàcil i amb pocs riscs de mort, però la meva àvia tenia parkinson i els metges van dir que no es podia fer res, que la deixarien ingressada fins que arribes el dia… jo no m’ho podia creure, què injust, sempre recordaré quan el meu va entrar a la meva habitació per dir-me que s’havia mort, primer no m’ho vaig creure però després ho vaig anar assimilant fins que un dia, em parlaven d’ella i vaig deixar de plorar .

El que ho va passar pitjor va ser el meu avi, des de sempre amb ella pel bo i el dolent i de sobte ja no la tenia. Jo admirava el meu avi, era un home fort, valent i amb un carácter una mica especial, és a dir, es barallava amb totom, però sempre amb el seu sentit de l’humor, que ens feia riure a tots, era per mi el millor home del món!
Quan la meva àvia va caure malalta, el meu avi va estar amb ella sempre, a ell semblava que li agradés estar per ella tot el dia, alguna gent no ho entenia, però jo si, va ser el millor marit del món.

S’acababa de morir la meva àvia i el meu avi estava destrossat, nosaltres per animar-lo, li vam regalar un viatge a Càdiz amb la inserso, quan va tornar, ens va dir que no es trobaba bé. En portar-lo a l’hospital li van detectar càncer al fetge. S’acabava de morir la meva àvia i al cap de dos mesos es va morir el meu avi , el meu ídol , el vaig perdre .

Recordo que estava sentada a una cadira de fora , la mateixa de fa dos mesos , una enfermera em va venir a veure i em va dir que molt sovint passa , que cuan una parella s’estima tant l’un a l’altre i un dels dos mor , l’altre , de tanta pena es mor al cap de poc . És veritat allò que diuen que el temps ho cura tot , els trobo a faltar un munt , però sempre els recordaré amb molt d’apreci i amor.

Paula