Category Archives: Paula Arcas

10

1 Reply

Vols que parli d’ell?

Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.

És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.

“Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai”

Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…

Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.

Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.

Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.

Paula

Marxem junts… lluny

1 Reply

Hi penso molt sovint i ho he somiat moltíssim, marxar d’aquí, agafar amb els amics una Volswagen California hippie decorar-la al nostre gust, emportar-nos les coses que més estimem, la guitarra que no hi falti i fugir d’aquí.

Fugir d’aquest poble, d’aquesta rutina que ens mata dia a dia, anar on sigui i començar pràcticament de nou, viatjar per allà on vulguem, aparcar de nit a la platja fer una foguera, cantar i riure com bojos. Ser nosaltres mateixos i conviure junts en una aventura inoblidable.

La veritat és que ho necessito, deixar tot enrere i ser feliç al costat d’aquells que més estimo.

I ho faré, per satisfer les meves necessitats. Sempre tenint en compte de que mai és tard per a res, ni per enamorar-se, ni per tornar a començar ni per somiar.

Paula

El temps t’ensenya a valorar

1 Reply

Un altre any que deixem enrere..

La veritat és que han canviat moltes coses en un any que ja s’ha anat per no tornar, persones que han entrat i han sortit com si res, però també persones que hi han entrat per quedar-s’hi. Molts cops, me’n recordo de bons moments quan estic caminant sola per el carrer, o abans de dormir, i somric. Pels bons moments, els bons amics, pels amors… Infinits temes que realment m’han fet sentir millor, més feliç al costat d’aquells que més estimo. Errors, molts errors que amb el temps vaig aprendre d’ells mateixos i intentaré no cometre’ls mai més, però m’han fet créixer com a persona i a valorar el que tinc.

Han estat discussions i reconciliacions, trobades i comiats, riures fins aquell punt que no pots respirar més i piques de mans, però també han estat plors, molts..

I és així, cada any és realment una experiència nova, cada any és començar de nou però en la companyia d’aquells dels amics que han estat, són i seran els teus amics i mai voldràs que solament formin una part del teu passat.

Aquest any m’ha portat noves aventures que mai oblidaré, aquest any m’ha donat moltes lliçons que sempre portaré junt amb mi però, més que res aquest any m’ha portat nous somnis, noves metes i també moltes ganes per lluitar pel que vull, perquè has de saber aixecar-te si caus, i per començar un nou any has de saber valorar realment el que importa i deixar enrere el any que ha passat.

Paula

T’estimo!

1 Reply

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida

1 Reply

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula