“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!
Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.
El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.
Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.
Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.
A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.
Ariadna