Category Archives: Pares

Nervios

1 Reply

Estoy muy nerviosa últimamente por los posibles resultados de la primera evaluación. Pienso que esos resultados no son todo lo buenos que deberían ser.

Soy consciente que hay algunas asignaturas que me cuestan como física y química y catalán. Pero lo que más me molesta es que, durante este trimestre he intentado empezarlo con buen pie, es decir esforzándome al máximo para aprobar todas las asignaturas.

Os voy a poner un ejemplo de injusticia: Hace tres semanas que llevo sin salir de casa o de fiesta para poder sacar una buenas notas, pero lo increíble es que aunque no he salido hay algunos exámenes que no los he aprobado. Por ejemplo para el examen de catalán, estuve todo el sábado por la mañana y todo el domingo estudiando para que luego no aprobara el examen.

Pero bueno, voy a centrarme otra vez en los nervios que estoy pasando últimamente. No sé si alguno de vosotros también esta nervioso o nerviosa por sus notas, pero lo peor no son los resultados de esta primera evaluación sino la charla de los padres.

Muchos de nosotros nos esforzamos para poder aprobar las asignaturas y los padres a veces no lo saben ver ni reconocer, pero bueno ese es otro tema que a lo mejor ya os explicaré otro día.

Bueno, espero que todos tengamos unas buenas calificaciones y no tengamos que escuchar esa charla.

Rosa Puertas

Sevilla

1 Reply

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith

Campoterapia

3 Replies

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

Patinatge

1 Reply

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna

El síndrome de Peter Pan

1 Reply

“Llevo en lo mas profundo de mi corazón recuerdos inolvidables. En la memoria, imágenes que nunca, nunca jamás, podré borrar. El alma llena de incontrolables e inexplicables emociones. Los ojos llenos de lágrimas, que volverán a brotar cuando me acuerde del niño del perrito o la niña de la botella de agua. Y en la maleta, llevo ocho St. George, la cerveza africana. Sonrío. No será la última. Ella tampoco será la última. ¡Qué dios me conserve la sensibilidad!”
Días Grises (África), David Fornells.

Mi padre tiene 15 años.
Sí, es físicamente imposible que mi padre tenga la misma edad que yo pero no me refiero a ese tipo de edad.
Seguramente, si ven a mi padre por la calle pensarán: un hombre de cuarenta años, con trabajo, mujer, hijos. Se ducha, se lava los dientes, come, bebe (en muchas ocasiones cerveza), y le gusta Bruce Springsteen. Y, la verdad, no estaréis equivocados en nada. Pero por otra parte, y para mí la mejor parte, ese hombre que veis por la calle, en el momento que pasa por vuestro lado está soñando como ninguna persona de cuarenta años es capaz de soñar.
Esta parte lo lleva a realizar cosas increíbles: mi padre se fue a vivir a África, solo, teniendo una familia aquí, un trabajo aquí, una vida entera aquí, dejándolo todo, por el simple hecho de vivir y cumplir sus sueños. Y de ese sueño cumplido escribió un libro, el mejor libro que jamás he leído.
Esta parte lo llevó a pintar todas las farolas del pueblo de los colores del parchís , una ilusión antes de su cuarenta cumpleaños para estar seguro de que conservaba su ilusión por vivir.
Esta parte lo llevó a comprarse un Suzuki Vitara muy antiguo, arreglarlo y pintar la carrozería roja con topos blancos, y con este coche irse hasta Cádiz, Florencia, Túnez, Monaco y hasta Suiza para cumplir su sueño, y mi sueño, de hacernos una foto con la estatua de Freddy Mercury porque su espíritu soñador me comprendía.
Esta parte lo lleva a llorar de emoción cada vez que ve el DVD de Bruce Springsteen y estar presente siempre en sus conciertos, aunque su nivel de inglés le impida saberse y entender las letras, él las canta.
Esta parte lo lleva a ir a buscar a su novia al trabajo con un gorro de mejicano, solo por verla sonreír.
Esta parte es la que hace que mi padre no crezca nunca, como Peter Pan en el país de nunca jamás y lo convierta en una persona única y me convierta a mí en una persona muy afortunada por tener un padre capaz de contagiar las ganas de vivir que lleva dentro.
(t’estimo papi)

Paula

Ser mare i pare

1 Reply

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna

Pares separats

2 Replies

Molts de nosaltres sabem el que és tenir els pares separats. Molts hem tingut que viure la seva separació i, sobretot si ets petit, no és molt agradable. Primer vius amb ells mentre no paren de discutir en tot el dia i després et donen la noticia: es separen. Com ets petit no t’acabes d’adonar del que volen dir, però ho acabes comprenent al cap del temps.

Un cop t’has acostumat a que els teus pares estiguin separats, visquin en cases diferents, etc. Et fas gran i aleshores comencen de nou els problemes quan no vols anar a casa d’un o a casa de l’altre perquè no hi estàs còmode o per qualsevol motiu. Et sens malament. No li vols dir, perquè no vols fer-lo sentir malament, però tampoc vols passar-ho malament tu.

Tot i això, tant si ets petit com gran, que els teus pares es separin també té coses bones, el doble de regals per reis, dues cases, i clar està que si la mare no et deixa fer alguna cosa el pare ho farà, o al inrevés. Encara que a la nostra edat, solen guanyar les coses dolentes, tens el doble de discussions i et renyen el doble.

Clàudia

Examens

1 Reply

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

Destí capritxós

2 Replies

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez