Category Archives: Operació

Un Sant Valentí dolorós

Leave a reply

Avui és Sant Valentí, el dia dels enamorats però no sé què dir sobre aquest dia, així que us explicaré l’operació que em van fer el dilluns passat a la boca.

Primer de tot, amb una agulla em van punxar en el paladar per no notar mal quan em fessin l’ operació. No em van punxar només un cop sinó deu, ni més ni menys. Punxada rere punxada, cada una més dolorosa que l’anterior fins que ja no sentia la boca; un infern.

Cinc minuts després, quan ja la tenia complertament adormida van agafar un bisturí i van anar fent cuidadosament dos forats en el paladar, de manera que s’hi veiessin els ullals.

Mentrestant, despert i conscient que dos homes i una dona estaven “treballant per mi” només podia pensar que aquella operació s’acabés ja i poder-me’n anar a casa.

Quan els tres portaven quasi trenta minuts, vaig començar a olorar a pollastre a l’ast. Jo estranyat vaig pensar: I aquesta olor de què deu ser?

Bé, resulta que el meu amic doctor estava fent servir un bisturí elèctric, el qual es calenta molt, perquè d’aquesta manera al tallar segella automàticament qualsevol vena o capil•lar que hi hagi i no surt sang.

Finalment, vaig sortir de la sala amb dos forats ben grans a la boca i un dolor inimaginable.

Avui, una setmana després encara em fa mal, de vegades un mal insuportable i per ser menys, el dia següent a la operació em van enganxar a la dent (que es veu pel forat) uns ferros i no puc ni parlar. Així mateix si algun dia noteu que pronuncio malament sabreu que és per això i no per que m’hagi tornat boig.

Avui passaré un Sant Valentí una mica dolorós, però ja se’m passarà.

Marc

Des de la meva bombolla

1 Reply

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

En estat vegetatiu

4 Replies

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura