Category Archives: Oblit

Racisme

1 Reply

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra

Impossible l’oblit

2 Replies

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Dies grisos

3 Replies

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta