Category Archives: Mort

Ser donant

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Sí, la teva neboda en fa un gra massa.

Odio tenir la sensació d’angoixa, que em provoca pensar en tu. No suporto mirar per la finestra, i no veure’t. No m’agrada anar a portar-te flors, ni plorar la teva absència. Tampoc es gaire agradable somiar amb tu. I quan veig les teves fotos a casa de la iaia aquestes sensacions encara es fan més evidents.

Dormo amb un atrapa-sons. No se com t’ho fas, però de tant en tant, passes de llarg aquella xarxa i t’endinses dins el meu cap. Ja et vaig dir que no m’agradava. Però és la teva debilitat, a tu t’agrada molestar-me per les nits. Et recordo amb molt caràcter, deu ser això. No sé com idees tot aquest embolic. Deu ser molt complex.  Tot és tan real. T’abraço, parlo amb tu, m’abraces, parles amb mi. Seiem i de sobte desperto.

Quan arribo a casa de la iaia, miro les teves fotos i somrius com si res. No sé on està la gràcia. Sempre em deixes amb la paraula a la boca. Ets feliç, estàs agafant afició a passar per les xarxes de l’atrapa-sons. Abans de que em tornis a deixar a mitges, et faig una pregunta. ‘’Com és que no ets al cementiri com sempre? ‘’ La teva resposta és clara i senzilla. ‘’Al cementiri? Si jo no estic morta:)’’ No tinc paraules.

És diumenge i pugem a portar-te flors. La iaia i el iaio, van davant. Jo vaig darrere i m’assec  al banc. Ells marxen a donar una volta, i jo em quedo mirant aquell forat a la paret. Començo a parlar en veu alta. ‘’I si no ets morta, què pinto jo al cementiri portant flors?’’ No obtinc resposta. T’espero tota la nit, i tu ja no vens. Que ha passat?

Després d’onze anys començo a entendre les coses. A tu tampoc t’agrada la sensació d’angoixa, provocada per pensar en nosaltres. No suportes mirar als somnis i no veure’ns feliços. No t’agrada que et portem flors, ni que plorem la teva absència. I no acabes d’assimilar que tinguem tants records teus a casa. Mai has marxat del nostre costat, mai vas morir. Ets viva i vols que ho sapiguem.  Deixaré de fer bestieses, quan ens regalis l’últim sospir d’aquesta vida, em queixaré. M’estàs deixant en ridícul. No tinc raó.

Carolina C.

La mort

Hi ha gent que es pregunta “què passa després de la mort? ” i jo abans era un d’ells. Cada nit em preguntava: ” Què vindrà després de la mort? No es pot fer res per esbrinar-ho?

Quan era petit, més o menys entre els 5-8 anys, no m’ho podia treure del cap i no podia dormir. Quan intentava dormir m’imaginava que després de morir no tindria ni sentiments ni pensaments. En canvi ara ja no hi penso tant però quan se’m passa pel cap em costa molt deixar-hi de pensar.

Eren pensaments dolents però els he pogut canviar a bons. Ara el que intento fer quan penso amb què vindrà després de la mort és imaginar-me que continuarem vivint sense cos però seguirem vivint amb l’ànima.

Àlex

I tu, què triaries?

Fa poc temps vaig veure una pel·lícula (La caja) en la qual es planteja una gran qüestió. Imagina’t l’escena, un dia qualsevol, en una situació quotidiana, un home misteriós s’apropa a tu amb l’objectiu de donar-te una caixa, una caixa amb un botó.

Només tens dues opcions, prémer el botó i guanyar un milió d’euros o no prèmer-lo, això en un màxim de 24 hores. En un principi aquesta qüestió sembla molt senzilla, però aleshores se’t planteja el verdader repte:

-Si prems el botó una persona que no coneixes morirà.

Comencen a sorgir els primers dubtes; i si és un assassí? I si és un nen? I si s’ho mereix? Seguidament auto-justifiques la teva decisió; no el conec de res així que no m’importa, tothom hagués acceptat, són molts diners per dir que no, amb aquests diners es pot ajudar a gent necessitada…..

És el moment, han passat 24 hores, aquell home ve a recollir la caixa i a donar-te el maletí amb el milió d’euros, i se t’ocorre preguntar-li:

-Ara que faràs amb la caixa? I amb un somriure a la cara et contesta:

-No et preocupis, no li donaré aquesta caixa a ningú que coneguis….

De sobte tens pànic, significa això que el següent en morir seré jo?

L’angoixa recorre tots els teus sentits i comences a buscar una forma de lliurar-te de la mort, la desesperació és un mot que es queda curt per descriure el que sents en aquell moment, el teu cor batega més de pressa del que t’hagis imaginat mai, després d’uns instants de mort anímica, et ve a la memòria la primera pista, tens 24 hores.

Crec que aquesta pel·lícula reflecteix molt bé la avarícia de les persones i el nostre egoisme, som capaces de sacrificar una vida humana per tal d’aconseguir millorar la nostra. Crec que no hi ha motiu prou gran per justificar un assassinat, siguin 1 milió o siguin 100.

Jordi

La Mort

Tot això va començar mentre parlava amb un amic. On li vaig plantejar la següent pregunta:
– La mort és realment un final o un nou començament?

I ja que desconeixíem en gran part el camp que engloba totes les coses correlacionades amb aquesta.

Una de les principals “organitzacions” en crear un significat a la mort va ser la religió, la qual va començar a posar por dintre els caps dels homes que no els hi havia donat tanta importància al que hi havia després de la vida.

Des de el punt de vista de la religió va variant més o menys, segons cada una, el final és diferent per crear una altra manera de veure la vida, o la mort. Ja que en la religió només mort el cos físic i “l’ànima” se’n va, al cel, a l’ infern…

I des de el punt de vista visual, nosaltres només podem observar un cos inert sense pols.

Per l’altra banda segons uns intel·lectuals del moment o de fa uns anys i Bill Hicks (humorista) va dir: “Toda la materia es meramente condensada en una lenta vibración. Todos nosotros somos consciencia experimentándose subjetivamente. No existe tal cosa llamada muerte; la vida es solo un sueño y nosotros somos la imaginación de nosotros mismos.”

Això ens pot donar a entendre que el nostre cos físic és merament un transport per  la nostra consciència, el qual té una data límit, la qual finalitza X dia segons la persona.

Arribar a tenir por a la mort, o a la vida, ja que tot això ens és desconegut? És comprensible.
Sempre s’ha volgut donar un sentit tant a la vida com a la mort.
La meva opinió és que com més anem en la recerca de la vida o de la mort més ens allunyem d’aquesta.

En la actualitat segons la causalitat de la mort d’alguna persona, un accident de vehicle i el teu rang social, pot tenir unes conseqüències sobre la gent del món, tot i que també pot no tenir-les.

Tot això podria condicionar a alguns de nosaltres en la cerca de ser algú per a arribar a tenir X rellevància sobre l’àmbit social, per ser recordats per alguna persona.

Eduard

Instants en que tot et ronda pel cap

Aquesta setmana passada vaig anar als concerts de la Mercè, bé aquest no és el tema concretament sinó, les amenaces de bomba que hi havia.

Dijous, varem anar amb unes amigues al concert de la Pegatina, un grup de rumba, amb la intenció de riure, ballar i passar-nos-ho molt bé.

Quan vam començar a veure helicòpters volant, policia per tot arreu i totes les portes molt controlades, va ser quan vaig començar a pensar que potser si que era veritat que hi havia una bomba però, a la mateixa vegada pensava que si hi hagués una bomba no deixarien fer el concert de cap de las maneres. Va ser en aquells moments quan vaig començar a donar-li moltes voltes, “I si realment si que hi ha una bomba i no veig mai més la gent que més estimo?” “I si la meva vida s’acaba aquí?” “Prefereixo morir abans que quedar amb la cara desfigurada i sense un braç?” En fi, moltes preguntes que et ronden pel cap. En aquells instants ho donaries tot per poder arreglar moltes coses del passat, per demanar perdó a molta gent, per dir t’estimo i per abraçar a les persones que t’envolten.

Crec que una situació de vida o mort ( en aquest cas molt exagerat) et pot fer reflexionar sobre tot et fa apreciar tot el que tenim, sobre els nostres actes i també sobre moltes coses que t’agradaria fer, molt de temps que voldries aprofitar, tantíssimes coses a dir…

Per mi i les meves amigues va ser un dijous dels millors de la nostra vida. Tot va acabar bé sense cap bomba ni cap problema però, que haguéssiu pensat vosaltres si estiguéssiu en aquella situació?
Penso que és una situació que dona molt a parlar.

Ariadna

Temps

Tots pensem que morirem de vells, ningú es planteja la possibilitat de que demà a aquesta mateixa hora el teu pare, mare, amic, parella, company de classe o qualsevol persona propera a tu falti. Ningú s’ho planteja perquè ningú vol que succeeixi. Tots pensem – No això a mi no em passarà… però després podem veure a les noticies de la televisió que hi ha famílies destrossades per la falta d’algun membre, que ahir estava perfectament bé sopant en família, rient amb els amics, planejant coses per el cap de setmana, i avui ja no hi és, i no s’hi pot fer res no hi ha marxa enrere. La pregunta que s’ha fet molta gen és Perquè en aquell moment va tenir que anar fins allà? Segur que es podria haver impedit. És massa tar, el buit dintre el pit ja no te’l pot treure ningú.

Hauríem de viure el dia a dia de la millor manera possible amb les persones que t’envolten, perquè si demà alguna d’elles no hi fos tindrem el desig de no haver estat somrient amb aquesta persona el dia anterior.

El valor del temps és incalculable.

Natalia Gasulla

Dies grisos

Quan el cel s’ennuvola, tot al teu voltant canvia i ja pots estar del tot segur que aquell dia serà un dels pitjors de la teva vida.

Sona el despertador, em llevo feliç de ser qui sóc, sense imaginar-me el que em passarà. M’aixeco i em dirigeixo al lavabo. Encara amb els ulls tancats, em començo a desvestir. Em poso dins la dutxa i engego l’aigua que em regalima per tot el meu cos nu. Una pell blanca es descobreix sota l’espuma. Apago l’aigua i em vesteix-ho. Em miro al mirall, em pentino i em pinto una miqueta perquè no es notin tant les olleres d’ adormida que porto. Em bec el got de llet i me’n vaig cap a l’ institut.

Un dia com qualsevol altre. Comencen les classes. Les dues primeres hores passen molt ràpid, no me n’adono i ja és l’hora del pati. Plou i no podem sortir, em topo amb un amic i hi parlo una estona. De sobte una esgarrifança em recorre per tot el cos. Sense saber perquè una imatge em ve el cap, un record, un altre, un sentiment, una llàgrima i de sobte recordo que avui fa anys que es va morir. Trobo a faltar el meu avi. La persona que més necessitava, el que m’entenia, m’escoltava i em comprenia, el que em protegia i m’estimava, trobo a faltar els petons que em feia quan en veure’m notava que no estava bé i em posava a plorar, les seves abraçades, la seva veu greu que desprenia una tranquil·litat i serenitat que ningú més té. No se perquè però ja no és el mateix. Les hores van passant i les classes s’acaben.

Torno a casa amb un buit immens a dins. “On és?” “Perquè ha passat?” i milions de preguntes més sense resposta. Mai sabré perquè però aquella persona que tan estimava un dia va decidir abandonar-me i marxar, potser per voluntat pròpia perquè ja era molt gran i deia que ja li tocava, o potser no, perquè en el fons no em volia deixar mai, però se’n va anar. Un munt de llàgrimes m’inunden els ulls, no puc parar de plorar i per molt que em tanqui a l’habitació, la meva mare em sent, entra, m’abraça i em fa un petó. Em tranquil·litzo una mica i amb molt d’esforç aconsegueixo deixar de plorar. Llavors toca fer la feina més dura i dolorosa que he fet mai, toca oblidar. Llavors sí, el temps t’ajudarà.

Et pot arribar a fer tant de mal un simple record ?

Marta