Category Archives: Maria Samon

Les formes del temps

1 Reply

 Si utilitzés els temps verbals per fer un nou escrit reflectint el pas del temps, començaria amb l’imperfet. Recordant els moments d’infantesa, tot allò que ja ha quedat enrere. L’anada a l’escola agafada de la mà dels pares, els quaderns de cal·ligrafia, els estius a Tordera, les llargues hores al menjador de l’escola, la caiguda de la primera dent. El primer dia d’institut, conèixer a tota aquella gent nova, les llargues tardes amb les amigues…

Amb el perifràstic, aquests últims mesos. La festa major, el viatge a Tenerife. Tot l’esforç i estudi d’aquestes ultimes setmanes, els nervis, les previsions de l’estiu i les ganes de poder dir “això ja està”.
L’avui, amb el present. La felicitat d’haver acabat una etapa, notar l’estiu, tot i que el temps no acompanyi. Despertar-se tard ja que és festa i estar amb l’avi que ens ha fet una visita.

I el demà? El meu futur millor que sigui expressat en condicional, ja que de moment només sé que seré lluny de Vilassar. Però no sé ben bé ni on, ni amb qui, a qui coneixeré, com em trobaré… Tot i així, aquest futur no em fa por, ja que és el que vull i el que he triat. Per això com ja heu dit alguns; Bon estiu a tots i a totes, ens tornarem a veure l’estiu del 2012. I espero retrobar-nos sense haver de fer servir el condicional compost…

Maria

Amb un hematoma a l’ull

Leave a reply

El dissabte al vespre vam anar a sopar a casa d’una amiga que feia poc havien operat. La idea era; si ella es trobava bé, quan acabéssim de sopar baixaríem a Premià de Mar, si no tenia ganes de sortir, quan ens fes fora de casa seva hi aniríem. Vam sopar i vam passar una bona estona, però quan vam acabar va arribar l’hora de decidir. Tot i que ella volia sortir de casa i respirar aire del carrer li feia vergonya que algú conegut la veies i que li preguntés que l’hi havia passat, volia passar el més desapercebuda possible. Així que les altres tres vam decidir pintar-nos un hematoma al voltant de l’ull, com si haguéssim caigut per les escales o ens haguéssim barallat.

Un cop a Premià de Mar ens vam trobar a varis coneguts, i tots es van fixar en el nostre morat a l’ull. Quan ens preguntàvem què ens havia passat responíem amb un “és una historia molt llarga”. La tàctica va funcionar, tothom es va fixar en el nostre hematoma i ella va passar desapercebuda, que era el que volíem, a més a més la reacció de la gent al pensar que ens havíem pegat va ser molt divertida.

Maria

Prejutjar

1 Reply

Durant Setmana Santa el president del bloc de pisos va penjar un cartell a l’ascensor. Hi deia que seguint una normativa de l’Ajuntament no es podia fer soroll a la nit perquè la gent havia de descansar. Posava exemples com ara tocar instruments o els animals de companyia i, subratllat en groc, que no es podien moure mobles.

El divendres passat quan vaig arribar a casa del viatge a Tenerife, després d’obrir la maleta i donar el “mojo picón” als meus pares, van trucar al timbre. Eren dos quarts de dues de la matinada i ma mare, estranyada, va anar a obrir. Era el president del bloc, que va entrar indignat i ens va acusar de tenir un “taller de fusteria clandestí” des de feia un mes i mig, sobre del seu dormitori (el que seria el l’habitació dels meus pares). Deia que a la nit fèiem reformes i ell sentia com arrossegàvem mobles, fèiem servir trepants elèctrics, el soroll de les fustes que tiràvem al terra… un sens fi de coses que si el meu pare no fos fuster, no l’hi haurien passat pel cap. Ens va amenaçar amb denunciar-nos a la policia si no aturàvem el nostre “negoci nocturn”. Però intentant calmar-lo, vam oferir-li passar a l’habitació perquè observés que allà no hi havia cap taller. I quan va veure-ho va callar. Avergonyit anava cap a la porta, tot i que ell encara ens acusava de que a les nits no podia dormir.

Penso que sovint jutgem a la gent pel poc que sabem d’ells, tot i no conèixer com són realment. Sembla que als nostres veïns els costa dormir i els ha semblat lògic que la professió del meu pare els anava bé per explicar que no poguessin agafar el son. I si el meu pare fos un executiu que es passa el dia a l’ordinador fent informes, de què se’ns podria acusar?

Maria

Compra! Compra! Compra!

1 Reply

Aquest cap de setmana, s’ha celebrat la Piosfera, una trobada de nois i noies entre 15 a 18 anys d’arreu de Catalunya que es fa cada tres anys. Érem 250. Durant dos dies ens vam submergir en un món controlat per la publicitat i el consumisme. Mitjançant activitats ens van fer adonar de la societat en la que vivim.

L’activitat de tarda va ser una petita mostra de maneres d’explotar a les persones. A part de cobrar una misèria per fer les feines que ens manaven, si no ens comportàvem o ens negàvem a fer-les, ens enviaven a la gàbia de la vergonya. Una espècie de presó, on com indica el nom et feien passar vergonya perquè no volguéssim tornar.

Entre prova i prova teníem un temps per gastar el nostre petit salari comprant tot tipus de productes. Ens incitaven a fer-ho mitjançant anuncis i dient per uns altaveus “Compra! Compra! Compra!”, “Consumeix! Consumeix!, Consumeix!”. Durant les tasques, a vegades, passava un grup de gent repartint pamflets convocant-nos a la revolta nocturna per tot el que ens havien fet fer durant la tarda. Però cansats de tant “treballar” (ho poso entre cometes perquè sóc conscient que només era un joc) ens vam negar a fer les activitats, i va haver-hi un moment que a la gàbia de la vergonya ja no hi cabia ningú més.

Obligats a treballar i obligats a consumir de manera desmesurada. No va ser gaire agradable, tot i que era un joc, perquè veies que no podies decidir, i si ho feies et castigaven a la gàbia. Tot com la nostra societat. Nosaltres podem decidir, més o menys del que volem treballar, però sabem que serem tota la vida esclaus de la nostra feina, i no perquè tinguem caps explotadors, sinó perquè ens hem muntat un sistema basat en el que tenim. Semblem obligats a treballar per tenir i no per ser algú.

Maria

Un diumenge diferent

1 Reply

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria

No busquis, troba!

1 Reply

Pensar, esperar a que et vingui alguna idea al cap i res. Res de res. Desprès d’haver revisar el bloc de dalt a baix, vaig veure que algunes de les meves amigues, havien escrit sobre les festes de la Mercè, a Barcelona. Em vaig posar a recordar aquella magnífica nit, el que ens va passar, a qui vaig veure… I així com qui no ho vol, em va venir una idea al cap.

Pocs dies abans de les festes de la Mercè, havia quedat amb una companya de la classe d’anglès, ens trucaríem, quedaríem en algun lloc i podríem trobar-nos desprès de gairebé tot l’estiu sense haver-nos vist cap dia. Vaig estar buscant-la durant unes hores, per aquí, per allà, i res. No la vaig trobar enlloc. Quan finalment em vaig rendir, vaig decidir anar a buscar les altres que estaven saltant i cridant com boges just davant de l’escenari. Havia d’anar molt lenta, a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. I quan menys m’ho esperava, em vaig trobar a la meva millor amiga de la infància. Vaig estar molta estona amb ella, parlant i comentat com estàvem… Fins que vaig tornar amb les meves amigues, a saltar i ballar durant una estona més, i finalment, cap a casa, “que ja era tard”.
La meva reflexió sobre aquest tema i molts de similars, és que, a vegades busquem sense trobar, i en canvi, trobem sense buscar. Va ser una bona nit.

Maria