Category Archives: Mandra

50 días

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Carpe Diem

Aprofita el dia. Cada dia quan ens llevem pensem avui faré això, faré allò, massa coses en molt poc temps o no les podem fer totes per una de les raons de les qual ja he escrit: Mandra.

Cada dia penso “avui faré tots el deures de la setmana “ i al final acabo no fent res, potser perquè estic al sofà o estic jugant a algun joc. De vegades, penso que cada dia em costa més fer les coses, estic mes atabalat i m’agradaria estar més temps relaxat o fent les coses que més m’agraden. Parlo sobre aquesta històrica frase perquè cada dia la sento més ja sigui perquè em diuen “aprofita i fes-ho avui “ o també sento a la gent dient “no em dona temps de fer res “.

“Carpe diem” d’aquesta frase podem extreure una frase feta: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. Tots hem sentit aquesta frase i tots hem estat atabalats alguna vegada per coses més o menys importants.

En la vida perquè no et passi això, has de tenir una mica organitzat el dia a dia, saber el que has de fer, per quan ho has de fer i si et donarà temps per fer-ho, intentar no deixar la feina per a l’últim moment i així no anar atabalats ni posar-nos nerviosos.

Xavi

Els esports

Sovint la gent que practica esports fa bàsquet, futbol, tennis, natació… en canvi jo sóc dels que ha provat de tot i no em convenç cap. I mira que n’he provat. Però esports com el kitesurf, body board, wake board… m’agraden més, no sé si és perquè són diferents al altres, o jo què sé.

Per altra banda hi ha espots com el rugby, el futbol americà o el golf mateix, que també m’agradaria conèixer i “endinsar-me” més.

Des de que era petit he provat des de la natació passant pel futbol i el bàsquet, el tennis i el taekwondo i no és que no m’hagin agradat, és que no em convencien.

Sí, es veritat pot ser que em prengueu per mandrós, però si algú troba un esport interessant que m’avisi.

Marc

Avorriment o mandra ?

Quantes vegades, al llarg de la vida, una persona pot arribar a dir “Estic avorrit”?

Fem servir aquesta expressió quan ens fa molta mandra fer alguna cosa , perquè si volguéssim no ho estaríem d’avorrits.

Jo, aquest estiu ho he dit moltissímes vegades ,però al final sempre m’ho he acabat passant bé , més o menys, però bé. Ho reconec aquest estiu no em venia de gust fer res de res. Abans de començar l’estiu vaig dir que faria moltes coses , i de totes les coses que vaig dir, realment no n’he fet ni una.

La gent, en general , troba avorrit moltes coses, anar al cole, anar a comprar o aquells dinar familiars que sembla que no s’acabin mai, totes aquestes coses ( les mes avorrides pel meu gust )no ho serien tant si no penséssim així i busquéssim les parts positives de totes les coses.

Considero que l’avorriment és més aviat psicològic i que realment res és avorrit sinó al revés, la persona és avorrida.

Xavi

Un pla a l’últim moment!

Com haureu pogut comprovar vosaltres mateixos, ahir va ser un dia que era per estar-se a casa. Tot el dia plovent, plovent i sense parar de ploure.

Al principi esperava que fos un dia normal i corrent, sense cap cosa nova en la meva vida que fos interessant. Passaven les hores i seguia estant a casa, mirant pelis i més pelis. Va arribar un moment que ja no sabia què podia fer. Estar tancada a casa tot un dia, amb pijama i mirant només la televisió, no era d’allò que pogués dir “divertit”; i més si sóc una persona que no m’agrada estar molta estona a casa, m’agrada passar el temps al carrer.

Per la tarda, jo i unes amigues volíem anar a una discoteca, però com el dia no acompanyava gaire… vaig decidir no anar-hi, encara que elles si que ho van fer.
Quan ja tenia pensat no sortir, unes altres amigues em van dir d’anar al centre comercial de Mataró Park.

Teníem previst arribar allà sobre les 19:30h però a causa del temporal, hi havia molt de trànsit i, per tant, vam arribar més tard. El que compta és que vam arribar bé i ens ho vam passar molt bé. Mai havia vist tanta gent en un centre comercial, tot estava ple: el cinema, els restaurants… fins i tot costava caminar per alguns indrets.

Amb aquest escrit el que vull dir és que encara que el temps no acompanyi, sempre pots fer alguna cosa que no sigui quedar-te a casa sense fer res.

“Normalment les coses que es planegen a l’últim moment, surten millor”.

Marta

Dos anys iguals, però diferents

El curs passat quan vaig començar quart per primera vegada, encara estava pensant amb les vacances d’estiu que havia passat. Van ser unes vacances bastant divertides, per tant les hores de classe em passava recordant els bons moments que havien passat. Per no estar atent els primers dies de classe, vaig anar suspenent els primers exàmens del curs i aleshores em vaig començar a despenjar i a pensar que aquest curs ja no me’l podria treure i que per tant hauria de repetir. Mentre el curs anava passant, jo anava faltant cada cop a més classes fins al punt que encara que anés a un examen i hagués estudiat, suspenia ja que havia faltat a moltes classes. Aquest hàbit que vaig agafar de fer campana, se’m va fer com una rutina que va durar tot el curs i per tant no me’l vaig poder treure. Quan em van donar les notes i vaig veure que havia repetit no em va importar gaire ja que feia temps que ja ho savia, i pensava que per tornar a fer un altre any igual no em passaria res.

Al començar el segon curs, vaig començar-lo més o menys com l’any passat ja que les vacances d’aquest any encara havien estat millors i hi havia més moments per recordar. A mesura que anava passant l’any, m’anava adonant de la gran cagada que havia fet l’any passat, ja que veia a amics meus que ja s’havien tret la ESO i estaven fent coses que a mi també m’agradaria fer, però que no podia ja que estava fent quart d’ESO. A partir d’aquell moment em vaig adonar que no podia tornar a llençar un altre curs com el de l’any passat ja que no volia fer el mateix per tercera vegada. A la que em vaig ficar les piles, em vaig adonar que no era tan difícil com pensava i per això encara em donava mes ràbia haver suspès l’any passat. Tot i així ara mateix, em continua costant ja que soc una persona molt vaga i em costa molt ficar-m’hi.

Marc Abella

Propòsits

Només fa tres setmanes que ens vem endinsar en un nou any. El 2011. I som molts els que cada anys acostumem, en aquestes dates, a fer una llista de bons propòsits que intuïm que no serem capaços de complir. Ja per la poca força de voluntat o simplement la vagància. També hi ha els més llestos que s’excusen per justificar el fracàs. Però encara així no podem evitar sentir-nos frustrats al no aconseguir el que desitgem.
Els nostres objectius.

En què fallem llavors? Possiblement algunes de les llistes siguin molt fantasioses i infinitament llargues. És a dir, no podem deixar de fumar, aprimar-nos, fer més esport, aprendre anglès, dedicar-nos a hobbies, estudiar més, etc, i tot al mateix temps. És pràcticament impossible.

Així que pregunto: És suficient desitjar un canvi perquè aquest es produeixi? Òbviament no. A part de que a principis d’any tot sembla més fàcil, perquè primer tens ganes, tens il·lusió, energia i entre altres virtuts… Les coses comencen a oblidar-se amb el pas del temps i apareix la ganduleria. “Ja ho faré dema”.Típic.
En alguns casos l’objectiu sol ser molt difícil però la tenacitat i la disciplina són unes de les condicions indispensables per aconseguir qualsevol cosa a la vida.

No ens donem per vençuts i bon any nou i tres setmanes!

Maria Lorente

L’eclipsi

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

La mandra, és possible esquivar-la?

Aquesta tarda, anava decidit a posar-me a escriure quan arribes a casa, però no ho he fet, he començat al cap de una hora ja que hi havia hagut una força molt coneguda que m’ho havia impedit. Realment, no ha estat així, el que ha ocorregut ha estat que abans de començar tenia moltes ganes de fer les coses, però m’he acomodat al sofà just arribar i no hi havia ningú que m’hi tragués. A sobre posar-me a estudiar no era una feina molt divertida, sinó que era ben avorrit, almenys més que estar al sofà mirant la televisió. Aquesta força que m’ha empès a estirar-me al sofà, ha estat la mandra, la qual està a tot arreu, després però hi és en més quantitat a les coses que no m’agraden i en menys a les que si, almenys en la meva vida, i n’estic segur que en la de molts altres també.

Per sort, finalment ha arribat el meu pare i m’ha dit que comences a fer feina, que no m’havia vist fer res, jo m’hi he posat i aquí estic escrivint la redacció que m’havia descuidat de fer. Ara estic concentrat i amb ganes d’acabar la redacció, aquesta mandra ha desaparegut del meu cap, en veritat no és real, el que passa és que a molts ens costa concentrar-nos i fins que no ho estem no treballem bé. També crec que això té a veure amb els hàbits de cadascú o amb la seva personalitat, hi ha gent que li costa més, i gent que li costa menys o que no li costa.

En canvi jo crec que si un es posa a fer els deures i a estudiar just quan arriba, agafarà aquest hàbit, i no li costarà tant posar-se a estudiar ni a treballar. D’aquesta forma la força de la mandra no existirà en la seva vida, l’haurà esquivat i tot li serà més fàcil. De la mateixa manera utilitzarà el mateix temps que l’altre i a sobre se sentirà millor amb ell mateix de tenir la feina feta i no estar fent el desvagat, sense treballar.

Raúl