Category Archives: Llibertat

Canvis

Avui, quan anava a fer l’escrit, i anava a escollir un tema, m’he recordat del meu canvi de casa i he pensat en la dificultat de canviar, i d’innovar. Jo crec que els canvis costen molt de fer, però del que estic ben segur és de que una persona pot canviar. Amb això em refereixo a les decisions de cada dia, com per exemple si tu agafaves el cotxe per anar a comprar el pa i ara vas a peu. Cada decisió és un canvi del camí pel que tu anaves, segons l’exemple que he posat abans, aquest canvi ha produït un estalvi de diners en benzina, i a més no es perjudica el medi ambient. Aquests són els canvis que qualsevol pot fer i no li costa res, però després hi ha canvis més difícils, decisions que costen més de prendre, com ara podria ser deixar de fumar, si fumessis.

Aquests són canvis que tu pots escollir, però després hi ha altres decisions que tu no prens, com podria ser canviar de casa, això va ser el que em va passar. Va ser molt dur per mi, encara que era per bé, jo creia que era dolent canviar d’escola i deixar els meus amics. Al principi ho era molt, no coneixia a ningú, i com era una mica tímid, el que vaig haver de fer va ser dir-me, que la vida són canvis i que encara que no t’agradin t’hi has d’adaptar. Així doncs ho vaig intentar, però no era tan fàcil, encara recordava els amics de l’altra escola, i el que vaig haver de fer va ser treure-me’ls del cap, en aquells moments, perquè no em serviria de res pensar en ells. Aquesta va ser la definitiva, vaig fer nous amics, que ara són els meus amics, i encara conservo els d’abans. D’aquesta forma també he fet el meu camí amb un canvi que no havia escollit. Sigui com sigui el camí està format per tots els canvis que l’han traçat, escollits o no.

Raúl

Per què?

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex

Sentiment de Terra

Era onze de setembre: un dels pocs dies que no em va costar aixecar-me del llit. Tot el que representa aquell dia m’impulsava a aixecar-me, encara que volgués seria difícil oblidar-me’n, per no dir impossible.

En menys d’una hora ja era al tren, camí de Barcelona. A l’estació m’hi estaven esperant els amics carregats d’estelades i ànims per afrontar aquesta jornada de lluita. Un cop a Barcelona ja eren les deu del matí, ens vem tirar el matí amunt i avall entre parades, símbols, banderes, himnes consignes i discursos molt emotius.

Ja era l’hora de dinar; tanta passejada per la ciutat ens havia cansat i estàvem afamats, així que vam parar a dinar al parc de la Ciutadella. A les cinc començava la manifestació i ja ens impacientàvem, el recorregut era des de la plaça Urquinaona fins al Fossar de les Moreres.

Ja érem a la manifestació. Veure’m envoltat d’estelades, senyeres i pancartes em despertaven els sentiments, notava com si la terra s’alcés per alliberar-se. Els ànims s’anaven escalfant. Cada cop hi havia més exaltats. Les consignes a favor de la independència havien donat pas a crits de provocació a la policia. Per tot arreu contenidors, papereres i cotxes esclataven en flames. Des de totes les bandes començaven a carregar més i més antiavalots. Les pilotes de goma xiulaven per tot arreu, la gent va començar a córrer i a empènyer-se. Els que queien o quedaven ressagats eren persones sense opció alguna,  víctimes d’una brutal pallissa policial. Un cop ens vam poder refugiar pels estrets carrerons del casc antic ja no els vam veure més.

A la nit feien concerts a l’Arc de Triomf, i no hi vam faltar, era l’hora de disfrutar la nit i donar gràcies que ni jo, ni cap dels meus companys havien resultat ferits. Després d’una gran festa i un llarg dia, vaig arribar a casa i em vaig adormir només estirar-me al llit.

Pol Gonzàlez Hosta

La vida

Miro fotografies de fa temps… M’adono de com ha canviat tot: el temps, les persones que estaven al teu voltant, la teva manera de veure el món, la teva personalitat…

Començo a preguntar-me si en comptes de haver fet el fet, hagués triat de fer aquella cosa d’una altra manera. Aniria ara tot bé? O pel contrari malament?…

A gairebé totes les fotografies de fa anys surto somrient. En aquella època estaves tot el dia jugant, encara que fos amb desconeguts. La “mama” i el “papa” t’ho feien tot, no t’havies de preocupar de res.

La qüestió és que el temps avança. Poc a poc, ens anem desenvolupant. Uns creixen rectes, i uns altres amb el temps es van torçant fins a caure.

Si no penses en tu mateix, qui ho farà?

Aina

No hi ha futur

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara

Hi ha diversió sense alcohol?

Arriben les vacances, i amb elles la festa major. Aquesta celebració no és res més que un seguit de dies, en que la gent  fa el que vol, sense pensar en les conseqüències. Molts joves, i no tan joves, compren begudes alcohòliques per què creuen que així, s’ho passaran millor, una idea que és bastant estúpida.

El dia de la nit jove, veia gent que conec, tirats pel terra, borratxos fins al punt de no saber ni on eren. Altres, no tan beguts, s’ho passaven molt bé, els veia rient i ballant sense parar. Jo vaig beure un o dos cubates, anava bastant “content” i de l’únic que tenia ganes era d’anar a divertir-me. El meu objectiu es va complir, vaig anar a casa meva a dormir i a l’endemà, el pitjor de tot, la ressaca.

Uns dies després, vaig anar a una festa sorpresa que li vam preparar a un amic meu. Com que era a casa seva, ningú va gosar a portar alcohol. Va anar passant l’estona i m’ho estava passant perfecte, parlant, vaig anar a fer una volta pel poble i cap a las dues de la matinada, vaig anar cap a casa. A l’endemà, no tenia, ni mals de cap, ni vaig vomitar i tot això, gràcies a que no vaig beure res que portés alcohol.

El que vull dir amb tot això, és que t’ho pots passar igual de bé o millor sense fer res il·legal i que després, et senti malament. No seràs més popular si beus o si fumes. L’important és saber passar-s’ho bé sense tenir preocupacions i que al final del dia, puguis dir que ha estat una nit inoblidable.

Martí Cavaller Francés

Allò que en diuen viure

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander