Category Archives: Laura Pallàs

Shall I start?

Leave a reply

I’ll write this in English the best way I can because I want you to improve your English while you’re reading this. We must pass our FCE.

I know sometimes I can be a little insufferable, maybe if you could stop practising tap dance the 24 hours of the day our relationship would be better, I don’t know. But as you know, I’ve got to speculate and that’s what I’m doing.
This year has been so…fun? Weird? Bored? I don’t know how to describe it. I remember our first day before summer; we’ve got a little bit of hangover because the sun, the beach and tan hot boys. However, returning to school seemed to be less tragic because you were in my class.

Since the first day of class until now, that we are almost free, you’ve been remember me how far was summer from us. So let me tell you one thing baby, summer is here again.

I know by now you’re not in your best moment but I can promise you that this summer will be great. Maybe we won’t go to Hawaii, and we’re not going to visit the most beautiful places in the world in a red Ferrari neither. But we don’t need to.

We have each other, and other five crazy girls who are going to make this summer the best summer you can wish. So what else do you want?

I want you to keep happy; those baby blue eyes are too beautiful to be on tears. You know ever since I met you I could beat depression so if you’re not happy, I’m not happy.

I love you.

Laura

Papapapapapapapapapapapa

1 Reply

Se’m fa difícil escriure si parlo de tu, suposo que d’això tracten els sentiments, sensacions que ens neixen dins i que son bastant indescriptibles. Així que, de bon principi, m’agradaria demanar perdó, per ser incapaç de plasmar en un full tot allò que m’uneix a tu, “I hope you don’t mind that I put down in words” com diria l’Elton John, a una de les teves cançons preferides.

Ets perfecte Papa, a vegades em molesta i tot que ho siguis tant. M’encantaria, de tant en tant, poder dir-te: “PAM! Aquí t’equivoques”, però no puc. De totes maneres, és impossible imaginar-me cap manera de ser equivalent a la teva, no vull ser de cap manera que no sigui com tu, no m’agradaria compartir la meva vida amb algú que no fos com tu. I això no és bo, ho sé. Com també sé que seré molt feliç si algun dia arribo a assemblar-me a tu, encara que només sigui una mica. I ja saps que a mi no m’agraden les “Cursilades”, i a tu tampoc, així que perdó un altre cop.

Per sort o per desgràcia, et trobo sempre en el meu dia a dia de manera omnipresent. Et trobo quan escolto els Queen o al Frank Sinatra en el meu mòbil d’última generació, o quan critico qualsevol intent de dir mentides quan miro anuncis a la televisió, o també quan analitzo fins a l’últim detall, cada vegada que he de prendre una decisió mínimament transcendent. Suposo/espero, que això sigui bo.

Però, aquest cop més per sort que per desgràcia, també et trobo quan vull sortir fins tard, o quan em vull fer un forat més a l’orella, suposo que aquesta és la teva feina.

De totes maneres, sempre has sigut aquell “algú” que impedeix que jo caigui al terra cada vegada que m’equivoco, i per a mi, això és imprescindible per tenir la seguretat que cal a l’hora d’afrontar les coses, tan les bones com les dolentes.

No vull que et pensis que d’aquesta manera intento demostrar-te que soc la millor filla que es pot tenir, ni que et va valdre la pena quedar-te despert dissabte per venir-me a buscar, això no va per aquí. Només vull que sàpigues que la teva filla t’estima molt, i que espera complir molts més aniversaris en els quals tu siguis la persona que li porta el pastís, de la cuina al plat. T’estimo.

Laura

Riure i estimar

Leave a reply

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Des de la meva bombolla

1 Reply

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

En estat vegetatiu

4 Replies

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Indigestió

1 Reply

Des de petita m’he considerat una gran fan del Nadal i per mi sempre ha sigut un sentiment irònic perquè no m’agrada gents formar part de moviments massius, tot i que a vegades és inevitable. Però aquest any les meves opinions sobre el Nadal són generalment contràries. Per una part, un factor molt important que fa que aquest any no vulgui ni sentir a parlar del Nadal és que després de les festes m’operaran, cosa que em fa realment pànic. Per altra banda, a taula, aquest any, per primer cop hi faltarà un membre.

Es llei de vida, suposo. I per últim, aquest any, a l’escola, s’han proposat afegir preocupacions a la meva vida amb diferents vídeos i documentals que fan que jo, una compradora compulsiva, amant de les sabates i apassionada per les rebaixes de Nadal, em senti malament cada vegada que m’enduc una peça de roba a casa. Serà que, per primer cop també, soc realment conscient de tot el que hi ha darrera dels jerseis nous i maquíssims dels quals m’enamoraré aquest Nadal.

Em sembla que aquest any no només acabaré tipa de les gambes.

Laura

Irene

4 Replies

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.

La bebida de los dioses

1 Reply

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura