Category Archives: Laura Masiques

Tots som persones

Leave a reply

Els humans acostumem a mirar la part externa d’una persona, es a dir, només ens fixem en el que els postres ulls veuen, i no ens posem a pensar en el seu interior.

Les persones que pateixen el síndrome de Down, són persones que necessiten gent que els estimin i que els tractin com si no tinguessin cap malaltia

No tothom tracta igual aquestes persones, hi ha gent que pel fet de tenir un exterior diferent ja els tracta com si fossin diferents de tothom. Tenir el síndrome de Down no és una discapacitat, sinó una manera diferent de viure la vida. Són persones humanes, i per tant, tenen els mateixos drets que qualsevol altra. Cada vegada hi ha més gent amb síndrome de Down que troben una feina, vull dir que tenen un futur esperançador.

M’agradaria que les persones se les estimessin tal com són, i que els donéssim una oportunitat per demostrar que són com nosaltres, persones que lluiten per el seu futur, i que cada dia s’enfronten a la vida sense tindre por del que poden pensar les altres persones.

Laura Masiques

88 anys avi!

1 Reply

Avui va per tu, per ser la millor persona que he pogut conèixer en els anys que porto de vida, per ajudar-me en tot el que has pogut, per fer-me riure, per cuidar de mi quan els pares no hi eren, per mil moments que m’has donat i que espero que em donis..

He après moltes coses de tu, la veritat és que no se què faria ara mateix si no hi fossis. M’has explicat com has lluitat de petit, com has treballat per arribar on ets ara: em sento afortunada de tenir-te.

M’has aconsellat, m’has explicat les teves històries d’amor amb l’àvia, també com van ser els teus anys a la mili, com et vas quedar amb poca visió d’un ull. I, en ocasions se m’ha posat la pell de gallina. Segueixo admirant-te i estimant-te com ets tu, una persona molt especial per mi. Són 88 anys vivint en aquesta vida, no sé si una altra persona hagués aguantat el que tu has aguantat, però el que si sé és que et mereixes totes les coses bones que puguin existir.

Per molts anys avi, 88 anys no els pot complir tothom. Gràcies per ser com ets.

Laura Masiques 🙂 17-05-2011

Música

1 Reply

Para mi el significado de la música es que cuando necesito estar sola, cuando necesito sentir algo que no sea alguien, que me repita lo que he hecho mal o bien, las letras de cada una de mis canciones me hacen reflexionar en lo que hago para bien o para mal.

Cada letra del mismo autor o de diferentes autores me expresan un sentimiento.
Y si la canción no te acaba de gustar no llegas a sentir su significado. Pero cuando la canción que escuchas te gusta, entiendes su significado y sabes transmitir lo que te ha sucedido con lo que te dice la música.

Cuando estas alegre, una buena canción es un buen acompañante para sentirte todavía más feliz.
La mayoría de gente, cuando esta triste no escucha canciones que animen o que les alegren, al contrario, se cierran y escuchan todo tipo de canciones que expresan dolor, sentimiento… porque se sienten identificados con cada letra, con cada palabra…

En esta vida no todo es la amistad y la familia .. si no hubiera alguien que nos describiera lo que sentimos en cada momento de nuestra vida con una canción, creo que faltaría algo para acabar de llenarnos, nunca estaríamos del todo felices, porque cuando estás bien y una amiga te da una canción para que la escuches porque te la dedica, siempre llega más la canción, que no un regalo material que te ha hecho. Cuando tienes pareja y te dedica esa canción siempre te llena más esa canción, que te describe lo que él siente por ti. Cuando se te va alguien y escuchas esa canción, aunque duela escucharla como describe cada sentimiento que sientes en ese momento o que has sentido, para mi es lo que significa.

La canción es un sentimiento que nos ayuda siempre a ser mejores personas o a que alguien, o nosotros mismos expresemos lo que sentimos…no solo con las palabras.

Laura Masiques

Viatge de fi de curs

1 Reply

Aquest any acabem la ESO per tant, ens toca fer el viatge de fi de curs.

Fa uns mesos, els tutors de cada classe ens van fer escollir entre varies destinacions, algun dels professors ens van dir que ells no votarien Itàlia perquè altres anys va ser un rollo i sortia bastant car i que, per exemple Canàries, que era una de les destinacions donades, sortia molt més bé de preu que algun altre viatge.

Nosaltres, els alumnes ja ens vam decidir per aquella destinació, el dia de les votacions va guanyar Canàries, i a les altres classes també.

Passaven els dies i no ens donaven notícies ni de preus, ni de vols, ni del lloc on aniríem, ni què faríem, tots estàvem una mica revolucionats perquè no sabíem res.

Divendres passat ens van donar un paper que deia exactament: ‘’En aquest moment els podem avançar que la destinació del viatge és Tenerife i que les despeses oscil·laran al voltant de 550 euros’’

I em vaig quedar pensant 550 euros? Per anar a Tenerife? I a més a més no són 550 euros justos sinó que, a part, has de portar diners pels sopars de cada dia, el que compres per allà. Tot això ja va pujant..

Cert que Tenerife és car, però tant com perquè valgui el mateix preu que si viatgéssim a Itàlia?

Si ara pogués tornar enrere i decidir si anar o no al viatge, la veritat és que m’ho pensaria.

Laura Masiques

Unos tanto y otros tan poco

1 Reply

Vivimos en un mundo donde no valoramos las cosas como las tendríamos que valorar y ni tan solo amamos como deberíamos amar a las personas que nos rodean día tras día.
Nos quejamos de lo poco que tenemos, y sin embargo no sabemos lo que hay en otros continentes como en África o en Asia.
Cada vez que nosotros abrimos la nevera, alguien se muere de hambre. Cada vez que le das un beso a tu madre, algún niño se queda sin ella. Cada vez que suspendes un examen ellos darían lo que fuera por tener una educación como la que tenemos nosotros..
No sabemos la vida que tienen ellos ahí, pero si fuéramos una temporada a vivir allí nos quedaríamos sorprendidos de cómo viven, de lo poco que tienen para comer, de la sanidad, de la poca educación, en las casas en que viven, de los sucios barrios en que viven…
Y nosotros aquí, pidiendo más de lo que tenemos, y en realidad no vivimos tan mal sino que somos nosotros o nuestra mente quien cree que vivimos mal; así que menos egoísmo y aprendemos un poco más a valorar todo lo que tenemos a nuestro alrededor.
Yo misma desde mi teclado no puedo hacer gran cosa, pero hoy me he querido quejar por esta mierda de vida que todos llevamos. Pero no nos damos cuenta, que a cada paso, y que cada día que marcha, es uno menos que tienes en la vida, uno menos con tu familia, uno menos porque esta sociedad desaparezca…

Laura Masiques

Dies de tardor

1 Reply

Son les 5 i 22 minuts, acabo d’arribar a casa, el dia es fosc com si fós de nit, quina tristor m’entra quan obro la porta de casa, entro al jardí i tot està humit, les fulles dels arbres ara són de color marró i moltes estan escampades per terra, les pedres son mullades, i de les fulles i gotegen petites gotes d’aigua…

Així són les tardes de la tardor, però, això no vol dir que totes hagin de ser tristes, però la d’avui ho és…

Però, com que avui tinc la tarda lliure… pujaré a dalt, al menjador, i encendré la llar de foc, em taparé amb una manta i em posaré a veure una pel·lícula…això ja m’agrada més!!!

Potser, la tarda no acabarà sent tant trista i avorrida com em pensava.

Laura.

La vida

1 Reply

El otro día, iba por la calle y escuché a un grupo de gente, entre ellos, una niña que decía ‘’la vida es una mierda…’’ y me quedé pensativa al escuchar eso…aunque incluso yo también lo he dicho alguna que otra vez…

Pero… por qué ‘’es una mierda’’? no sé qué razón tendrá la gente que lo dice, pero yo no tengo ninguna razón… puede que tenga un mal día, que las cosas me vayan mal… pero de verdad la vida es una mierda?

Esa es la pregunta ‘’del millón’’

No es una mierda la vida, si la vives como si fuera el último, como si cada momento de ella no se pudiera repetir jamás, como si no hubiera un mañana…

Quien no valora a la vida, no la merece.

Laura

Canviar de ciutat, de casa, d’amics…

1 Reply

Des de petita que visc a Barcelona, i ara us preguntareu ? Vius a Barcelona ? vaig néixer a Barcelona i porto des dels 10 anys, a Vilassar de Dalt, ara el meu poble.
Va se l’estiu de 2004, quan la notícia va arribar a les meves orelles, quan els meus pares em van dir que marxaríem a viure fora, que deixaríem la nostra vida de Barcelona, i aniríem a viure al poble dels avis, per part del meu pare.

Aquella notícia va ser com si em caigués tot damunt, com si la vida se’m acabés en aquell moment, és clar, ara pensareu, que exagero una mica, però era ‘’petita’’ i per mi, el fet de canviar de ciutat, de casa, d’amics, de veïns, era tot molt nou.

Els dies passaven i la meva germana i jo, pensàvem idees per no haver de marxar d’aquell piset del barri de Montbau, i haver de deixar-ho tot, en pocs dies…

Cap idea servia, pels nostres pares, la decisió ja estava presa.

Les mudances van començar d’immediat, no podia veure com desmuntaven els mobles del pis,  com fèiem les caixes i havíem d’empaquetar-ho tot per deixar-ho ben llest i portar-ho rumb ‘’cap a la nova casa’’.

Vam arribar a Vilassar, al nou pis, i després de veure-ho vam pensar, que no estava tan malament com pensàvem..

Els dies van anar passar i vam començar el cole, ara, començava 5è de primària, i quan vaig arribar a l’escola I.E san Jordi, vaig pensar:’’ i si no faig amics ? i si no m’adapto bé ? i si no els agrado, i si…’’ bé, doncs tot eren preguntes sense respostes.

Al final vaig acabar fent amics, em vaig acabar adaptant, els vaig acabar agradant, i tots vam fer una pinya, i no van deixar que em quedés sola en cap moment.
Passaven els anys i jo, cada vegada em sentia millor, tenia amics, coneguts, un piset en perfectes condicions al centre del poble, què més podia demanar ?

Al cap de 3 anys, vam tornar a canviar de casa, i vam anar a viure a una casa molt més gran que el pis, i nostra, sense haver de pagar hipoteques i aquestes coses..
També vaig haver de canviar d’escola, i vaig anar a l’institut, tot el meu cap eren preguntes i més preguntes sobre com seria ‘’la meva nova vida a la nova casa, i al institut’’ millor se’m feia la idea perquè ja coneixia a molta gent al poble, i no se’m feria tan difícil haver d’adaptar-me, així va ser, he conegut a nova gent, nous amics, he canviat d’escola…
El millor és que encara conservem el pis de Barcelona, i els amics de tota la vida, que quan vulgui, els puc anar a visitar.

Però… si ara em preguntéssin de tornar a Barcelona, la veritat, es que no sabria que contestar..

Laura Masiques