Category Archives: Laura Fernández

Futur

1 Reply

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura

Forever young

2 Replies

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández

La cursa de “El Corte Inglés”

2 Replies

Aquest diumenge a Barcelona tindrà lloc la Cursa del Corte Inglés. Cada any se celebra a mitjans de maig, però aquest any es fa abans. Això és degut a que al maig hi ha eleccions municipals.

Aquesta cursa té uns deu quilòmetres de llargada i passa per llocs de Barcelona que m’agraden molt. Surt des de Plaça Catalunya i tira Passeig de Gràcia amunt fins arribar al carrer Aragó. Recorre aquest carrer fins a Plaça Espanya. Personalment aquest és el tros més pesat, ja que és on trobes més aglomeració de gent. Un cop a Plaça Espanya però, comença el millor. Puja fins dalt de Montjuïc, i allà dóna una volta a l’Estadi Olímpic. Aquesta part és impressionant. Tens unes vistes de Barcelona molt maques. Després, baixa per l’altre costat de la muntanya fins arribar novament a Plaça Catalunya.

Tot i la seva llargada i la calor que fa normalment, és una cursa molt bonica de fer. La pots fer caminant o corrent, per tant et permet descansar quan ho desitges. A més, està a l’abast de tothom, qualsevol persona de qualsevol edat és capaç d’acabar-la.

Laura.

Última setmana

1 Reply

Per fi! Ja només queda una setmana abans de la Setmana Blanca. Des que vam començar el segon trimestre estic esperant que arribi. Tinc moltes ganes de poder tenir una setmana lliure d’estrès, sense obligacions.

Abans de que arribi aquesta setmana de vacances, n’ha de passar una altra. Serà una setmana dura, estressant. Haig d’estudiar per tres exàmens i no sé d’on trauré el temps. Només espero que passi ràpida i que no me’n hagi adonat i ja sigui divendres.

Un cop hagi passat aquesta setmana, ja podré gaudir de les vacances. Serà una setmana per relaxar-me i despreocupar-me de tot. Amb una mica de sort, pujaré a esquiar uns quants dies. La resta, els passaré per aquí a Cabrils. Espero gaudir d’aquestes vacances al màxim!

Laura

Campionats del món de snowboard

1 Reply

El passat quinze de gener, es van inaugurar els Campionats del Món de Snowboard. Aquests campionats se celebren cada dos anys. Els atletes procedents d’arreu del món, competeixen en sis disciplines: Half Pipe, Big Air, Paral·lel Eslàlom, Paral·lel Gegant, Border Cross, i per primera vegada Slope Style.

Enguany, s’han celebrat a La Molina, una estació d’esquí alpí de la Cerdanya.

La competició va començar el dia quinze al Palau Sant Jordi de Barcelona. Allà es va celebrar la Cerimònia d’inauguració, i seguidament es va realitzar la primera prova, la de Big Air. A partir d’aleshores, s’ha viscut una setmana plena d’emocions. Cada dia s’ha anat realitzant una prova. Finalment, el dissabte es van disputar les finals de Slope Style, que van posar punt i final a la competició. El mateix dissabte vint-i-dos, es va celebrar la Cerimònia de cloenda al pavelló esportiu d’Alp.

Per mi, ha estat una setmana fantàstica. Encara que no he pogut assistir-hi, m’ho he passat molt bé veient les proves per la televisió.

D’altra banda, crec que l’organització d’aquests campionats ha estat molt bona. Tot i la falta de neu, les pistes estaven en perfectes condicions. Crec que l’estació ha superat aquest gran repte amb èxit.

Laura

Jo primer!

1 Reply

El passat 24 de desembre vaig veure una notícia que em va fer reflexionar una mica. A causa del fort vent va haver-hi una avaria que va afectar tres línies de Rodalies. Fins aquí tot normal ja que ningú té cap culpa del mal temps. El que em va dur a reflexionar van ser els incidents que va haver-hi a Martorell. Com a transport alternatiu als trens de la línia 7, van oferir autobusos que anaven de Martorell a Cerdanyola. La gent, cansada d’esperar es va començar a posar nerviosa i aquí van sorgir els problemes. La gent empenyia i cridava per poder entrar al autobús i així no haver d’esperar al següent. Només pensaven en entrar i tota la resta els era igual. El cas és que famílies amb nens petits i persones grans van ser els que en van sortir més mal parats. No s’atrevien a posar-se al mig d’aquella “batalla” i es van haver d’esperar al següent bus amb unes condiciones meteorològiques molt dolentes.

Aquesta situació es repeteix diàriament en la societat que vivim. La gent va amb presses i només pensa amb ella mateixa. Moltes vegades penso que hauríem d’aturar el nostre ritme de vida, pensar una mica en els altres, i sobretot pensar diverses vegades abans d’actuar.

Laura

Comunicació a través d’una pantalla

1 Reply

Missatges de text, correus electrònics, xarxes socials… Elements cada vegada més presents en les nostres vides. Elements que estan substituint altres elements com les cartes o un de molt important, la comunicació cara a cara. Potser això passa perquè ens és més fàcil comunicar-nos escrivint que no pas parlant, no ho sé.

El exemple més clar per mi de que la comunicació oral cada vegada és menys utilitzada és el de les xarxes socials com Facebook. Actualment, és utilitzat per comunicar-nos amb els amics i per conèixer gent nova. Això està molt bé, però sovint ens oblidem de certs aspectes. A través de les xarxes socials coneixem gent nova però realment la coneixem tal com és? Crec que no. Mitjançant la forma d’expressar-se i d’escriure de la gent podem fer-nos una petita idea de com és, però mai saber el seu vertader caràcter i personalitat. La pantalla de l’ordinador amaga moltes coses. Els textos poden ser mal interpretats molt fàcilment i crear mal entesos innecessaris. A més, si no veiem la cara de la persona amb la qual ens estem comunicant no podem saber les seves intencions o les seves reaccions. Darrere la pantalla s’amaguen molts sentiments.

Amb tot això el que vull dir és que no es poden formar grans amistats a través d’una pantalla. Podem conèixer la faceta d’una persona però fins que no parlem amb ella en persona no la podrem conèixer realment. Tampoc vull dir que em de ser desconfiats, però sí tenir precaució per evitar possibles decepcions.

Laura

Mentir o dir la veritat?

1 Reply

Sovint quan faig alguna cosa malament em pregunto: “Haig de dir-ho als pares o bé amagar-ho?” “Què passarà si els ho explico?” Precisament aquesta darrera pregunta és la que em fa dubtar a l’hora de decidir-me.

Em fa por que reaccionin malament i em castiguin, però també hi ha la possibilitat que si se n’adonen ells sols s’enfadin i el càstig sigui més gran.

Cada vegada que haig de prendre aquesta decisió em costa decidir-me, però al final els acabo explicant la veritat. No sé perquè prenc aquesta decisió, el que sí que sé és que quan ho faig em quedo més tranquil·la. De moment, sempre m’ha anat bé explicar la veritat. Sempre ho han entès i mai m’han castigat pel simple fet d’haver-los-hi explicat. Això sí, no m’escapo d’una llarga xerrada amb ells.

En la meva opinió, és millor dir la veritat. Ja no em refereixo només al cas que acabo d’explicar, sinó a tots els casos en general. Crec que si ets sincer i ho expliques, et quedes més tranquil i et treus un pes de sobre important. Ara bé, no sempre surt bé, però al cap i a la fi cadascú és responsable del que fa i de les conseqüències que això comporta.

Laura

El valor del que tenim

4 Replies

No hi ha dia que no em queixi per alguna cosa. Si un dia no em queixo pel que toca per sopar, ho faig perquè no em deixen sortir. El cas és que mai en tinc prou, sempre hi ha quelcom que trobo que falta. Quan em queixo no m’aturo mai a pensar en el que tinc, no ho sé valorar.

Per fer-ho m’haig de posar a escriure un escrit com aquest. És aleshores quan m’adono que visc en una societat privilegiada. Tinc una bona educació, disposo de sanitat pública, tinc un sostre per dormir, cada dia tinc tres àpats esperant-me a taula, etc. El cas és que tinc tot el necessari per viure i més. A tot això se li ha d’afegir la despreocupació amb la que visc, ja que els pares s’encarreguen de tot, jo només em limito a estudiar i ajudar en algunes coses de la casa.

No tothom pot dir que té tot això. Hi ha gent que viu en pèssimes condicions, i no es queixen. Simplement es limiten a lluitar pel que necessiten per sobreviure. Aquest és el tipus de gent que realment valora el que té. I després d’aquesta reflexió que en poques ocasions faig em pregunto: ho haig de perdre tot per veure el que tinc?

Laura