Category Archives: Laia Volart

Can Tramp

1 Reply

Fara ja uns tres o quatre any que vaig deixar d’anar a Cardedeu (Montseny) a muntar cada dimecres, divendres i dissabte a cavall.

Muntar a cavall ha estat des de sempre la meva major passió. Em sento lliure quan munto, i més si munto a pèl. Els dimecres feia classe de salt, muntava el meu cavall preferit, en Rocky. No era gaire bo, sempre li feia mandra córrer, i saltar ja ni se li passava pel cap. Però quan estàvem els dos junts la situació canviava. Aconseguíem després d’un o dos intents fer el salt i la professora, que es deia Laia ens felicitava. Em sentia orgullosa de poder muntar-lo, era especial.

Divendres feia horseball (o bàsquet a cavall) amb els i les de l’equip. Primer escalfàvem fent voltes al pas i després al trot al voltant de la pista, seguidament galopàvem durant una o dues voltes i començàvem l’entrenament. Consistia a passar-nos una pilota amb sis nanses de cuir i encistellar-la tants cops com poguéssim al camp de l’equip contrari. Es celebraven partits els diumenges, normalment cada dues setmanes i quasi sempre a les hípiques dels equips contraris.

Dissabtes feia classes normals, perfeccionant el galop. També jugàvem a jocs (de petita jugàvem al pica-paret a cavall), muntàvem a pèl i fins i tot a vegades sortíem de l’hípica i anàvem a donar un tomb amb els cavalls.

Recordo que al 2005 es van celebrar els Tres Tombs a Llinars-St. Antoni i gairebé tota l’hípica Can Tramp hi va participar. Jo hi anava també, amb en Rocky. Al principi em trobava insegura i una mica nerviosa però al final m’ho vaig acabar passant molt i molt bé amb els amics; en vam gaudir.

Va ser una vertadera llàstima haver de deixar l’hípica, era i és encara l’únic esport que m’ha arribat a agradar de debò.

Encara espero el dia en que pugi tornar a muntar, ho trobo tant a faltar!

Laia

Ella ja no hi és

2 Replies

Fa exactament una setmana i quatre dies, vam marxar a Canàries. Tot anava bé fins que vaig rebre una de les pitjors notícies que podia haver rebut en la meva vida…

Tenia una gossa des de feia onze anys. Es deia Dana i era un pastor alemany. Fa un any i poc, li havien diagnosticat càncer de mama i vam decidir operar-la. Li van extirpar el tumor, que semblava benigne i de pas la van esterilitzar. No tenia problemes des de l’operació però al gener li va sorgir una estranya infecció a la pell. Després de molts tractaments i antibiòtics, semblava que la cosa millorava una mica però simplement no havia fet res més que empitjorar. El seu últim més de vida, va començar a coixejar de la pota davantera esquerra i els últims dies ja ni podia caminar.

Una nit, el meu pare l’anava a treure a passejar quan de sobte, a l’hora de cridar-la perquè baixés al rebedor per posar-li la corretja, es va sentir un fort soroll que ens va despertar a tots. La Dana havia caigut per les escales. Des d’aquell dia no va tornar a ser la mateixa. No es comportava igual, estava molt més apagada i sense ganes de res.

Jo començava a notar la seva absència i va arribar el dia que marxava a Canàries. No em va donar temps d’acomiadar-me d’ella perquè tenia pressa per no perdre l’autobús. El primer dia a Tenerife em vaig quedar sense bateria al mòbil i, a més a més, m’havia oblidat el carregador. Així que vaig passar una bona setmana sense parlar amb els meus pares fins divendres quan vaig tornar a Vilassar de Dalt i els vaig tornar a veure. El meu pare no portava bona cara i estava estranyament callat fins que de sobte em va deixar anar unes paraules que se’m quedaran gravades per sempre: <<Has de saber que la teva gossa ja no està>>. En aquell moment se’m va trencar el cor i em vaig quedar commocionada, no sabia com reaccionar i finalment vaig pujar a la meva habitació i no vaig parar de plorar durant dos dies.

Durant un temps he tingut un buit al cor immens però a poc a poc ho he anat acceptant i assimilant ja que no tinc cap altra opció. M’he adonat que el temps passa volant, sembla que fos ahir quan va venir per primer cop a a casa i era tan sols un cadellet de dos mesos escassos.

S’ha d’aprofitar al màxim cada moment, és l’única manera de gaudir la vida, centrar-te en el que tens davant i no en el que hi ha hagut abans o hi haurà després.

Laia

Viatges

1 Reply

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

Mentides

1 Reply

Ja no comprenc la raó de que tantes mentides ens envoltin.

Fa uns anys jo també jugava amb les mentides, pensava que eren la sortida més fàcil a molts dels meus problemes. Però el que realment feia era complicar cada vegada més les coses. Feia d’un gra d’arròs una immensa muntanya d’aquest, i és que l’única opció de tapar una mentida és mitjançant l’invent d’una nova.

Aleshores em vaig adonar que no porten a cap lloc i que a la llarga t’embolcalles en una realitat fictícia, on res és veritat, tot és inventat i ja no ho pots aturar fins que arriba el moment en que t’enxampen.

A ningú li agrada viure enganyat i per això tots hauríem de ser sincers amb les persones del nostre entorn ja que, a part de que ens agrairan la sinceritat que els mostrem, també ens farem un favor a nosaltres mateixos evitant entrar en aquest joc sense sentit en el que molta gent ja ha caigut.

Laia

Moments

1 Reply

Sempre hi ha primeres vegades per a tot, des de que naixem fins que experimentem la mort.

El més interessant és que aquestes primeres vegades no són planejades, et sorprenen quan menys t’ho esperes i en aquell moment entres en dubte, negar-te a seguir, o donar el pas endavant sense por al que vingui i únicament podràs fer per primer o últim cop en la teva vida?

Tot i que encara em queden moltíssimes més experiències per descobrir,  jo ja he passat moltes úniques primeres vegades des de la millor amistat amb una persona fins a una mentida enxampada pels meus pares tot passant pels primers petons amb un noi.

És curiós com es descobreixen o canvien bons i mals sentiments, comportaments o sensacions a través d’aquestes experiències irrepetibles. Elles et fan adonar del que realment és la vida, et donen més informació i experiència d’ella a mesura que et fas gran.

Tot el que vull dir és que hem d’aprofitar aquests moments, siguin bons o dolents, per adquirir experiència, ja que solament tindrem l’oportunitat de gaudir-los o patir-los per primer cop una sola vegada en la nostra vida.

Laia

Petits records

1 Reply

Un dia dels molts que vaig passar durant l’estiu, a un petit poble proper a la Costa Brava, va despertar dins meu un desig molt profund de voler descobrir llocs marins ignots.
Tot va començar en un dia normal després d’haver-me llevat, esmorzat i fet la digestió quan vaig decidir baixar cap a la platja com feia cada matí estival de les deu fins la una del migdia aproximadament. Em vaig posar a dormir sota l’escalfor matinal fins que la meva pell va desistir i vaig anar amb quatre gambades tot posant-me les aletes i les ulleres de busseig directe cap a l’aigua. Seguidament em vaig endinsar cap a les profunditats tot observant uns lleugers canvis en la textura del fons; la sorra deixava de ser la típica fina i clara d’aquell lloc i tot es convertia en pedres, algues, coralls verdosos, grogosos, taronjosos, en fi, de molts colors i sobretot, el que em va deixar més bocabadada va ser la varietat de peixos que els meus ulls van poder observar. Es movien cadascun amb el seu banc corresponent, n’hi havia de petits, d’allargats, de grossos, de grocs, de diferents colors,… Mai havia tingut el plaer de contemplar un moment així i em sento molt afortunada, mai canviaria aquell record que sempre em quedarà ja què, no sé com, es va fer un lloc dins meu.

Laia

Fantasmes

1 Reply

Al llarg de la meva vida he anat observant fenòmens que m’han deixat realment fascinada. És des d’aleshores que crec en que hi ha alguna cosa després de la mort, com si la nostra ànima abandonés el nostre cos i es convertís en una amorfa concentració d’energia.

Gent afirma haver presenciat fets d’aquest tipus i en la gran majoria dels casos ningú s’ho creu, ningú hi fa cas; prenen a una persona per boja o mentidera. Aleshores se’m passa pel cap: “I si diguessin la veritat?”. Existirien els “fantasmes”, ànimes sense rumb, varades en el no-res sense possibilitat alguna d’existir. Sense cos, sense forma definida, què són? No se sap. Simplement hi són, i hauríem de creure-hi.

Moltes vegades m’he apropat a un fanal i se m’ha apagat o encès, i quan he passat de llarg ha tornat al seu estat inicial. És quan penso que alguna cosa per aquí a prop que no puc apreciar es “manifesta”. Sembla una tonteria però cadascú té la seva forma de pensar i aquesta és la meva.

M’ha passat també ja fa uns dos anys que escalant unes roques bastant altes i verticals sense protecció alguna, vaig distreure’m una mil·lèsima de segon per fer un gest de salut a ma mare quan per mala sort vaig aixecar la mà equivocada, la qual m’ajudava a mantenir-me estabilitzada. De sobte, un peu em relliscà i vaig començar a caure en el buit a una altura d’uns sis metres. Aquell moment va durar molt poc, però la sensació de confort i de calma que vaig sentir en aquell curt període de temps va ser… no hi ha paraules per descriure-ho. Més que perfecte. Vaig notar com si alguna cosa em subjectés suaument mentre queia d’esquenes frenant així una mica la caiguda que em podia haver privat la vida. Al moment d’arribar al terra, vaig rebre un cop fort que va fer que no pogués respirar durant uns instants. No vaig sortir malparada d’aquest accident, simplement amb una petita rascada a la mà.

És des d’aquest dia tan especial que hi crec, en fantasmes o com vulgueu dir-li i és un tema dels que menys se sap i més m’agradaria saber.

Laia