Category Archives: Laia Monells

26 dies

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

El dia de la mare

Perdoneu-me per tornar a escriure sobre ” el dia de…” però penso que pot ser interessant explicar-vos perquè els evangèlics celebrem el dia de la mare avui, segon diumenge de Març i no com El Corte Inglés o l’Església catòlica.

Tot prové d’Anna Jarvis, una dona nascuda a la petita població de Webster, West Virginia. Filla d’Ann Maria Reeves Jarvis.

La família es va mudar a Grafton, West Virginia, quan ella era petita i es va graduar (1883) al que ara és el Mary Baldwin College.

La seva mare havia fundat els Clubs de les mares treballadores a 5 ciutats per a millorar les condicions sanitàries i de salut. També curaven les ferides, alimentaven i vestien tant als soldats confederats con els de la Unió amb neutralitat.

Al 12 de Maig de 1907, dos anys desprès de la mort de la seva mare, Anna va promoure un Funeral en Memòria d’ella i va començar una campanya perquè el Dia de la Mare fos una festa reconeguda en el seu honor.

Va ser el 1912 quan Anna Jarvis va registrar com a marca les frases “Second Sunday in May” i “Mother’s Day ” creant també la Mother’s Day International Association. Va ser molt especifica en la localització del apostrof (de la s). Ja que en anglès l’apostrof davant de l’essa es un posseïu singular, en canvi si la poses darrere l’essa seria un possessiu plural. Al posar-lo en singular es venia a referir al fet de celebrar i honorar a la propia mare. No com un fet general sino personal.

Però no va ser fins el 1914 quan la festa del dia de la Mare va ser reconeguda com a festa Nacional.

El 1920 Anna Jarvis ja estava disgustada davant del gir que havia donat la celebració, ja que sabia convertit en una comercialització de valors. Molta gent enviava a les seves mares un postal d’agraïment en comptes de passar temps amb elles.

Tant ella com la seva germana, Ellsinore, va dedicar tota la herència familiar a combatre en el que se havia convertit la festivitat.

Marie Jarvis mai es va casar i no va tenir fills va morir arruinada el 24 de Novembre de 1948 a West Chester, Pennsylvania .

Aquesta historia ens diferencien de l’Església catòlica que ha convertit aquest dia per honrar a la Verge Maria, mare de Jesús. I al Corte Inglés que l’utilitza com a eina de consumició.

Laia

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar

Ahir 29 d’abril de 2011 va ser el dia internacional de la dansa.

La dansa és un art, una manera d’expressar-se. No és solament un moviment sinó tot el que amaga o porta darrere. Ballar és expressar els teus sentiments ja siguin de ràbia, d’emoció o d’angoixa, de felicitat o fins i tot d’odi, també d’amor… gràcies aquests pots ballar. Ballar no és fer quatre passes. És agafar el que tens dins i treure-ho a través del moviment.

Expressar-te. Quan balles, la gent pot arribar a sentir el teu sentiment sense ni tan sols coneixe’l. Quan balles només sents un so, el del batec de la música que passa a ser el teu batec. Aquests és el que et fa moure lentament quan balles ràpid.

La dansa és un somni del que no vols despertar o al que vols arribar. És el focus que s’encén per il·luminar-te dalt de l’escenari i així fer-te brillar. També és el desig que portes dins. Les ganes de continuar, d’arribar més lluny.

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar.

Laia

La vida et pot canviar en un segon

L’aire amb olor a frescor, la llum del sol ponent-se, el cel clar després d’una tempesta, el cant dels ocells, la verdor dels arbres i la imatge d’onades que es trenquen a la platja. Això em porta a pensar en un lloc bastant lluny d’aquí, del qual estic segura que aquests últims dies heu sentit a parlar. Un lloc en el que milions de vides han sigut canviades amb un simple dia. 10.000 morts de moment i sense comptar els desapareguts. Gent que ho ha perdut tot a cause d’un Tsunami.

Potser no ets conscient de la situació, penses aquest país queda molt lluny de tu o fins i tot que aquí no hi han terratrèmols/sismes submarins. Però, et diré una cosa, jo veig el mar des de casa meva i aquest fet també em podria haver passat a mi o a tu.

Fem plans per el futur i pensem “quan sigui gran…” però no som conscients que la vida et pot canviar en un segon, en un segon ho pots perdre tot, en un segon pots perdre la vida.

Posa’t a la pell d’aquell que hi ha allà (un que podries ser tu) i imagina’t com estaries després d’haver perdut éssers estimats, la casa, el cotxe, etc.

Aquest escrit és en honor de totes les persones de Japó que han mort, les que han perdut propietats o éssers estimats, les que pateixen, les que necessiten consol, les que han petit lesions, les que estan desesperades, les que necessiten esperança …

Laia Monells

Per què jo? Per què no?

Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

“Adéu”

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia

Una actuació mai realitzada

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia

I què he d’escriure ara?

Les idees em van i em venen, però cap, ni una serveix. He d’escriure… però que se suposa que haig d’escriure? A mi no m’agrada escriure quan em diuen que escrigui o quan em diuen un tema super avorrit que haig d’escriure. Però, com tot, s’ha de fer, no? Així que m’hi he posat. La qüestió és que en comptes de que per el meu cap passi un pluja d’idees l’únic que passa és : Què?, Quan?, A on?, Per què? De quina manera?, Quant?… I no trobo cap solució al meu gran problema. Em sap greu però us haureu de conformar amb aquest petit escrit. De totes maneres se que faré un favor a més d’un, ja que sé que llegir un escrit super llarg és molt avorrit.

Laia

Atura’t i tanca els ulls

“Voleu relaxar-vos i parar un moment!” és el que em passa pel cap quan veig la gent. La veritat és que jo sóc una d’aquelles persones, no paro, sempre tinc coses a fer. No hi ha dia que no vagi amb l’agenda amunt i avall organitzant-me per fer-ho tot.

Però la cosa canvia quan dic “ no puc més” em poso una cançó, m’estiro al terra (de parquet) i tanco els ulls. Molta gent pensaria “què fa aquesta estirada al terra?” Però estic seguríssima que canviarien d’opinió si ho provessin. No sabeu què agradable és estirar-se i escoltar una cançó tranquil·la. Ni Hip-hop, ni Metal, ni cançons comercials… ni tota aquesta música que t’estressa més quan l’escoltes.

El so del piano, la guitarra acústica, el saxo… I tu allà tirat, és el que et fan passar al món de la imaginació on els teus somnis es fan realitat. I desconnectes completament de tot, disfrutant del que t’agrada fer.

No vull dir que la gent s’estiri al mig del carrer, brut . Simplement m’agradaria que la gent es parés a pensar i que pogués disfrutar del que fa i del que els agrada. Que miressin per la finestra i diguessin “quin dia més maco que fa avui”.

La gent només pensen en les coses que els estressen i no gaudeixen del que hi ha al seu voltant. I sí, implicar-te en les teves obligacions és important, però fins a un cert punt, no deixis que el teu estrès et superi.

Laia