Category Archives: Justícia

Darrere el Liceu

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Benefici per a pocs, injustícia per a molts

Moltes persones pensarien que en arribar la jubilació podrien fer tot allò que no han fet en els anys anteriors i que es passarien la resta de la seva vida amb tranquil·litat, sense l’estrès que pot produir el treball. Però malauradament no per tots és igual.

Inclús avui dia moltes persones desitjarien evitar la jubilació, per ells el fet de jubilar-se els comporta molts problemes; no només perquè s’hauran de passar el dia sense fer res sinó que rebran menys diners dels que podrien obtenir treballant.

Molts dels jubilats reben un sou molt just com per cobrir totes aquelles despeses que cauen a sobre d’ells, a més sempre et trobaràs la típica família que encara porta els seus fills a casa, i evidentment això dificulta el seu ritme de vida.

D’altra banda, no és just que després de dedicar tota la seva vida al servei de l’estat,se’ls tracti d’aquesta manera. Hauríem de reaccionar i entre tots-trobar solucions, per tal d’ajudar-los.

En fi, entre tots i al llarg dels anys espero que aquesta situació millori, una situació en la que els pobres vells jubilats a sobre d’haver d’aguantar el pes dels seus propis anys, es veuen involucrats en una etapa que els pertoca.

Mohamed

Premi sense sentit?

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

Sous injustos

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

O tots o ningú

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Trampes i objectius

Recordeu el mundial de futbol celebrat a Sudàfrica aquest mateix any 2010? Recordeu qui va guanyar el mundial? I que els dos finalistes de l’última edició del mundial, a l’any 2006, Itàlia i França, van quedar eliminats a la fase de grups? I perquè us faig totes aquestes preguntes? La resposta és senzilla: us vull explicar un fet.

18 de Novembre del 2009, França i Irlanda s’estan jugant l’última plaça europea del mundial. És el partit de tornada, a l’anada França va guanyar 0-1 a Dublín. Van 0-1, Irlanda ha marcat al minut 33 de la primera part. Durant el partit, Irlanda està jugant molt millor que el combinat francès, però no marca el segon gol i finalment arriben a la pròrroga.

És el minut 104 de partit, pilota a l’àrea, i Henry la controla amb la mà dues vegades dins l’àrea i assisteix a Gallas perquè remati a plaer. L’àrbitre dóna gol, la FIFA no diu res, Irlanda eliminada i França al mundial injustament.

Realment el resultat és tan important? La fi justifica els mitjans? El més important era que els francesos arribessin al mundial? Pensem-hi…

Recordem que França va quedar quarta a la fase de grups, és a dir, última i eliminada. I no només això, sinó que hi ha hagut sancions, expulsions i dimissions; tant de jugadors com de tècnics.

No serà que la selecció francesa va rebre el seu càstig? Jo personalment, penso que hi van intervenir raons psicològiques sobre els jugadors, ja que sent els actuals sotscampions del món, van entrar al mundial a la repesca i servint-se de trampes.

Poseu-vos en el lloc dels irlandesos…

David Garcia Llonch