Category Archives: Júlia Reina

Nosaltres

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

La por

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Recuperació

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina

La feina ben feta

Les persones, en general, acostumem a tenir present els errors dels altres i, tanmateix, a treure-li importància als seus encerts. Aquest fet potser és degut a que, d’alguna manera estem acostumats a allò que diem “la feina ben feta”.

Si seguim, per exemple, una rutina i fem bé el que toca fer, ningú ens felicita l’haver actuat adequadament, potser pel simple fet que és el que hem de fer. Però pel contrari, si trenques aquesta rutina i fas alguna cosa malament o que simplement no toca, llavors sí que et criden l’atenció.
Sembla que en alguns casos aquesta conducta es dugui a terme per fer millorar a la persona a la qual estem comentant els errors, per tal que no els torni a repetir o perquè pugui millorar. I tot i que pot semblar que no en tots els casos és aquesta l’explicació, personalment, no crec que la enveja pugui ser una causant d’aquesta conducta (com molta gent pot pensar).

Crec que més que enveja, els humans tenim un hàbit desagradable provenen (com diu el meu pare) de la religió culpabilitzadora de tot el que es feia si no agradava als qui manaven: emperadors, sacerdots, bruixots, déus… I és que, tot i que aquesta culpa ens ha acompanyat durant moltíssims anys, igual que un hàbit ha vingut per un aprenentatge dolent, pot acabar amb un aprenentatge bo.

Júlia Reina

Helsinki

“Desperta Júlia, que són les tres!”

Aquest va ser l’inici d’una setmana molt especial.
Vam aixecar-nos un dimarts a les tres de la matinada, i després de menjar alguna cosa i assegurar-nos de tenir-ho tot, varem agafar el cotxe direcció l’aeroport.

Recordo que, asseguda a l’avió no vaig poder dormir. M’envaïa una sensació molt potent de felicitat i nervis, ja que tenia moltes ganes d’arribar a Helsinki, una ciutat totalment desconeguda per a mi a la que no hauria imaginat d’anar mai.

Era un aeroport molt petit. Recordo perfectament que només hi havia una sortida i que, allà, entre tanta gent estava el meu germà, esperant-nos a ma mare i a mi, després de tres mesos sense veure’ns.

Una abraçada i dos petons. Després d’això sortirem a fora, on per fi vaig veure neu i, on esperant l’autobús, en Dario ens va començar a explicar coses típiques de la ciutat, com li estava anant tot i alguna paraula en finès.

Al cap d’una estona d’autobús, una mica de tren i cinc minuts caminant, varem arribar a l’apartament; un pis força espaiós que compartia amb un noi de Nigèria (Phil), a qui ens vam presentar després d’instal·lar-nos i de preparar els llits.

Després d’això varem sortir a passejar. Tot estava nevat, però ens va fer molt bon temps: el mínim van ser quatre graus sota zero, la qual cosa va ser una sort, ja que la setmana anterior havien estat a vint sota zero.

Vam decidir-nos a comprar bitllets per anar a Tallin en ferri abans de marxar, i així ho vam fer. El viatge no va ser excessivament llarg, però com l’aigua estava glaçada, el vaixell havia d’anar poc a poc trencant els blocs que recobrien el mar.
La ciutat era preciosa: les edificacions, les enormes cases, els parcs, els carrers… Tot tenia el seu encant, sobretot gràcies a una capa de neu blanca i fina que omplia els carrers de manera discreta.

Així que vam passar allà tot un dia, i al tornar, al arribar a Helsinki vaig comprendre una cosa que m’havia sobtat molt: per què alguna gent que venia amb nosaltres no va baixar a visitar la ciutat. La qüestió és que pujaven al ferri per comprar alcohol, que com a Finlàndia és molt car, al vaixell els hi sortia molt bé de preu (gràcies a que no havien de pagar impostos). Tot i això he de dir que quan beuen, tenen un comportament totalment diferent al de la gent que he pogut observar aquí; allà són més tranquils i no causen cap tipus d’enrenou.

En general, aquella setmana a Helsinki vam anar coneixent la vida que porten, i he de dir que em va semblar fascinant. Tot i el fred, la gent continua fent la seva vida, com nosaltres aquí, acostumats de sobres a aquell clima glaçat. Surten a passejar, els nens van a l’escola i es llencen amb trineus pels parcs, els més grans van a treballar, a comprar… I un gran avantatge és que, la majoria de les parades de tren i de metro estan als soterranis dels centres comercials, amb la qual cosa no has de sortir necessàriament al carrer.

Per tot això puc dir que, una de les coses que em va sorprendre més va ser la increïble capacitat d’adaptació que tenim els humans per poder seguir la nostra vida quotidiana, siguin quines siguin les condicions o, en aquest cas, el clima.

Júlia

Nadal?

S’acosta el Nadal, una època que acostuma agradar a la majoria de la gent, i tot i que no m’excloc d’aquesta gran majoria perquè l’estació de l’any que més m’agrada és l’hivern, tinc motius per estar-ne “en contra”.

Per aquestes festes et trobes amb amics i familiars (sobretot els que no veus durant l’any), et reuneixes amb la gent que estimes. Però aquestes “reunions familiars” no són només per parlar, divertir-se i menjar coses boníssimes fins a rebentar (entre moltes altres coses), sinó que sempre van acompanyades de piles de regals, acció que donem per feta i que ha convertit aquesta en una època totalment consumista.

Per posar un exemple: la típica escena del nen petit quan veu l’arbre de nadal amb tots els regals és un moment molt bonic en el que pots apreciar la felicitat que l’ha envaït, però el que l’ha omplert de felicitat (a ell com a altes tantes persones) han estat els regals.

El que vull dir amb això és que hem convertit el Nadal en la data més consumista de l’any, en la que la felicitat es mesura, potser, depenent de les coses materials que puguem aconseguir.

Júlia

Diferents camins a triar

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

La part bona de les coses

La majoria de les persones solem tenir molt més en compte les equivocacions dels demés que no pas els encerts o, simplement, el que fan bé. Per exemple i sense anar més lluny, parlaré de mi.

L’altre dia, en arribar a casa per la tarda, ma mare em va preguntar com havia anat el dinar. Vaig contestar-li que tot havia anat bé, però que jo sempre havia de parar i desparar la taula i posar i treure el rentaplats; que el meu germà no ho feia mai.

El que no vaig tenir en compte és que ell va quedar-se amb mi i va fer el dinar. Podria haver-ho fet ma mare, o jo mateixa, i ell podria haver marxat, però no va ser així.

Poden semblar coses insignificants però, realment ho tenim tot en compte o només ens adonem del que volem adonar-nos i preferim veure el que es fa malament en comptes de trobar la part bona de les coses?

Júlia