Espantats, els humans (també els animals més pròxims a nosaltres) actuem de forma inusual i imprevisible. Els mecanismes de control racional de la conducta queden automàticament “desactivats”, i passem a funcionar seguint una lògica totalment diferent, més elemental i, segurament, essencial per a la supervivència de l’individu. En la por, el codi genètic o, si voleu, l’impuls instintiu substitueix la raó a l’hora de dirigir la conducta. Em recorda aquelles escenes de pel·lícules on el comandant de la nau diu allò de “passem a control automàtic”, per poder dedicar-se a altres tasques menys “automatitzables”.

Certament, el fet de disposar de programes de conducta no regulats conscient ni voluntàriament (automàtics) ens allibera i ens permet fer algunes altres coses en què cal concentració, calcul i reflexió, i això és un gran què. Imagineu-vos haver de donar ordres explícites i conscients al nostre organisme per tal que realitzés la simple, però complexíssima tasca d’agafar una poma i fer-li una mossegada! Quan per fi aconseguíssim començar, la poma ja s’hauria florit (això si no ens havíem mort de gana abans, és clar). Vivim, doncs, gràcies a aquests programes de conducta instintius. Un d’ells, la por, activa mecanismes d’alerta i autoprotecció, habitualment adormits (no podríem pas viure en constant estat d’alerta!)

Aquests dies, moltes persones del poble viuen en un estat de neguit i alerta com a conseqüència de l’assassinat de la Carme Blanch. Els detalls macabres, que puc anar escoltant a les converses als comerços, no sé si són certs o no, però posen de manifest una intranquil·litat que, afortunadament, no és habitual al poble. La por es passeja pels carrers, es percep a cada racó. No sé si trigarà en desaparèixer aquest estat d’espant i desconcert col·lectius davant d’un fet que ningú pot comprendre. Mentre duri, però, seguirà modificant les pautes de conducta habituals… tan desitjables. La tranquil·litat és un component important de la felicitat, mentre que el neguit constant genera estats de nervis que ens agradaria evitar, però no podem. L’instint guanya la raó, no pot ser d’una altra manera.

La Carme és la víctima, però tots els veïns també som una mica víctimes del seu brutal assassinat.

Josep Maria