Category Archives: Josep Maria Altés

M’han robat una paraula

Els amos em demanen solidaritat i sacrifici: que sigui responsable i conscient de les dificultats que està travessant el país. Com en la cançoneta sarcàstica de l’inoblidable Retaule del flautista, m’aconsellen conformitat, resignació, paciència i humilitat. De nou (com sempre) els portamveus dels poderosos esgrimeixen el deure moral per emmascarar l’explotació.

Sóc un explotat de luxe, prou que ho sé. Però això no em farà confondre de bàndol, no patiu. No crec que protestar quan em trepitgen l’ull de poll sigui cosa d’irresponsables, perquè no estic bramant pel dolor del meu privilegiat ull de poll trepitjat, sinó pel dolor de l’eterna explotació de l’home per l’home… arreu del món.

Però cal anar amb compte amb les paraules, perquè ara, d’aquest peculiar increment del nivell d’explotació se’n diu “austeritat” (no en digueu mai “retallades”, que ha esdevingut un mot lleig!). Com en saben de jugar amb les paraules! Com que el parlar i el pensar van de la maneta han decidit transformar el desastre en virtut i, així, les retallades esdevenen austeritat. On puc denunciar que m’han robat el concepte, que l’han segrestat i assassinat, i que ara no significa el que significava? A mi m’agradava això de l’austeritat, em semblava un valor pel qual valia la pena lluitar, emnig de l’opulència i el descontrol del consum. I ara resulta que els mateixos que han provocat aquest desgavell consumista, de l’explotació en diuen austeritat. Quina paraula hauré d’emprar, ara que aquesta està quedant tan bruta i envilida?

I és que, quan convingui, l’austeritat deixarà de ser valuosa, perquè el sistema no té escrúpols, ni moral, i en nom del benefici arrossega tot el que se li posa al davant, massa sovint amb la complicitat de la nostra ceguesa. Si no fos per això, com els poderosos podrien seguir essent-ho?

Josep Maria

2012

Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria

Can Vidal

Avui, visita amb els de quart a la colònia Vidal de Puigreig. No era la primera vegada que hi anava, ni la segona. Potser la tercera? Com a mínim, perquè recordo alguna altra visita amb pluja i fang, com avui, però també em venen a la memòria els mateixos carrers plens de sol, sota un cel ben blau.

Avui la grisor del dia feia que em fixés més en els aspectes lúgubres de la història de la colònia. L’explotació de l’home per l’home, les llargues jornades de treball, la submissió de les dones, el control ideològic, l’absència de seguretat… Però per damunt de tot, el fet que aconseguir viure en aquestes condicions a la colònia fos envejable. Com devia ser la vida dels que no havien aconseguit treballar en aquell “paradís”! El realment colpidor de tot plegat és la misèria necessària perquè una vida així sigui un somni.

Era fa cent anys, i segueix essent ara. Quanta misèria cal perquè mil·lers de persones s’aventurin en fràgils pateres a la recerca del seu somni! Quanta misèria cal perquè milions de persones dels països del sud somiïn amb treballar per sous ínfims per produir el que nosaltres consumim a bon preu!

Dura i sense màscara o endolcida per paternalismes de tota mena, l’explotació segueix tan vigent com sempre. En diuen mercat: i al mercat les persones, es compren i es venen. I el més important de tot plegat és aconseguir que, de tot plegat, ningú no en tingui la culpa. És la vida!

Josep Maria