Category Archives: Joana Pelegrín

Viatge a França

El dimarts passat vam anar a França amb l’institut. Era una sortida que havíem d’aprofitar per practicar el francès. Per fer-ho el grup de francès de batxillerat, ens va organitzar dues gimcanes per Perpignan i Collioure. Es tractava d’una sèries d’objectius que havíem d’aconseguir dins les ciutats que vam visitar, com per exemple, recitar un poema d’Antonio Machado davant de la seva tomba o comptar els arcs que hi ha a la catedral de Saint-Jean Baptiste de Perpignan.

Quan vam arribar allà pensava que seria molt difícil fer-me entendre en francès i guiar-nos per una ciutat desconeguda. Però no va ser així, sorpresa em vaig adonar que era capaç de mantenir una conversa en francès i d’entendre perfectament tot el que em deia la gent a qui preguntava.

Ara, més que mai, tinc ganes d’aprendre bé el francès ja que em sento capaç de fer-ho.

Joana

Canvi de casa

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana

Medicina

El crèdit d’aquest any m’ha fet reflexionar molt sobre el meu futur. Tot i que ja tenia clar que volia fer medicina, era una d’aquelles coses que dius sense pensar, simplement perquè te’n atrau algun aspecte.

Doncs bé, el fet és que aquest crèdit m’ha fet aterrar al planeta Terra. Tor el que abans era un somni, ara és un projecte. Ara per ara, tinc clar què vull estudiar, on i per què -sempre es pot canviar d’opinió, però penso que no serà el cas-.

Vull estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Per fer-ho necessito un 12 de les PAAU. Tot i que és una nota molt alta, amb esforç i predisposició tot s’aconsegueix.

El perquè de la meva decisió és el fet de pensar que en un futur no gaire llunyà utilitzaré els meus coneixements per ajudar els altres. Admiro totes aquelles persones que dediquen les seves vides a millorar i/o salvar les vides dels altres. També admiro a les persones que dediquen, encara que sigui mínim, un esforç per millorar aquest món i els habitants que hi vivim.

Joana

Societat del benestar

Fa molts anys que la producció mundial està creixent gràcies a les noves tecnologies. Però, malauradament, això té una greu conseqüència; molts treballadors perden la seva feina al ser substituïts per les màquines i queden parats a l’atur. Aquest fet té una altra conseqüència directa que afecta a l’economia mundial; els antics treballadors ara ja no tenen diners per a consumir i el sistema comença a fallar. Penso que aquest és un dels molts detonants que han fet esclatar aquesta crisi econòmica.

Fa anys, van enganyar als nostre pares assegurant que a partir del segle XXI (“200” (2001)) les màquines farien gairebé tota la feina dels homes, reduint les hores de treball i deixant així temps de lleure i per a l’estudi i la formació i enriquiment personals, creant una societat del benestar. La realitat és molt diferent de com l’havien explicat. A més de no ser real tot el que els van explicar, ara es plantegen de donar un pas enrere i augmentar el nombre d’hores de treball.

Hi ha una teoria que potser realment milloraria la qualitat de vida. Es basa en, en lloc d’augmentar la jornada laboral, reduir-la a la meitat i seguint cobrant el mateix sou. D’aquesta manera, els milers de “sense-feina” que hi ha al món podrien ocupar un lloc de treball fent l’altra meitat de jornada i cobrant el mateix sou. Penseu que és impossible?, que les empreses no podrien pagar als seus treballadors? Doncs seria possible ja que, segons aquesta teoria, tots els antics parats ara cobrarien un sou que gastarien contribuint al consum. En conseqüència els guanys de les empreses augmentarien, igual que la demanda. Per tant, la producció també hauria d’augmentar creant així nous llocs de treball. D’aquesta manera no existirien els parats i la gent podria dedicar-se a altres coses més humanament enriquidores portant-nos a una societat del benestar.

Tot això només és una teoria, s’hauria de veure com funcionaria a la pràctica.

Joana Pelegrin

Unir fuerzas

Suena el silbato, se acaba el partido. Felices por nuestra victoria celebramos el resultado eufóricamente. La alegría del logro invade nuestras mentes y provoca una gran satisfacción. Nuestro éxito, fruto del esfuerzo del equipo, es el mayor trofeo.

Durante la semana, espero ese momento con anhelo. Esos minutos en los que sientes un vínculo con tus compañeras, donde no necesitas palabras para comunicarte y en los que te mueven las ganas de luchar por tus objetivos. El bullicio del campo te absorbe y une el lazo de la compenetración del equipo.

No puedo dejar de comparar el baloncesto con un puzle. Todo el mundo es importante para realizar un buen juego, cada uno en su medida y con sus cualidades  pero, si falta una pieza el puzle está incompleto. Las piezas deben encajar entre si. En un trabajo en equipo es necesario el vínculo que una a los participantes para cooperar y conseguir el resultado deseado.

Una de las virtudes humanas, es la capacidad de razonar, y con ella se realizan grandes maravillas. Así pues, uniéndose y formando un fuerte núcleo se pueden conseguir hazañas que un solo individuo difícilmente lograría.

Este es el caso del diálogo para evitar conflictos en algunos países. A veces, por no usar la razón y haciendo caso de la codicia de poder y riqueza surgen problemas que se habrían evitado de haber tenido en cuenta la opinión de todos los afectados.

Finalmente remarco la importancia de saber trabajar en equipo y unir fuerzas. Ya que, en mi parecer, es la base de un futuro donde toda nuestra especie pueda gozar de un mundo en equilibrio y armonía, donde no existan estratos sociales y donde se valore la opinión de cada persona por igual.

Joana

Por

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia

Què sóc?

Som adolescents. Segons molta gent, estem en l’edat de preguntar-nos i qüestionar-nos el perquè de totes les coses. Les hormones bullen dins dels nostres cossos en un esclat de transformacions.

Doncs bé, el cas és que m’he cansat de sentir dir als adults que m’envolten tot aquest munt de coses que a mi ni em passen. Així que, he decidit començar a qüestionar les coses. He arribat a la conclusió que el primer que em cal saber és: qui sóc? O millor: què sóc?

Tinc clar que sóc alguna cosa, perquè penso. Per tant, només sóc una cosa que pensa? Crec que no sóc el meu cos, ell només m’ajuda a ser. Què sé? Sé que sóc jo. Però, què és “jo”? Potser aquest “jo” que em denomina depèn de les coses que m’envolten, suposant que aquestes coses existeixin. Com puc saber que les coses que m’envolten existeixen? Potser només són càrregues elèctriques que un cervell interpreta. O no? Si són càrregues elèctriques, també és possible que el meu cervell no les sàpiga interpretar de la manera correcta, el que em porta a pensar que pot errar. La realitat tal com la visc no puc demostrar que sigui la realitat del món, ni tan sols puc demostrar que el món existeixi. Això em podria portar a comparar-ho amb un somni, percepció “real” de la meva realitat durant uns instants en la meva imaginació. Aleshores, imaginar m’aporta realitat? Massa abstracte, no ho entenc. Què sóc? No sóc res. O si?

Pot ser que les meves reflexions siguin errònies, però ara sé que els adults diuen la veritat quan afirmen que la ment d’un adolescent està feta un embolic, ja que per culpa (o gràcies) a reflexionar ara no podré parar de preguntar-me què sóc.

Buscaré en la imaginació fins que trobi una resposta que pugui satisfer la meva curiositat. Probablement, no ho aconseguiré mai.

Joana Pelegrín Garcia