M’estic traient el carnet de moto. La teòrica no és difícil però s’han de practicar els textos per l’examen. Els de l’autoescola em recomanen que hi vagi 4 o 5 cops per setmana. Només hi puc anar un parell. Per això intento estar-m’hi el màxim de temps possible. Per anar-hi agafo el bus de Cabrils – Vilassar de Mar que m’hi deixa davant. El trajecte dura de cinc minuts. Amb els auriculars posats escoltant música ni ho notes.
Quant s’ha fet tard i ja em sé els textos de memòria, agafo l’autocar una altra vegada i em poso en marxa. Avui he tingut sort, l’autobús no està ple i he pogut agafar lloc darrera el conductor. El conductor engega el vehicle. Amb un cop de peu, pitja l’accelerador. Un cotxe vermell es creua davant seu i li priva el pas. Jo, aixeco el cap i veig una senyora d’uns quaranta anys que s’acosta a pas lleuger. Només la separen uns deu metres de l’autobús.
El conductor del turisme de 20 places també la veu, però l’ignora. Encara amb l’autocar aturat, ella pica la porta. Però ell la segueix ignorant. La senyora va carregada amb dues bosses de plàstic, una a cada mà i així dedueixo que ve del supermercat. Amb un gest de mans juntes, ella li demana per favor que la deixi entrar. El xòfer la mira per primera vegada. Ni s’immuta.
Un noi jove s’aixeca per recriminar-li el que ha fet. Em trec els auriculars per per sentir el que li mana. “Deixi entrar a la senyora, que li costa a vostè? li crida el noi “. “Tu no me tienes que decir cómo ni de que forma tengo de hacer mi trabajo! replica el conductor”. I per acabar d’imposar la seva llei acaba amb un : “Cállate y sientate coño si no quieres que te eche del bus!”.
Pobra senyora, penso. Ara s’haurà d’esperar al autocar de les 8. Segurament havia de fer el sopar pels seus fills o tenia convidats a casa. Ves a saber, hi ha moltes possibilitats. El que sí sé és que no arribaré mai tard per agafar l’autobús.
Joan Baylach