Category Archives: Institut

50 días

3 Replies

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

El Nadal ha acabat

1 Reply

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel

Empatía

3 Replies

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

La clau

1 Reply

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Millor del que em pensava

1 Reply

Un mes de curs i les coses van molt millor del que em pensava:

De quatre exàmens que he fet, no n’he suspès cap, i és que quan vaig començar, ho veia molt difícil, tots els temes i el nivell de quart. Però després de tot, ho estic portant força bé. Ja que ara, atenc més a classe, treballo més a casa i estudio força.

Espero que segueixi tot així, ja que si trec bones notes, els meus pares m’han dit que em compraran el que vulgui, i és que des del l’estiu que espero un joc, i m’agradaria comprar-me’l.

I a més, també m’agradaria treure una bona mitja, ja que des de primer, que porto aprovant amb cincs o sisos.

Uriel

 

La rutina

1 Reply

Diumenge 11 de setembre, quin dia més trist! Només podia pensar que al cap de 24 hores començava la rutina de cada dia: aixecar-se a les set i mitja, preparar la motxilla i anar cap a l’institut.

El primer dia, el 12 de setembre, va ser molt “lleuger” ja que, no vam fer res de classe. Els professors es van dedicar a explicar què faríem durant tot el curs i com ens avaluarien. Però després d’aquest dia ja van començar a posar deures i exàmens.

Aquesta rutina es va repetint un dia si l’altre també, cada dia, setmana, cada mes i fins i tot cada any igual.

Judith

És real?

1 Reply

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra

Una nit horrible!

2 Replies

Avui, és el dia en que s’acaben les vacances i comença el mateix de sempre. Un trist diumenge, ja és la tarda i comença a fer-se fosc. A punt de sopar i anar cap el llit per poder dormir bé. Perquè l’endemà serà el primer dia de classe. Em poso el despertador a les 7:30, amb la intenció de poder dormir. Són les dues quan per fi aconsegueixo adormir-me. De sobte, sento un cop molt fort contra la paret i sorolls de vidres que cauen. Penso que només serà un somni, dintre de una estona sento el típic soroll de l’ambulància i la policia. És quan m’adono que no era un somni. Miro per la finestra i realment és un accident. La grua recull el cotxe, i l’ambulància el conductor ferit. Miro el rellotge i són les 6:30. En aquell moment no podia dormir, perquè era l’hora en que el meu pare es desperta per anar a treballar. Van començar aquells típics sorollets de la dutxa, la cadena, la porta de l’armari etc…
Al tancar la porta dic ara dormiré!, però en el mateix moment sona el despertador. L’agafo el tiro contra la paret i se sent el mateix cop i el soroll dels vidres com l’accident. M’esforço per aixecar-me, i vaig cap a la dutxa cagant-me en tothom.
Surto camí cap a l’institut. En arribar a la pujada sona el timbre i justament aquell dia se’m fa molt llarga la pujada. En arribar trobo la professora a la classe, mentre explica el que farem durant el curs aprofit-ho per dormir.

Amal

Trajectòria de la ESO

1 Reply

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

L’any que ve

1 Reply

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda