Category Archives: Il·lusió

La ilusión

Todos deberíamos saber más o menos que significa la palabra “ilusión”.

La ilusión actúa en nuestra vida como un motor. Es una idea que surge en la cabeza de algo que no existe, un sentimiento que nos da algún tipo de esperanza. Un reflejo de un deseo que uno quiere que se convierta en realidad. Por ejemplo, llevas tiempo buscando un libro, o esperas que estrenen una película en el cine, ese periodo de tiempo en el que estas esperando, lo esperas con ilusión.

Hay muchas maneras de ilusionarse; podemos ilusionarnos con amigos, con nuestra pareja, con las notas de final de curso o simplemente con algo material. Hay ilusiones que acaban bien y otras en cambio, acaban en decepción, pero todo tipo de ilusión afecta de manera diferente a cada persona.

Hay que remarcar que cuando nos ilusionamos, nuestro estado de ánimo cambia, lo vivimos todo con más intensidad y con más ganas, estamos felices.

Obviamente creo que una persona caprichosa (o mimada), no tendrá la misma ilusión que una persona “que no puede tener todo lo que quiere”; el caprichoso lo conseguirá en un periodo de tiempo corto sin ningún tipo de esfuerzo, y en cambio, la otra persona estará satisfecha por haber hecho el esfuerzo de conseguirlo por su propio pie.

Pero, ¿no creéis que cuanta menos ilusión se tiene más felices estamos? Es la única manera en la que conectamos con la realidad.

Jade

Festes de Nadal

Les vacances de Nadal m’encanten. Primer perquè fa fred i sóc calorós, perquè hi ha molts dies de festa i venen familiars a casa i et fan regals, decores la casa, veus els carrers il·luminats i passes bones estones amb companyia agradable menjant menjar típic de l’hivern.

Quan era petit i s’apropava el Nadal no podia parar d’estar quiet. Estava nerviós, molt content, les nits abans m’era impossible dormir. Tot un fet de coses que em feien el nen més feliç del món. Ara amb el pas del temps aquesta il·lusió s’ha anat acabant. Arriben les nits de reis i del Pare Noel i t’adones que no existeixen quan tens una edat.

Tinc familiars que són petits i els veig amb aquelles ganes que jo tenia, que fins i tot em fan enveja. Com m’agradaria tornar a ser petit i gaudir un altre cop d’aquella il·lusió! Recordo que va haver un any, un regal que sempre serà present a la meva ment. Tot anava bé, com sempre, obrint regals i de sobte em van portar una capsa molt gran, gairebé era més gran que jo i, clar, jo estava al·lucinant. En obrir-la vaig veure com un gos petit de 4 mesos com a màxim. El gos és diu Tro.

En altres paraules, el Nadal és una de les èpoques més boniques de l’any i les hem de gaudir al màxim. Una mica abans del que toca però… Bon Nadal a tothom!

Carles

Nit de reis

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra

La lliga comença…

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

 

Una mascota

Mai m’havia plantejat la idea de tenir una mascota.

Però un dia m’ho vaig preguntar. Estava asseguda a la taula del menjador sopant, mentre els meus pares parlaven i el meu germà estava encantat mirant la televisió, jo em vaig endinsar en el meu món i vaig començar a qüestionar-me, si tenir un gat em feia il·lusió. Donant-li voltes al tema vaig decidir que de veritat em faria feliç tenir com a mascota un gat i com que estàvem a prop del Nadal i reis vaig pensar demanar-lo com a regal.

Els vaig explicar la idea als meus pares. Ells sorpresos em van dir que tenir un gat era una gran responsabilitat, i que ara em feia gràcia però que potser d’aquí a uns anys me’n cansaria, a més ja teníem la Tori una gossa molt dòcil i carinyosa però que segur que amb la visita d’un gat ja no ho seria tan.

Com que són molt tossuda vaig seguir insistint. No sé com va anar però crec que els meus pares em van donar una oportunitat. El dia de reis, vaig baixar corrent al menjador, com fa qualsevol infant que està content per obrir els seus regals. Estava molt convençuda de que no m’havien comprat un gat perquè ja m’havien advertit que era una mala idea. Però la meva sorpresa va ser que al damunt de la taula del menjador hi havia un transportí amb un gat preciós al seu interior, tenia un pèl gris que brillava i una ulls groguencs com dues taronges i estava espantat. Estava tan contenta i nerviosa que no sabia com agafar-lo. Vaig decidir posar-li Pupu de nom.

Ara, ja fa sis anys que tinc el Pupu, és un gat molt bo, no té cap problema amb l’Ona, la gossa que tenim ara, perquè la Tori era velleta i va acabar morint.

Des que tinc el gat l’únic que puc dir és que tenir un animal no és cap joc, l’has d’alimentar, portar-lo al veterinari, demostrar que l’estimes perquè ell segur que farà el mateix amb tu encara que pensis que no és capaç. Si marxes de vacances has de tenir algú amb qui deixar-lo o te l’has d’endur. Tenir un animal comporta moltes responsabilitats. Quina raó tenien els meus pares, però jo no canviaria per res del món el meu gat.

Marina.

Nova York, un somni

Tinc un somni, poder viatjar a Nova York. La veritat és que no és un somni que tingui des de petita. Va ser el fill d’uns amics dels meus pares, que es va casar fa cosa d’un any i va anar allà de viatge de noces, qui em va fer molta enveja quan em va ensenyar les fotos d’edificis tan emblemàtics com l’Empire State, l’edifici Crysler o el Rokeffeller Center.

Des de llavors només puc pensar en pujar a l’estàtua de la llibertat, i veure la gran ciutat des de a dalt. Simplement m’encantaria. M’emociona veure-ho per la televisió o Internet. Si hi anés, estic segura que no perdria l’oportunitat de veure un espectacle de Broadway. Tinc la sort de que a ma mare també li encanten els musicals, i sempre que podem anem a veure els que actuen a Barcelona. I sí, no ho negaré, aquí també són espectaculars, però estic segura que allà encara ho seran més. Tinc l’esperança de poder anar-hi algun dia, per poder veure amb els meus propis ulls com són totes les coses que m’han explicat.

Núria

Sueños

El gran mitote de la mente humana crea un enorme caos que nos lleva a interpretar y entender mal todas las cosas. Sólo vemos lo que queremos ver y oímos lo que queremos oír. No percibimos las cosas tal como son. Tenemos la costumbre de soñar sin basarnos en la realidad. Literalmente, inventamos las cosas en nuestra imaginación. Como no entendemos algo, hacemos una suposición sobre su significado, y cuando la verdad aparece, la burbuja de nuestro sueño estalla y descubrimos que no era en absoluto lo que nosotros creíamos. Un ejemplo: Andas por el paseo y ves a una persona que te gusta. Se vuelve hacia ti, te sonríe y después se aleja. Sólo con esta experiencia puedes hacer muchas suposiciones. Con ellas es posible crear toda una fantasía. Y tú verdaderamente quieres creerte la fantasía y convertirla en realidad. Empiezas a crear un sueño completo a partir de tus suposiciones, y puede que te lo creas: «Realmente le gusto mucho». A partir de esto, en tu mente empieza una relación entera. Quizás, en tu mundo de fantasía, hasta llegues a casarte con esa persona. Pero la fantasía está en tu mente, en tu sueño personal. Hacer suposiciones en nuestras relaciones significa buscarse problemas. El funcionamiento de la mente humana es muy interesante. Necesitamos justificarlo, explicarlo y comprenderlo todo para sentirnos seguros. Tenemos millones de preguntas que precisan respuesta porque hay muchas cosas que la mente racional es incapaz de explicar. No importa si la respuesta es correcta o no; por sí sola, bastará para que nos sintamos seguros. Esta es la razón por la cual hacemos suposiciones. Si los demás nos dicen algo, hacemos suposiciones, y si no nos dicen nada, también las hacemos para satisfacer nuestra necesidad de saber y reemplazar la necesidad de comunicarnos. Incluso si oímos algo y no lo entendemos, hacemos suposiciones sobre lo que significa, y después, creemos en ellas. Hacemos todo tipo de suposiciones porque no tenemos el valor de preguntar.

Celia

M’he sentit realment feliç

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.

Insistir val la pena…

Fa molt temps que vull un pírcing, però als meus pares no els agrada gens la idea, ja que pensen que els pírcings només serveixen per fer malbé el cos, però jo penso tot el contrari, que són una forma més d’adornar-lo, com a qui li agrada portar polseres o collarets.
El cas és que sempre quan parlàvem del tema em deien que no me’l deixaven fer, i que no els ho preguntés més, perquè jo ja sabia la resposta… Però no em cansava de dir-los, tot i que no tenia gaires esperances, perquè coneixent-los, em pensava que no me’l deixarien fer.
Però fa dos dies quan ja tenia assumit que no em podria fer cap pírcing fins que tingués els 18, em van sorprendre amb la seva reacció. Em van dir que s’ho havien estat parlant, i que com que era una cosa que em feia molta il·lusió, s’havien posat d’acord en què em fes un forat al cartílag de l’orella, però això sí, mentre anés a un lloc fiable o a una farmàcia. En aquell moment em vaig posar molt contenta, ja que haver insistit durant molt de temps havia donat resultats, i ara estic esperant impacient que arribi dimecres per anar-me’l a fer.
Laia

No hi ha dret!

No hi ha dret. No hi ha dret a que una companyia de vols faci el que vulgui. Que canviï l’hora d’un vol d’un dia per l’altre. Cada vegada fan més el que volen, cada vegada pots portar menys pes a les maletes. Ja no es pot portar res a l’equipatge de ma; és absurd no poder portar més de 100ml d’algun líquid, no sé que es pensen que podem portar en una ampolleta d’aigua!

La setmana que ve anem de viatge de fi de curs a Tenerife, i hi anem en avió. Anàvem a sortir a les 9 del matí, però avui els de Spanair ens han comunicat que ens han canviat l’hora del viatge per a les 6 de la tarda. És o això, o cancel·lar el vol i, per tant, no poder fer el viatge. No ens va bé! Perdrem tot el dia. Les activitats que teníem planejades passaran a fer-se al dia següent, i les que no puguen fer a l’endemà, cap al següent, i així. Si és que no tindrem temps lliure! Si ja abans en teníem poc, ara ja…

Però de totes maneres em fa molta il·lusió poder anar amb avió amb les meves amigues. Doncs hi ha que no han anat mai en avió i em fa gràcia poder estar amb elles la primera vegada. Crec que  tot plegat serà una experiència genial i inoblidable. Anar totes plegades a Canàries! Ho espero amb tota il·lusió i no hi ha dia en que no hi somiï.

Kim