Category Archives: Gisela Torres

Fer el que m’agrada

Leave a reply

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

Com un bombó de xocolata

Leave a reply

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

Com un bombó de xocolata

1 Reply

Ella és un persona a la qual estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista estic al seu costat recolzant-la en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig

“Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment impossible de transmetre en un paper”

venir des de l’altra punta del carrer que ve corrents cap a mi, i m’abraça em sento feliç, satisfeta de tenir una persona al meu costat que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata” sempre venen de gust…

Gisela

El passat no és sempre fosc

1 Reply

Moltes vegades ens agradaria borrar el passat, perdre’l de vista o simplement oblidar-lo. I sí que és veritat que tots tenim coses de les quals ens arrepentim o coses que ens persegueixen fins ara, però sense ell no formaríem part d’aquest present. El passat ens ha ajudat a créixer i a formar-nos. Si hem tingut un passat dur, ens ha servit per fer-nos forts i aprendre que hem d’estar preparats per tot el que ens queda en un futur i, en canvi, si hem tingut un bon passat seguirem amb la mateixa energia que hem tingut fins ara per seguir endavant.

Gisela

Aprendre a valorar el que tenim

1 Reply

Sembla mentida però sempre mirem més enllà del que tenim. És una temptació, ho fem la majoria de persones per no dir, tots. Ens passem els dies o les setmanes recriminant i queixant-nos per canviar el dia a dia o simplement anar a un altre lloc i desconnectar del que ens rodeja. Sí que és veritat que fer-ho de tant en quan ens aniria bé, però sincerament, no apreciem el que tenim fins que ho perdem.

Estaria bé que en algun moment paréssim de pensar en el passat o deixar de fer-nos il·lusions de futur. Hauríem de viure el present. De mirar el que ens rodeja. Mirar la família, aquell grup de persones que t’estimen i t’aprecien com a ningú altre i que ho donarien tot per a tu, que t’ajuden en tot el que poden i si cal, deixen de fer altres coses simplement per aconseguir la teva felicitat. Mirar, també, els amics. Són ells els que estan dia si i dia també al teu costat, per aguantar els teus mals i bons dies. Per compartir amb tu tots els moments que siguin possibles i com no, acabant-te traient, sempre, un gran somriure.

Ens queixem també del poble i sí, a vegades tenim raó, massa petit i ofegant… Però, i quan ens falti? Quan siguem grans i sortim a viure a dins d’una gran ciutat trobarem a faltar aquell racó on tothom es coneixia amb tothom, on si et passava alguna cosa dolenta, tenies mig poble al teu costat. Igual que si tenies una bona noticia, a la que sorties de casa, tothom ja se n’havia assabentat i el primer que et trobaves de seguida et felicitava.

El problema no és que el poble sigui molt petit o que ens aclapari la gent, el problema és que sempre volem més del que tenim. Sempre busquem més enllà i sense dubte, no apreciem el que tenim i en molts dels casos és més del que qualsevol altre voldria.

Gisela

Una sensació horrible

2 Replies

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

La il·lusió que ja no tinc

1 Reply

Nadal, una època en que la majoria de gent és feliç. Jo fins fa poc també formava part d’aquesta “majoria”.

Jo era la típica nena partidària de decorar la casa, fer al pessebre, l’arbre, les llumetes… i així a sigut aquest Nadal, però a mida que van passant els dies em vaig adonant, que estic perdent aquesta alegria.

Des de l’u de desembre, jo ja començava a menjar les xocolatines del calendari d’advent, i més endavant m’encantava anar a muntanya amb al meu pare a buscar molsa, i branques per fer el pessebre. Però aquest any no ha sigut així, ja no hem fet pessebre, ja no hem menjat les xocolatines del calendari. Pel pare Noel, em vaig haver d’anar a comprar jo els regals. Segons la meva opinió al Nadal és il·lusió, i amb això se’t treu tota.

Definitivament crec que he perdut l’esperit nadalenc, no tinc il·lusió, no tinc aquella sensació d’anar a Barcelona a veure totes les llums de Nadal, de caminar pel carrer amb un gorret al cap i guants a les mans, mentre penso “Nadal la millor època de l’any”, i la petita sensació d’estar a casa mirant una pel·lícula amb una manteta i amb la família. Aquest any no ha sigut un dels millors, i creia que quan arribaria al Nadal i seria diferent, però no ha sigut així… Espero que al pròxim sigui molt millor.

Gisela

Guapa!

Leave a reply

L’any passat a començament de 3r d’ESO, quan vaig arribar a la classe, vaig veure una personeta guapíssima, que en cap moment em va passar pel cap que ara mateix, la pogués arribar a estimar tant.

Ella es una persona increïble, bona persona, simpàtica, guapa, amable, ajuda els seus amics. A mida que va anar passant el temps, la vaig anar coneixent, vam començar a parlar, i mica en mica ens vam anar coneixent. A mi sempre m’havien dit que ella era una antipàtica… però ara que la conec, puc dir que tot el que m’havien dit era “una mentida com una casa”.

Ella es una persona que estimo moltíssim, ha sigut una de les persones que més m’ha ajudat, sempre que l’he necessitat ha estat al meu costat, sempre ha tingut un somriure per treure’m. Tinc una cosa molt clara i es que no em penedeixo per res del món d’haver-la conegut, perquè és una de les millor persones del món!!!
Ella es la Patrícia Wic, i li dono las gràcies per ser com és, i per lo guapa que arriba a ser!!!

Gisela

Hollister

1 Reply

Anàvem direcció Barcelona, i el tema de conversa al cotxe era el centre comercial “La Maquinista”, que no hi havíem visitat mai. Vam pensar que podríem provar-ho.

Vam aparcar al cotxe al pàrquing, fèiem voltes perduts sense parar per aquells carrers del centre comercial, veient la multitud de botigues que hi havia. De sobte, davant nostre hi havia una botiga que a mi personalment em va cridar molt l’atenció, perquè l’entrada no era com la de les botigues normals. Era com si fos l’entrada d’una casa antiga, escales al mig, una petita teulada sobre les escales, i finestres als costats. Impulsats per la curiositat, vam decidir entrar. A l’entrada hi havia un petit sofà, i al seu costat unes revistes. L’entrada es dividia en dos, si anaves cap a la part esquerra era la part de noies, i cap a la part dreta de nois. Només entrar em vaig quedar sorpresa de la quantitat de roba qui hi havia i no només això sinó l’estil diferent i personalitzat que tenia. Aquell dia només em vaig comprar un jersei que a la part de davant deia “Hollister”, que és el nom de la botiga. Em va picar la curiositat i vaig buscar més informació. La botiga provenia de Califòrnia, de la marca Abercrombie & Fitch.

Des d’aquell dia vaig saber que la botiga estava feta per a mi, i sempre que puc hi vaig, ja que és una de les meves botigues preferides!

Gisela

Sempre

1 Reply

Fa uns mesos una amiga meva va tenir un accident de moto. Ella és una de les meves millors amigues.
El dia 12 de juny del 2011, va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Estava amb una amiga meva al un bar de Vilassar, de cop ens van venir unes noies i ens van dir “la Gina ha tingut un accident de moto” aquelles paraules són les pitjors que podia haver escoltat, morta de por i d’angoixa amb la meva amiga vam baixar corrent fins al lloc on ens havien dit que havia passat l’accident. Quan vaig arribar allà em podia esperar el pitjor, la moto estava destrossada, hi havien dues ambulàncies, i la policia. Ningú ens deia res, no sabíem res de com estaven ni ella ni al seu novio, que era el que conduïa. En aquell moment l’únic que podia fer era esperar, esperar i esperar, de cop el que em va passar pel cap va ser un dels molts moments que he passat amb ella, vaig començar a recordar tots els moments que havíem passat juntes, petits moments, però que per mi significaven molt. La meva amiga i jo estàvem destrossades no podíem veure a la nostra amiga, no sabíem si estava bé, no sabíem res.
Després de més d’una hora d’espera, ens van arribar algunes veus que només tenia el fèmur trencat, això ja ens va tranquil·litzar, però només una mica, estàvem intentant trucar a la seva mare però sense cap resposta. Una vegada van marxar amb les ambulàncies, l’únic que podíem fer era anar a casa a descansar. La pitjor nit de la meva vida no vaig dormir esperant que alguna noticia només alguna em digués com estava la meva amiga. Un missatge de text va ser el que amb va tranquil·litzar, era de la seva mare, dient que només tenia el fèmur trencat que demà l’operarien i que tot estava controlat.
A dia d’avui, la meva amiga està perfecte, només va amb una crossa i pot fer vida normal! M’alegro moltíssim per ella, perquè sé que ho ha passat molt malament. Però jo gràcies a això d’una cosa m’he adonat, que m’he l’estimo moltíssim i que de veritat vull que aquesta amistat sigui per SEMPRE.

Gisela