Category Archives: Germans

El primer pel més petit

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya

Fiiiillaaaa mevaaa!!

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

Él

Generalmente, sus ojos hablan por él. No hace falta que suelte largos discursos para contarte algo, un par de palabras, una mirada y una expresión es suficiente para descifrar lo que está pensando. Supongo que por eso se ha ganado fama de callado y reservado, sobre todo entre las personas que no le conocen profundamente. Yo tengo la suerte de conocerle mejor que nadie y, tengo que confesar que, después de más de una hora oyéndole charlar sobre bacterias horribles que atacan continuamente nuestra salud (algo que a él le fascina y a mí me repugna) añoras al chico callado que suele ser.

Ironías, bromas y comentarios que en boca de otro podrían sonar ofensivos, cuando los dice él resultan graciosos y divertidos. No sé si es el tono de su voz o su dominio del lenguaje, pero sería capaz de llamar inútil (no con estas palabras, claro está) al hombre más importante del mundo y éste se reiría. Es casi imposible enfadarse con él. Nunca he sabido cómo lo hace, pero resulta fascinante.

Cariñoso, sin caer en la pesadez ni en la efusividad. Educado, sin ser extremadamente cortés. Serio, pero con esa capacidad de contagiar sonrisas. Inteligente, sin parecer repelente ni creído. Pacífico, dinámico, intuitivo, paciente, entusiasta (en lo que le interesa) y con un pánico casi ridículo a hablar por teléfono. Amante del saxofón, las camisas de cuadros, la música de Eric Clapton (concretamente, Layla) y fan incondicional del misántropo Doctor Gregory House (algo que también me ha pegado a mí).

Por mucho que pasen los años y por mucho que cambiemos con ellos, sé que le tendré siempre a mi lado, como hermano y como amigo. Al fin y al cabo, es la única persona con la que puedo sentirme realmente bien estando en silencio, sin que éste parezca incómodo, o con la que puedo bromear y mantener conversaciones ridículas (como nuestra madre las llama, diálogos de besugo). No me gustaría sonar demasiado empalagosa, pero es que es verdad, él es lo mejor que tengo.

Te quiero y te querré siempre, so memo.

Ana

¡Te haces mayor, pequeñín!

Recuerdo perfectamente ese día. Prácticamente toda la familia en esa sala de espera, de paredes blancas pero con un original suelo embaldosado y dos ventanas que daban a una calle secundaria, poco transitada para ser de Barcelona. Especialmente por una de esas dos ventanas entraba un alegre rayo de sol que dejaba desnudos nuestros sentimientos, unos sentimientos que todos intentábamos reprimir para no alterarnos los unos a los otros. Aquél iba a ser uno de los días más esperados por todos, seríamos uno más en la familia.

Particularmente nunca había vivido una experiencia de este tipo, así que no sabía muy bien cómo actuar. La espera se hizo eterna. Desde la sala se podían apreciar llantos de recién nacidos y recuerdo con exactitud cómo mi abuela se levantaba en cada uno con una media sonrisa dibujada en su rostro esperando que uno de ellos fuera el tuyo.

En cuanto vino la enfermera, nos pusimos todos en pie, aliviados y felices escuchamos: “Ya podéis ver al pequeño”.

Mi abuela se adelantó, como en todo, pero yo puedo decirte que fui la segunda en verte.
Tendrías que haber visto la cara de felicidad de tu mamá cuando te tenía en sus brazos…

Una vez estabas limpio y cambiadito te llevaron a una sala ya más grande, con mucha más luz, cosa que no te gustó nada; no te atrevías a abrir los ojos. Te dejaron en manos de la yaya, la cual te prometo que no dejaba de repetir lo precioso que eras.

En escasos minutos decidiste echar una ojeada al mundo que te esperaba con los brazos abiertos pero que era totalmente desconocido para ti. Y fue en ese preciso instante cuando pude ver tus ojitos, indefensos ante la luz que entraba con fuerza por la ventana, y sin pensármelo dos veces te puse la manita en tu frente. Fue entonces cuando pudiste ver con claridad a dos personas que apenas respiraban a fin de no perderse ni un gesto o movimiento tuyo.

Enseguida te tuvimos que devolver con tu mamá, la cual ya estaba algo más descansada y loca por tenerte encima de su pecho y no soltarte nunca más.

Ese día fue el 28 de Marzo de 2008, y como puedes ver, no lo he olvidado ni creo que lo vaya a hacer nunca. Fue un día muy especial que tengo aún muy presente, a pesar de que en seis días me vayas ya a cumplir cuatro añitos, renacuajo.

Lo único que pido es que jamás pierdas esta sonrisita de pillo que te caracteriza o esta mirada tan tierna y llena de felicidad que siempre te acompaña.

Porque con el paso de los años, te darás cuenta que cada vez te costará más guardar estos pequeños tesoros, pero tranquilo, yo te ayudaré a conseguirlo.

Por último, te prometo que me encargaré de que nunca olvides estos versos:

“Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos. (…)

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.”
GOYTISOLO.

Laura Morales Moreno

18 anys…

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

4 de Febrer!

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

El petitó de la família

Qui ho hagués dit que després de tant de temps sent filla única i de cop ell.

Farà uns 3 anyets que ja és a la família. Es diu Dani, ell és tot un rei allà on va i sempre que algú el veu diu: “Ai! Que n’és de bufó”, “quins ulls que té!”, … Jo portava força temps volent un germà o una germana però just quan menys me l’esperava va aparèixer al meu món.

Amb en Dani ens discutim i barallem molt cops encara que ens portem dotze anys, suposo que com tots els germans. Però després un cop ja a passat tot la cosa és molt diferent. En part és ell qui molts cops dona alegria a la casa. Molts cops vens cansat o has tingut el mal dia a la feia o l’escola i sempre ell t’aconsegueix treure un somriure amb les seves frases: “tati, saps què? Què? Res dona res!’’ i moltes coses més.

Ara, avui mateix no em podria imaginar la meva vida sense ell, seria tot tan diferent. Suposo que tot seria acostumar-s’hi. Però una cosa tinc molt segura, amb el meu germà només m’hi fico jo!

Sara

El valor d’un germà

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

El meu germà a casa

Aquest cap de setmana ve el meu germà a casa, hauria d’alegrar-me no? -pel fet de que no el veig fa uns dos mesos ja que viu a Salou, i para una mica lluny d’aquí.- Doncs no es així. M’agrada molt veure el meu germà, ens portem molt bé des de sempre, suposo que en això influeix una mica la diferència d’edat, té 28 anys, tretze més que jo.

En fi, el meu problema és la seva novia, -que lògicament també ve a casa a passar el cap de setmana- no em cau gens bé, al principi semblava bona noia i tot, però a mida que l’he anat coneixent m’he fixa’t en que no, per motius concrets que no explicaré, pot ser que per algú altre no signifiquin gaire però per mi sí. Jo ja li he dit al meu germà que la deixi, molts cops, a més a més no sóc l’única que pensa que ho hauria de fer, els seus amics també li diuen, fins i tot la mare, però li es igual, ell segueix fent la seva, com sempre.
En realitat els caps de setmana amb el meu germà m’agraden, fem coses divertides, quan ve sempre vaig amb ell i els seus amics i em porten de festa, és genial!

L’últim dia que van passar aquí la Miriam, la novia del meu germà, es va enfadar amb mi, o indignar, no ho sé ben bé, era l’aniversari del millor amic del meu germà, l’Uri, vam passar la tarda donant voltes per Mataró park, per trobar un regal adient, a la nit era la gran festa, a la qual òbviament jo també hi estava convidada; anava a sortir tot perfecte, i just en l’últim moment la Miriam va dir que es trobava malament, que no li venia de gust anar a l’aniversari i que no pensava sortir de casa, no m’ho podia creure, però en fi ja estava acostumada, sempre acaba fastiguejant tots els plans. No pensava quedar-me sense festa, així que, vaig dir-li al meu germà que hi anéssim tots dos i que si ella tenia tantes ganes de quedar-se a casa, si quedés soleta. Rarament, el meu germà em va fer cas, i ella es va quedar sola i indignada a casa, a l’endemà no em parlava, s’havia enfadat amb mi, una mica immadura, no?; no entenc per què es pensa que el Dani farà sempre el que ella vulgui…

Finalment haig de dir que em va fer una mica de pena, però jo i el meu germà ens ho vam passar molt bé i això és el que compta! El que passi aquest cap de setmana, és una altra història.
Criis.

Ella ho és tot

No puc amb ella, és insuportable, cridanera, pesada i massa tafanera. Però al mateix temps, fa que somrigui cada dia.
Sempre ens estem barallant, ens pessiguem, ens donem cops, ens estirem dels cabells… Però hi ha moments, moments de petons i abraçades que no canviaria per res del món.

Em refereixo, clarament, a la meva germana petita. Quan els meus pares em van dir que naixeria la Laura, jo no m’ho podia creure. Em sentia gelosa, ja no seria la nena de la casa, no seria el centre d’atenció. Em sentia impotent, no m’havia fet a la idea de tenir un germà, un altre persona a taula, uns altres peus rondant per casa. Els meus pares em van dir que seria una nena. Una nena, una nena com jo! Vaig pensar somrient. Una nena amb qui poder jugar a nines i mirar pelis de dibuixos.

Va néixer un dissabte, plovia. Jo i el meu pare estàvem molt nerviosos, van ser moltes hores de part. Per fi, va arribar.
Vaig entrar a casa i vaig parar en sec. Estava al sofà, una careta arrugada mirava sota els llençols. Vaig estirar la samarreta del meu pare i vaig preguntar-li: Què fa? Ell va somriure. “T’està mirant… t’estima” va dir. Llavors vaig entrar en raó, vaig saber que jo també l’estimaria i que sempre la tindria al meu costat.

L’estimo, estimo a la meva germana.

Sandra