Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.
Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però
|
El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així. |
també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.
Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya