Category Archives: Festa

Vacances de Nadal

1 Reply

Per a mi les vacances de Nadal van començar el dia de l’excursió a la muntanya, m’ho vaig passar molt bé. Vam sortir de bon mati amb poques ganes. Però la cosa cada cop anava cap a millor ja que vam portar una pilota i un bon esmorzar. El dia va passar volant i no ens vam adonar que ja haviem tornat i ja ens havien donat les notes.

Al cap de tres dies ja va arribar Nadal, a mi em van donar els regals de reis per poder-los disfrutar més, i después tota la família ens vam reunir a casa de la meva àvia. Allà ens vam inflar de torronos i vam jugar molt amb els cosins petits que estaven trasbalsats en veure que el tió els donava regals. Després de tot aquest dia vaig quedar amb els amics i vam acabar de passar la nit.

Al dia de Sant Esteve vaig anar a casa dels tiets i vam menjar un altre vegada fins a rebentar, més tard els meus pares em van portar a casa d’un amic i vaig estar-hi fins tard.

Al dia de cap d’any teniem plans però els vam haver de cancelar i al final ens vam quedar a sopar a casa d’en Sergi. I després vam sortir fins molt tard a celebrar l’any nou.

El dia de reis em van portar una mica de roba ja que des de fa temps ho faig per Nadal, però a la tarda vaig anar a casa la tieta a buscar més regals i també a donar-ne. Així que espero tenir un any tant bo com aquest!

Gerard

Día de Reyes

1 Reply

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

La família en un altre país

1 Reply

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Halloween

1 Reply

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

 

Saber escuchar

2 Replies

Hace unas semanas conseguí que mis padres me dejaran salir de fiesta. Ellos pensaban que aun no tengo edad para estar hasta la madrugada en una discoteca. Dado lo ocurrido al final, pienso que tenían razón. Ellos me advertían de todas las cosas malas que me podían suceder. No les hice caso i me terminaron pasando.

Ese día yo tenia claro que iba a divertirme i nada más. Pero siempre está el típico chulito que te saca de tus casillas. A parte de que no bebo ni fumo no soy de esos que van buscando pelea. Resulta que esa noche, tuve la mala suerte de que un chico que no me cae muy bien estaba allí. Al verlo hice como si nada y seguí bailando. En cambio él empezó a vacilarme delante de todo el mundo. Al ignorarle me dio un cabezazo en toda la frente, luego yo le empujé y él me escupió en la cara.  Después de eso le dije que si quería pelea saliera fuera de la discoteca. Ignorándome por completo se fue. Yo sin poder aguantarme le seguí y le volví a empujar. Él, sin dudarlo ni un segundo, me pegó un puñetazo en el ojo y eso me provocó una rabia tal que le aticé varias veces hasta que sangró. Pasado un rato, los porteros de la discoteca, nos echaron del local.

En conclusión, siempre hay que hacer caso de lo que nuestros padres nos advierten, ya que si no, podemos acabar mal (yo con el ojo morado y él con la cabeza sangrando).

Tiago =)

Un cap de setmana avorrit

1 Reply

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba

La revetlla de Sant Joan

1 Reply

Cada any, hi ha una nit en què és lícit encendre fogueres controlades i fer el màxim soroll possible amb els petards que abans hem comprat. Tal com passa amb d’altres festes (Halloween, Carnaval, la Quaresma…) fa més il·lusió quan menys cops s’ha viscut. Això és degut a que amb vuit anys no s’està acostumat a quedar-se a altes hores de la nit sense dormir. En canvi, per alguns joves només és una excusa més per sortir a prendre alguna cosa amb els amics.

Però com totes les festes tradicionals té una part negativa: les destrosses ocasionades pels joves el 23 de Juny de cada any sumen una gran quantitat de diners en reparacions. Cada any els cotxes de moltes persones queden destrossats sota l’eufòria dels celebrants de la revetlla de Sant Joan.

Julen Fernández

Una gran sorpresa

1 Reply

El meu aniversari cada any cau en època de recuperacions, per tant no hi ha moment per celebrar-lo. L’any passat quan ja estàvem al mes de Juliol, em trobava a casa de l’Emma que em va proposar anar a casa d’una amiga a sopar, jo m’hi negava rotundament ja que a més a més d’anar caminant fins a la muntanya de Cabrils, el temps no acompanyava gens. Finalment em van convèncer, dient-me que podíem anar amb el cotxe d’una altra amiga. Quan vam arribar estaven a la porta a punt d’entrar l’Andrea i la Lola. Vam baixar totes 5 les escales de la casa i de sobte en la foscor del soterrani unes veus van exclamar : SORPRESA!

Mai havia estat tan desconcertada, no sabia què fer ni com reaccionar, pensava que era una festa tan sols per a la Lola i que ningú m’havia avisat. Després de l’estat de xoc en que m’havia quedat, totes van abalançar-se a sobre meu per abraçar-me. En aquell moment vaig entendre que tot aquell festuc també me l’havien preparat a mi, se’m saltaven les llàgrimes dels ulls, estava molt emocionada. Però el millor encara estava per arribar, després de sopar, el soterrani va tornar a quedar-se a les fosques però amb unes simultànies i petites llums que s’apropaven a la taula. Hi havia dos pastissos, un per cada una. Van cantar-nos ” l’aniversari feliç ” i en acabar la cançó, jo no tenia paraules. Llavors vaig tancar els ulls i vaig bufar les espelmes mentre demanava un gran desig.

Va ser una gran sorpresa que mai podré oblidar. Sens dubte tinc unes amigues que valen or.

Sandra Moradell

¡Dejarme tranquila ya!

2 Replies

Me dirijo hacia un grupo de chicas que hablan animadamente. Las saludo y me siento con ellas.

  • Nosotras vamos a comprar 2 botellas de ésto, y después las mezclaremos con ésto otro…

  • ¡Buah tías, tengo unas ganas de fiesta! ¡Me voy a pillar un pedo que no voy a poder ni caminar!

  • ¡Yo igual! Pero hay que comprar lo suficiente para que “suba”…

Sigo la conversación en silencio. Todas están impacientes porque llegue “la gran noche de las borracheras”. De pronto, todas se giran hacia mí:

  • Y tú, Arantxa… ¿Vas a beber?

  • No, lo siento. Quiero mucho a mis neuronas y a mi hígado como para destrozarlos de esa manera.

Les sonrío. Me miran. Les sigo sonriendo. Me siguen mirando. No se dan cuenta de que hablo en serio.

  • No es broma.

Entonces me observan como si fuera un extraterrestre o se me fuera ido la olla. Piensan que soy una aburrida, una sosa. Y me dicen que no sé disfrutar de la adolescencia. Les pregunto por qué tienen la necesidad de beber alcohol siempre. Cruzan sus miradas y se callan. Ni siquiera ellas saben la respuesta. O sí, pero es tan extremadamente estúpida que no se atreven a decirla en voz alta. Y mi interrogatorio continúa: ¿de verdad tenéis que emborracharos para pasároslo bien? Una de ellas me contesta indignada: ¡Claro que no! ¡Nosotras nos lo pasamos bien igual! Contraataco: entonces, ¿por qué antes has dicho que había que comprar lo suficiente como para que “subiera”? ¿Si tan bien os lo sabéis pasar sin él, que más da beber un poco y estar normal, a beber mucho y estar “en el punto”? Mi sonrisa no podría ser más grande. Saben que tengo razón y eso les crispa por dentro. Decido dejarlas disfrutar de su derrota y me voy de allí.

Conclusión: la gente bebe por beber. Y lo que es más absurdo: hay personas que beben porque las demás lo hacen. Se ve que eso de emborracharse se ha vuelto una moda. ¿Y yo? ¿Qué debo hacer? ¿Beber porque lo hace todo el mundo? ¿Emborracharme hasta perder la conciencia para que no me miren como si fuera una fracasada? ¡Yo digo no! ¡Basta ya de tonterías! Si queréis beber, adelante, pero no me hagáis sentir como si fuera una desgraciada sólo por no seguiros como un perrito faldero. Desistir ya de intentar cambiarme, porque no lo vais a conseguir.

Arantxa

Val la pena

1 Reply

Aquest divendres 25 és l’última festa de Batxillerats que faran a SHE, ja que aquest mateix dissabte tanquen. He passat uns dies pensant si vull anar-hi o no, finalment he decidit que sí.

Hi ha raons que em feien no anar-hi. La primera és la música, i la segona és el preu. Trobo que pagar quinze euros per sis hores que dura la festa (de les dotze de la nit a les sis del matí) és massa, però sempre hi ha esperances de que valgui la pena haver-me gastat els diners.

Una de les raons que em va impulsar a anar-hi és que és l’última que faran i és l’única oportunitat d’anar-hi que tinc. Una altra és que em ve de gust anar de festa, tot i que no m’agrada gens la música house que posen allà. L’última cosa, i més important, és perquè hi van totes les meves amigues. Per a mi, passar hores amb elles és el mes valuós del mon. El temps al seu costat ‘vale oro’ i no el canvio per res.

Mercè