Category Archives: Felicitat

Recordar

Leave a reply

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

Riure i estimar

Leave a reply

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Vampiros emocionales

1 Reply

Si al relacionarte con una persona te sientes física y emocionalmente débil puede que estés junto a un vampiro emocional. Los vampiros emocionales van disfrazados como la gente normal, pero su principal intención es aprovecharse de los demás.

La primera impresión que se tiene de ellos es que son buenas personas, encantadoras, amables y brillantes. Realmente no son felices ya que su felicidad depende en muchos casos de la infelicidad de las personas que les rodean. Puedes encontrar vampiros emocionales en muchas partes: en la escuela, el trabajo e incluso en casa…

Muchas veces las personas que actúan como vampiros no son conscientes de ello. Suelen ser celosos i envidiosos.
La víctima, para un vampiro es un alimento emocional ya que absorbe la energía de su presa haciendo que ésta se sienta apagada, triste y deprimida. El vampiro necesita tener su presa totalmente controlada y ganarse su confianza.

Así es como la víctima está totalmente manipulada. Cuando el vampiro ya no puede obtener mayor beneficio de la persona en cuestión, la abandona i va en busca de otra.

Si algún día sientes que estás en las garras de un vampiro emocional, piensa en positivo e intenta romper cualquier tipo de relación y no olvides que tu podrías llegar a ser uno de ellos.

Ainoa

La ilusión

Leave a reply

Todos deberíamos saber más o menos que significa la palabra “ilusión”.

La ilusión actúa en nuestra vida como un motor. Es una idea que surge en la cabeza de algo que no existe, un sentimiento que nos da algún tipo de esperanza. Un reflejo de un deseo que uno quiere que se convierta en realidad. Por ejemplo, llevas tiempo buscando un libro, o esperas que estrenen una película en el cine, ese periodo de tiempo en el que estas esperando, lo esperas con ilusión.

Hay muchas maneras de ilusionarse; podemos ilusionarnos con amigos, con nuestra pareja, con las notas de final de curso o simplemente con algo material. Hay ilusiones que acaban bien y otras en cambio, acaban en decepción, pero todo tipo de ilusión afecta de manera diferente a cada persona.

Hay que remarcar que cuando nos ilusionamos, nuestro estado de ánimo cambia, lo vivimos todo con más intensidad y con más ganas, estamos felices.

Obviamente creo que una persona caprichosa (o mimada), no tendrá la misma ilusión que una persona “que no puede tener todo lo que quiere”; el caprichoso lo conseguirá en un periodo de tiempo corto sin ningún tipo de esfuerzo, y en cambio, la otra persona estará satisfecha por haber hecho el esfuerzo de conseguirlo por su propio pie.

Pero, ¿no creéis que cuanta menos ilusión se tiene más felices estamos? Es la única manera en la que conectamos con la realidad.

Jade

El invierno

Leave a reply

No puedo entender a la gente que dice que no le gusta la Navidad. Pienso que es una época preciosa en la que la gente se reúne con sus familias, se hacen regalos, se besan y abrazan, y los pequeños de la familia pueden estar horas y horas jugando con sus juguetes nuevos. Ver la cara de felicidad de un niño cuando va corriendo hacia su gran árbol de Navidad, todo está oscuro iluminado con las humildes luces del árbol y el “peque” mira con gran felicidad a su alrededor, está lleno de regalos, grandes y pequeños, con su nombre, también hay chucherías y chocolate, todo es perfecto. Sólo por ese momento ya vale la pena la Navidad.

También es época de nieve, de frío y de lluvia, la nieve lo hace todo alegre y blanco, mayores y pequeños juegan con ella. Cuando hace frío, es genial, siempre te regalan jerséis , leotardos y calcetines, también zapatos nuevos porque los del año pasado, pues eso ya están pasados, o simplemente nos ha crecido el pie. Y la lluvia es perfecta para quedarse en casa descansando y mirando películas de Navidad con la manta tapándote hasta la nariz.

En fin, soy una persona a la que sí le gusta la Navidad. Su espíritu, sus villancicos y todos esos momentos mágicos que te hace vivir y revivir.
Criis

Perfecció inexistent

Leave a reply

Molts cops, al llarg de la història i de la vida d’un mateix, busquem la perfecció en la majoria de les coses. Si, està bé fer-ho tot amb l’esforç màxim, ja sigui per la feina o els estudis, però realment, cal ser tan autoexigent amb un mateix? Evidentment tots els dies tenim obligacions, qualsevol persona en el món en té. Cal fer-ho de la millor manera, encara que només sigui per la satisfacció posterior del que està ben fet.

L’altre dia recordava el primer cop que vaig fer ‘’crepes’’. Era petita i em feia molta il·lusió. Vaig comprar tots els ingredients: farina, ous, mantega… Quan em vaig posar a mesclar-los em va sortir una massa plena de grumolls i de boles de farina. Tot i que em vaig cansar de seguida em va saber molt de greu que no l’aconseguís fer bé del tot.

Això vinc a dir-ho perquè, el que sé, és que a la vida s’han de fer les coses el millor possible, però si no surten bé del tot, no passa res. Ningú és perfecte. I tampoc existeix la perfecció, ni la massa de ‘’crepes’’ excel·lent. Penso, que quan de debò ho assumeixes i ho acceptes, llavors, és quan comences a ser feliç. La vida només es viu una vegada i no ens podem amargar lamentant-nos del que no fem bé.

Laia

La bebida de los dioses

1 Reply

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura

Patinatge

1 Reply

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna

M’he sentit realment feliç

1 Reply

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida

1 Reply

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula