Category Archives: Família

Dinar de família

1 Reply

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia

Te lo mereces

1 Reply

Te mereces reír, te mereces disfrutar, te mereces jugar, te mereces ser feliz, te mereces vivir alegre, te mereces todo lo bueno que te pueda pasar…

Cuántas veces me habrán dicho eso mis padres, por lo menos cada vez que he pasado una mala época y cualquiera sabe que en la vida, no son pocas. A veces hay gente que me pregunta: ¿Por qué estás siempre tan feliz? Nunca les he sabido responder, ni creo que sabré hacerlo, pero luego pienso y de lo que si estoy seguro es de que algún factor me hace feliz y probablemente, por no decir seguro, son las personas que me quieren de verdad y aunque parezca mentira si todo te va mal y tienes a tu al lado a esas personas, tienes más que suficiente.

Yo personalmente si un día, por lo que sea estoy mal, lo que hago, es no dejar tiempo para comerme la cabeza y de momento hablar con alguna de esas personas, que suelen ser mi familia y al momento me siento mucho mejor. Entonces cuando me preguntan sobre esa sensación de felicidad, no la puedo describir ni explicar simplemente la vivo y doy gracias a quienes me hacen vivirla.

Jesús

La vida és bella

1 Reply

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

Detalls o obligacions

1 Reply

El Nadal és fantàstic! Estàs amb la família, tothom està content, els carrers il·luminats omplen d’alegria el poble i, per descomptat, la gent propera t’omple de regals. Però creieu que s’ha de gastar tant en regals només perquè sigui Nadal?

Hi ha gent que compra coses només pel fet de quedar bé davant l’altra gent. Però jo crec que no cal fer grans regals, i que només amb un per a cada persona que estimes ja n’hi ha prou i de sobres. Tampoc cal gastar-se un dineral en regals. Primera, perquè són temps de crisi i no convé gastar gaire. I segona, perquè un regal ben original que agradi a la persona a qui va dirigit és millor que un de car que no saps si agradarà.

Però tot i això, el més important és estar amb família i passar unes bones festes, amb regals o no.

Xavier Cañellas Mestres

Perquè cada moment és únic

1 Reply

Ja comença a fer fred. Les fulles ja comencen a caure dels arbres.

-“S’acosta la castanyada!” vaig dir divendres. Cada any intento que sigui millor i diferent que l’anterior. Aquest any, hem fet com sempre, seguint la tradició hem anat a Tarragona. Allà sempre celebrem la castanyada amb la família.

Dissabte, vam anar a un restaurant a celebrar l’aniversari de la meva àvia. El menjar he de dir que estava molt bo, el restaurant era bonic, etc. Però el que realment importa és que passes un bon moment amb la família; cosa que al ser els únics que vivim a Barcelona, no ho podem fer gaire sovint.

Per contra, també he dir, que m’hagués agradat passar aquests dies de festa amb les meves amigues. A mesura que et vas fent gran, “passem” una mica dels pares, bé, no és passar dels pares completament i no fer-los cas, sinó que ens agrada ser més independents, i que els pares no estiguin tan a sobre nostre.

Realment, no he pogut decidir el que volia fer aquest pont, encara que em poso al lloc dels meus pares, i és normal que vulguin passar aquests tres dies amb les seves filles, i amb tota la família. Per tant, els comprenc. El que ells decideixin, sé que és el millor per a mi.

Per mala sort, no es pot estar a dos llocs alhora. Per això, hem de saber aprofitar el temps, estiguis on estiguis, i valorar el que tens… abans de que ho perdis. Perquè realment, “uno no sabe lo que tiene, hasta que lo pierde”, aquesta frase per mi és molt important, ja que m’ha passat més d’un cop.

Per això ara intento aprofitar el temps al màxim, perquè la vida són només tres dies.

Marta Jareño.

Germans

1 Reply

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

Somni

1 Reply

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim

És diumenge i anem al futbol

2 Replies

Cada quinze dies el diumenge per la tarda amb la família compartim una afició. Anem a veure jugar el nostre equip, i l’animem passi el que passi. Blanc i blau són els nostres colors i guanyant o perdent quasi sempre hem de patir.

Molts cops em pregunten que perquè sóc d’aquest equip. Jo explico que és un sentiment que es passa de pares a fills, com el meu avi li va passar al meu pare.

No hem d’oblidar que només és un esport. Cadascú és d’un equip i cada equip té uns colors. Més fàcil em seria pujar-me al carro de l’equip guanyador, però aquests són els colors que jo sento. El futbol ens porta moments d’emoció, en el moment que el nostre equip marca un gol. Són minuts d’alegria. Però jo hem quedo amb el minut 21 quan tot l’estadi aplaudim en record d’un jove jugador que es va morir i que duia el número 21 a la samarreta.

Ariadna Colom

Metàfora d’un Reality Show

2 Replies

La teva vida es com un reality show, on has d’intentar fer tot l’impossible per continuar i seguir endavant. Surten companys, n’entren de nous, però sempre t’afectarà més que s’en vagi aquell company amb el que tenies tanta confiança, aquell suport on et recolzaves, o fins i tot potser el veies com un model a seguir, com a base de la teva ideologia dins el programa. No ho suportes més i et tanques a plorar a l’habitació, no vols contacte amb l’exterior. I si has de fer el paperet davant les càmeres ho fas, però, això sí, s’ha de posar mala cara, si no et fas la víctima, saps que no arribaràs enlloc.

Passen els mesos i et deixen a fora, al món exterior, passes de conviure amb càmeres a compartir la teva vida amb la crua realitat, la realitat que tu vivies abans, però com que no eres conscient…

Et trobes enmig d’un bullici de gent, t’angoixes i veus que ja no estàs en aquella casa, on podies plorar, i ho tenies tot fet, ‘’m’hauré de buscar la vida’’ penses…

I aquella bombolla fictícia que tenies al teu cap, l’has d’anar guardant per força, saps que si la vas lluint pel carrer, seràs criticat, t’has de fer gran de cop. Gran per dins, potser per fora ja ho ets, però mai se sap noi.

La meva bombolla la vaig amagar fa aproximadament un mes, la mort del meu besavi va ser un cop molt dur per tots. Va ser quan aleshores, vaig sortir del meu propi reality show i em vaig afrontar al món exterior, aquell que m’esperava ansiós fora de la meva bombolla. Va ser com si alguna part de l’ànima del meu besavi s’hagués traslladat al meu cor, i per primer cop, vaig sentir que em vaig fer gran. Havia d’aguantar una postura ferma, davant la família i anar a l’enterrament en representació dels altres besnéts, (més petits és clar). Potser no es la manera més comú per sortir d’aquest reality que tenim creat quan som petits a casa, però suposo que per alguna raó inexistent a mi m’ha tocat fer-me gran així.

Carolina Castaño

Marxar amb la família

1 Reply

Dijous! Per fi dijous, només queda un dia i ja és cap de setmana! M’he passat tot el dia pensant què faré; aniré al cinema, quedaré amb les amigues, veuré el Barça, miraré alguna pel·lícula, etc.

Però, tot s’esborra del meu cap, quan, arribo a casa i em diu la meva mare; Anna, recorda que t’has de preparar la maleta, demà marxem a “La Galera”.

Llavors, és quan recordo que cada Castanyada marxem a una casa rural. Hi anem amb altres famílies que també tenen fills, però no n’hi ha cap de la meva edat, i és una mica avorrit. Tots anem amb cotxes 4×4, fem excursions per la muntanya caminant (que per cert, a mi no m’agrada gens), visitem el Delta de l’Ebre, etc.

Jo entenc que els pares, no només els meus, vulguin marxar algun cap de setmana fora, perquè es passen tota la setmana treballant i volen canviar una mica d’aires. També entenc que s’ho passen bé amb els seus amics i suposo que a mi em passarà el mateix quan tingui la seva edat.

Cada any, quan marxo, penso: “m’avorriré com una ostra”, però quan torno, me’n adono de que els meus pares han intentat que jo estigués a gust i sincerament, en el fons, no m’ho he passat tan malament com em pensava.

Anna