Category Archives: Família

Nosaltres

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

Estiu 2012

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

Generació de guerra

La generació dels nostres avis o besavis va viure una època molt difícil. Van patir tres guerres molt importants: La primer guerra mundial, la segona i una guerra civil molt dura. Tot i que les guerres mundials no les hem patit en el nostre país és dur saber que hi ha gent lluitant a no gaires kilòmetres i que potser dintre d’uns dies tu estaràs en el mateix lloc.

El meu besavi va lluitar en la guerra civil espanyola, ell vivia a Valentin un poble de Murcia amb la seva dona i una filla, la meva àvia. Ell em va explicar que un dels bàndols els va obligar a allistar-se a la guerra i dies després l’altre bàndol va anar a la mateixa regió i va fer el mateix amb altres persones, això va provocar que a la guerra hi haguessin soldats coneguts. M’ha explicat diferents històries d’aquest fet però em va marcar molt quan em va dir que lluitaven contra gent del mateix poble amb la que havia compartit somriures, llàgrimes i tots aquells moments que mai s’obliden, aquesta va ser una de les moltes raons per la qual la guerra civil va ser cruel.

Aquell període per ell, va ser molt dur tot i que ell no tenia la culpa de que quatre generals volguessin el poder, cap soldat tenia la culpa i eren els que veritablement es sacrificaven i es sacrifiquen en totes i cada una de les guerres.

El que vull dir amb això es que les guerres, apart d’absurdes, són pel benefici propi de dues o tres persones, i per molt difícil que sigui no ens hem de deixar manipular i hem d’unir-nos perquè això no torni a passa.

Xavi

La meva família

Jo sóc la petita de tres germans, i com que els meus pares van esperar a tenir-me, ens portem bastants anys: disset i dotze. Els meus germans són diferents als de les meves companyes: la majoria són més petits que elles, i molts cops s’estan barallant. Els meus, en canvi, tot i que també ens barallem de vegades com tots els germans, em fan molts regals: em porten de vacances amb ells, a esquiar, a sopar… però fa gairebé un any el meu germà gran em va fer el millor regal del mon, en Pol, el meu nebot.

En Pol es un nen dolç, divertit i guapíssim, el que més m’agrada és quan esta plorant i em tira els braços perquè l’agafi i jo li faig alguna tonteria i comença riure d’una manera que m’encanta. Ara ja no és el nen que nomes dormia, menjava i plorava, ara comença a dir hola, aplaudir, caminar bastant bé, i a repetir tot el que fas, jo m’ho passo genial amb ell i cada dia que el veus fa coses noves cada cop més divertides i difícils.

Aida

La família creix

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina

Marc

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Un dia del meu viatge a València

Un dia dels 15 dies em vaig aixecar en mal estat, amb un mal de panxa que no me l’aguantava i pensant: per què he d’estar malalta un dia de viatge i no un dia d’institut?

Li vaig explicar a la meva mare i em va dir: “si et trobes millor, després vine amb la teva cosina al centre comercial” perquè eren les rebaixes.

Quan estàvem a casa de tan riure amb les meves cosines i cosins, se’m va anar el mal de panxa completament. Després varem decidir anar-hi mentre per el carrer ens pixavem de riure de la gent. Al arribar la meva mare em va veure com si no hi hagués passat res, i vaig començar a escollir tot el que m’agradava i va pensar la mama “et podries haver quedat a casa..” de tantes coses que em vaig comprar.

Al dinar, varem anar a un restaurant amb tota la família, i després varem anar a casa on ens esperava el meu cosí de Madrid, que me l’estimo més que tots els altres. Per la tarda varem anar a la fira on hi havia totes les atraccions que m’agraden perquè era la festa major de Sagunto, el poble on vaig estar. Allà vaig conèixer a molta gent, al tornar varem veure el cotxe del meu tiet corrents en direcció al metge, la meva cosina va dir: el papa no acostuma a sortir a aquestes hores, el meu cap em va dir que alguna cosa passava. Al arribar a casa ens varem trobar tota la cuina plena de sang, i era ser el meu cosí de 2 anys que s’havia clavat el ganivet a la galta que se li va obrir, sort que no ho vaig veure fins que va arribar i la tenia ben cosida que ni es notava.

Aquell dia va ser un dels millors i un dels pitjors, per una banda, perquè va ser un dia meravellós per les compres i per la gent que vaig conèixer que es va fer molt gran en poc temps i el pitjor també per el meu cosí, encara que per la nit ja estava molt bé jugant com sempre.

Amal

Gualba

Era estiu de 1972, Ana María, el seu marit Jaume, els seus fills David i Esther i amb la tercera filla en camí, Diana, van decidir comprar un lloc on passar unes vacances tranquil·les: La “caseta de Gualba”.

Gualba és un petit poble als peus del Montseny dividit en dues zones: la de dalt i la de baix. La caseta està situada a una finca propera a la zona baixa de Gualba i forma part d’una urbanització de nou cases més, de nou famílies diferents.

Cada estiu les famílies es reunien a la urbanització. Els fills jugaven amb els fills; gaudien de la piscina, es perdien pel bosc, jugaven al camp de tennis, passaven tardes a la petanca…I els pares amb els altres pares gaudien de la tranquil·litat del Montseny.

Però d’això ja fa anys: els “nens” ara són els nostres pares o tiets. I els que abans eren “pares” ara són els nostres avis. Però Gualba continua, generació rere generació. Com cada any, els estius ens reunim totes les famílies, continuem gaudint de la finca com els nostres pares ho feien de petits i, n’estic segura, com els nostres fills ho faran.

I avui, 31 de Desembre, el que més desitjo és passar el cap d’any aquí, a Gualba, i agraeixo als meus avis haver pres la decisió de comprar aquesta casa i convertir-la en el lloc ideal per passar-hi les vacances i viure moments inoblidables, i per donar-me la oportunitat de conèixer les persones que han compartit amb mi tots aquests moments durant quinze anys.

Paula

Día de Reyes

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

Como cada año

-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Sí, sí. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Así acaba la reunión familiar de cada año. Todos nos despedimos con dos besos, compitiendo entre nosotros para ver quien hace el rondo de besos más rápidamente. Siendo tantos, siempre tardamos mucho… catorce tíos, catorce primos y dos abuelos dan para mucho rato de besos. Estas tonterías siempre están a la orden del día en mi familia. Cada San Esteve nos juntamos para comer, todos juntos comemos charlamos de cosas varias y para acabar explicamos chistes.
Los temas imprescindibles en nuestras comidas son siempre los mismos. Toda la familia se mete con mi prima por ser del Madrid, todos son del Barça hasta el fin del mundo, después, hablamos de las bromas que mi tío les gasta a sus dos hijas:
-Pues el otro día, a Carla la vino a buscar un chico, así, muy chulo, con un deportivo rojo y sus gafitas Ryba o Ruy Ban… o como se llamen. Dije, este se va a enterar, me puse el bañador, las chanclas con calcetines, cogí unas cervezas y con el flotador en la cintura salí y le dije: “Nene! Ve abriendo el maletero que Carla ahora baja!”
Todos reímos, y Carla medio enfadada medio riendo nos cuenta que el pobre chico ya no había vuelto a ofrecerse a ir a buscarla. Aún reímos más.
En un momento de despiste mis primas de mi edad (tienen 17 y 18) nos escabullimos y hablamos de lo que sea:
-El otro día fui a una discoteca y una tía vino a pegarme, nos dimos un par de hostias y luego nos hicimos amigos!
-Pero, María, como puedes hacerte amiga de alguien que iba a pegarte?
-Quizá le di tan fuerte que se le giró el cerebro.
Nos llaman nuestros padres al móvil. A las tres a la vez. ¿Por qué no llaman solo a una? Saben que estamos juntas.
Vamos hacia el restaurante, hacemos el rondo de besos, compitiendo para ver quien es más rápido.
-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Si, si. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Cada uno se mete en su coche y va a su casa a descansar. Otra reunión familiar perfecta i divertida. Ya espero impaciente la del año que viene.

Marina