Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer