M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta