Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.
Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.
|
“em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes” |
Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.
Andrea