Category Archives: Esport

L’obsessió, una mala passada?

1 Reply

Aquest cap de setmana he pogut comprovar que la obsessió et pot jugar una mala passada, ja que, el dissabte, vaig jugar un partit de basquet que portava esperant tota la setmana i vaig acabar decebut amb mi mateix.

Portava cinc dies pensant amb les jugades, amb els punts i amb tot el que havia de fer per poder guanyar aquell partit, que jugaríem a casa a les 4 de la tarda. Aquesta temporada no l’hem començada gens bé, potser, perquè l’entrenador és nou i perquè molts dels jugadors no havíem coincidit abans degut a que aquest any no érem suficients per fer tres equips i, per això, s’han acabat fent dos, el meu, compost per jugadors d’un any menys. Total que, aquest dissabte teníem l’oportunitat de guanyar el nostre primer partit des que va començar la lliga contra un dels rivals més assequibles de tots i, és per aquesta raó que, durant aquests dies abans del partit he estat mirant vídeos al “youtub”de basquetbol. N’he mirat de tota mena, però sobretot m’he dedicat a mirar jugades d’en Kobe Bryant, el jugador nord-americà amb més qualitat de tot Nord Amèrica i, possiblement, de tot el món.

El cas es que vaig arribar a l’hora del partit molt motivat i amb ganes de fer un gran partit. Però no va ser així, tot i que no vaig fer un mal “match”, no vaig complir ni la meitat de les expectatives que tenia sobre mi mateix, poc encert en tir i fluix en defensa. Vam acabar perdent el partit tot i que, per molt poc i amb un final molt ajustat. Vaig estar content per l’esforç que va mostrar l’equip en tot moment i pel partit que vam fer, ja que va ser el millor de tots els que portem.

Desprès d’aquesta experiència he arribat a la conclusió que no m’obsessionaré més en cap altre partit i esperaré a tenir la sort de fer un bon paper.

Marc

Futbol, un esport o una forma de vida?

1 Reply

Hi ha gent que es pensa que aquest esport només consisteix en anar al darrere de una pilota i xutar-la per marcar gol, sense cap fi de bé, però el futbol és molt més que tot això. És una manera de sentir uns colors, la rivalitat i tensió que hi ha entre aficions, sempre, clar, des del respecte i la tolerància, ja que sempre hi ha el o els típics aixafa-guitarres que volen “donar la nota” per a fer-se notar. Per a mi és això i molt més, la tristesa que sents en perdre contra l’etern rival o completament el contrari, l’estat d’alegria/èxtasis que provoca marcar un gol, o bé, simplement guanyar un partit amistós. Compartir aquests moments amb els amics és una cosa que no tot ho pot provocar i fan d’aquest esport una forma de vida molt bonica i carismàtica. Això fa que qualsevol persona que sàpiga valorar i hagi viscut en aquest món pugui comprendre i viure aquest conjunt d’emocions i bonics sentiments.

Amb aquest text no voldria que ningú se sentís obligat a tornar-se “futboler”, sinó que tots aquests “anti-futbolers” que corren maldient el nom del futbol deixin de fer-ho com a costum i només critiquin aquestes estratosfèriques nòmines que guanyen els jugadors dels equips, amb això jo seré el primer en estar d’acord amb ells, és tot.

Àlex

Set anys ja…

1 Reply

Com passa el temps! Fa set anys que vaig començar a anar amb quad. Tenia 8 anys i jo i els meus pares vam anar a la fira del càntir d’Argentona. Només entrar al poble, allà estava el meu futur hobby, un mini-circuit per a nens d’un vehicle innovador en aquells temps, es tractava del quad.

Jo em vaig quedar mirant aquell circuit amb sorpresa, mirava com els nens circulaven amb aquell vehicle i jo també volia provar-ho . El meu pare quan em va veure amb aquella mirada em va preguntar: “Judith, t’hi vols muntar?” Jo sense cap mena de dubte vaig dir que sí (i mira que jo sóc molt indecisa). Ens hi vam acostar, vam fer cua, i en el moment en el qual estava a punt de pujar, em van entrar molts nervis, però els vaig superar i en els 5 minuts que duraven les voltes que et deixaven fer, vaig notar que aquell vehicle estava fet per a mi.

L’any següent una desgràcia a la meva família va ocórrer, els meus pares es van divorciar. Jo durant aquell any recordo que no parava de plorar, perquè és clar, jo no entenia amb la mentalitat que tenia amb nou anys, per què els meus pares s’havien de separar. Però el meu pare per aquell estiu em va buscar una diversió: unes colònies de quads. Jo estava contenta però alhora nerviosa ja que eren les meves primeres colònies i jo sempre he sigut una mica tímida per fer nous amics.

Aquelles colònies van ser genials, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim sobre com conduir un quad (cosa que no és pas fàcil com la majoria de gent es creu), així que vaig anar-hi durant 4 anys més. Però els que duien aquestes colònies, quan jo tenia nou anys que anava a fer-ne deu, van construir un circuit a Sabadell. El dia de la inauguració, jo hi vaig anar i em va deparar una sorpresa, els deu nens que estàvem allà anàvem a sortir a una revista molt coneguda sobre quads! Jo estava molt emocionada, així que vaig intentar mostrar el que havia après les colònies passades, els fotògrafs li van dir al meu pare que el quad que jo conduïa en aquell reportatge m’anava com anell al dit i el meu pare me’l va comprar. Era un Kymko 90 de color vermell (mai l’oblidaré) i durant tres o quatre anys vaig conduir aquell quad. Però quan ja tenia onze o dotze anys em va començar a anar petit aquell quad, ja no m’hi cabien els peus i jo tenia moltes ganes de canviar-me’l perquè m’anava molt lent i la gent de la meva edat ja se l’havia canviat i així va ser: em van comprar un Kymko Maxxer 300.

Durant el primer any, la gent em deia que m’anava molt gran però jo era feliç i el vaig saber dur. El meu pare em va preguntar si volia anar a fer competició de quads però l’inconvenient era que tenia que dur un quad com l’anterior així que em vaig resignar i vaig dir que m’esperaria fins a tenir els 16 anys on podria dur un quad de carreres amb més potència i més gran. Perquè el quad és part de la meva vida, és un hobby que des de petita el duc a terme i he viscut moltes experiències; bones i dolentes, però per fi ha arribat l’hora que des de que era nena esperava.

Judith Hernández

L’esport

2 Replies

L’esport és qualsevol joc o activitat de lleure, basada en un reglament estricte i que procura millorar l’estat físic i mental de l’ésser humà.

És necessari fer esport? Aquesta pregunta és freqüent en molts de nosaltres. Segons la gran majoria d’experts, si que ho és. Asseguren que l’activitat física continuada protegeix l’aparició de malalties cròniques, augmenta la resistència i millora la forma física de tots els qui el practiquen.

Quan tenia quatre anys vaig provar la dansa, més tard la natació i als sis, el tennis, que encara hi continuo, tot això gràcies a que els meus pares em van “obligar” a practicar-ne algun, això si, sempre me’l van deixar triar. Diuen que ho van fer perquè no em podia passar les tardes a casa sense moure’m, i sense fer res i que d’alguna manera, així estaria més en forma.

Nedo dos cops per setmana, i és avorridíssim, però ho haig de fer per l’esquena. Només faig una hora setmanal de tennis, perquè com ja he dit, no és que m’apassioni l’esport, però quan hi jugo desconnecto i em diverteixo , i al cap i la fi, això és el més important.

Jo crec que visc l’esport de manera diferent als altres. Sóc culé, com tots sabeu, i visc el Barça com si fos la meva segona família, és la meva passió. No em perdo mai cap partit, i sempre que puc vaig al Camp amb el meu pare.

De fet, van ser ell i el meus dos avis, qui m’hi van ficar en aquest món. Jo els veia cada cap de setmana davant de la tele i cridant als jugadors, i intrigada un dia em vaig aturar a mirar-ne un. Mireu si em va agradar que ara sóc jo la que parlo amb la tele i no em perdo cap ni un.

Em fa il·lusió, perquè jo els hi he enganxat al futbol a les meves amigues, com l’Andrea, que abans ni s’ho mirava i ara hi parlem gairebé cada dia. Em llegeixo la web del diari Sport o del Marca (per veure com critiquen al Barça) gairebé tots els dies, i fins i tot em plantejo dedicar-m’hi a això. Però creieu que és normal que no m’agradi jugar a gairebé cap esport i que després em passi hores mirant-los per la tele? Sincerament, jo crec que no.

Després d’haver escrit sobre el concepte general d’esport i d’explicar-vos com vaig començar jo, tant sigui parcticant-lo o mirat-lo, és hora d’arribar a una conclusió; l’esport és bo per nosaltres i per la nostra salut. Sempre és bo entrenar-se, però això si, i us ho dic per experiència, trieu-ne un que us agradi i us diverteixi, perquè sinó estareu perduts.

Anna Benítez.

Sempre s’ha d’intentar

3 Replies

Aquests últims anys he fet tenis. Però fa dos anys em preocupava una cosa. Em preguntava a mi mateix:” Estic empitjorant? O els altres milloren i jo no avanço?”. Això em passava perquè no tenia ganes per fer el que més m’agrada.

Cada dia que em tocava fer tenis em feia mandra posar-me a jugar i deia tonteries sense pensar. Una d’elles era voler deixar el tenis i apuntar-me al golf. En veritat intentava fer-ho el millor possible però no ho aconseguia.

El meu entrenador cada dia em deia:” Àlex, esforça’t més, posa-hi més ganes! Sé que no estàs jugant al 100%!”. Però justament aquell dia, vaig arribar massa d’hora a l’entrenament, estava sol. Més tard va venir el meu entrenador i em va dir unes quantes. Si nó hagués agafat aquell bus per anar a tenis no m’hagués dit aquelles paraules i ara estaria igual que fa dos anys. Però això no va passar.

Finalment a partir d’aquell dia vaig parar de preguntar-me a mi mateix si empitjorava i em vaig dir a mi mateix que:” No pararé d’esforçar-me fins que no pugui millorar”.

Àlex

Què és l’important?

2 Replies

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte

Un gran repte superat

1 Reply

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez

Premsa manipuladora

1 Reply

Entro a la pàgina web d’un diari esportiu i es veu un titular amb lletres grans “ALBERTO CONTADOR DA POSITIVO POR CLEMBUTEROL“. La gent que només llegeix els titulars de les notícies ja es queda am la idea de que en Contador s’ha dopat, però a mi em va estranyar la noticia i vaig clicar per llegir-la sencera.

Llegint la notícia sencera vaig esbrinar que en realitat només li havia donat un 0,00000005 de positiu en clembuterol, per tant no es podia dir que s’havia dopat.

Dies després vaig veure a la televisió unes declaracions en què el ciclista deia que la premsa li havia faltat al respecte per la manera de tractar la notícia. Jo estic totalment d’acord amb ell. Em poso en la seva pell i jo estaria indignat, perquè s’ha esforçat molt per arribar a on està i uns quants periodistes en uns dies han embrutat el seu nom.

M’agradaria saber per què la premsa manipula les notícies d’aquesta manera. Potser atreu més gent, però com poden ser capaços d’intervenir en la carrera professional d’alguna persona només per vendre uns diaris de més? Els governs haurien de crear lleis perquè la premsa sigui objectiva i real i castigar aquells diaris que no les complissin.

Tan de bo la gent algun dia veiés la manipulació de les notícies i deixés de comprar diaris i veure les notícies a la televisió fins que les notícies fossin clares i entenedores. Fins que això no passi, per desgràcia, la premsa ens influenciarà molt en les nostres vides.

Roger Martínez

Sous injustos

1 Reply

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

L’A i el B

1 Reply

Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.

El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.

Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.

Raúl