Category Archives: Esport

Futbol, més que una afició

1 Reply

He jugat tota la meva vida a futbol. De ben petit ja hi jugava al jardí de casa meva amb el meu germà. Als 6 anys vaig començar a jugar al club de Vilassar de Dalt. La primera temporada vaig marcar 13 gols i la següent, 35. Aquell any  vam guanyar la lliga. Al cap d’un temps vaig passar de jugar a futbol 7 a futbol 11. En aquells moment, per mi, el futbol només era una afició i una manera de divertir-me juntament amb els meus amics.

Però aquest estiu tot ha canviat. Un entrenador del Premià de Mar em va trucar a casa per comunicar-me que estava formant un equip i estava interessat en mi. En aquell moment no m’ho creia, perquè sempre havia estat jugant a segona divisió i el Premià estava  dues divisions per damunt, a preferent.  El meu pare i jo vam anar tot decidits a parlar amb l’entrenador. Aquest ens va informar dels objectius que es proposava i del que m’exigia com a jugador del seu equip. Vaig decidir provar, veure  com m’ anava. El meu primer partit que vaig jugar amb el Premià ho vaig fer bastant bé i vam guanyar el torneig en què participàvem tres equips; però el següent no vam tenir tanta sort i vam perdre. En sortir del vestidor, després del torneig, l’entrenador em va cridar i em va dir que comptava amb mi per tota la temporada.

“Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat”

Jugar en aquesta nova divisió, per mi, és molt  més difícil que el que feia fins ara, perquè l’entrenador exigeix molt  i si no ho  fas, no jugues. Els equips contraris són molt més competitius i ens enfrontarem contra alguns amb molt de prestigi, com el Barça, l’Espanyol… Tot això em suposa ser més responsable i més autoexigent, però em sento molt orgullós i content de què l’entrenador del Premià s’hagi fixat en la meva manera de jugar. Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat. Aquest fet m’ha fet molt feliç.

Marc

 

Final de Catalunya

Leave a reply

El cap de setmana passat vaig jugar la final a quatre de Catalunya a Tortosa, amb l’equip UEM (Unió Esportiva de Mataró). La temporada ens ha anat molt bé, hem quedat segons a la lliga, per això hem hagut d’anar a les fases, concentrades en dos caps de setmana. El primer vam jugar les semifinals i les vam guanyar. I el segon la final, vam anar amb autocar ja que era un viatge molt llarg, de 3 hores.

Ens vam enfrontar contra el joventut; teníem moltes ganes de guanyar-lo perquè durant la lliga havia estat un dels nostres rivals, i ens van guanyar els dos partits que vam jugar.

Un cop més no va ser possible, però ens vam esforçar i ho vam intentar fins al final. Tothom ens va felicitar, l’entrenador sobretot, per la gran temporada que hem fet i per quedar sub-campions de Catalunya.

Pau

El repte

Leave a reply

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

Tottenham-Bolton

Leave a reply

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

És necessari?

Leave a reply

En aquest escrit m’agradaria parlar sobre la pressió i la violència en el món de l’esport que reben tant els jugadors com els àrbitres, sobretot en l’àmbit futbolístic. Són moltes les agressions que reben, no només verbals sinó també físiques.

Aquest cap de setmana han sorgit dos fets que corroboren aquestes accions, en el partit de la tretzena jornada de la lliga BBVA que enfrontava al Mallorca contra el Granada un menor va llençar un paraigües al jutge de línia, el linier va acabar sangrant per la galta . El partit es va haver de suspendre i aplaçar, encara que no ha sigut el primer cop que això ha passat.

També, aquest dissabte passat  un àrbitre alemany d’origen iraní es va intentar suïcidar a causa de la pressió del mitjans de comunicació i dels aficionats que l’havien declarat pitjor àrbitre de la Bundesliga (lliga Alemana) i, al ser estranger li dedicaven càntics racistes.
Després de veure aquestes noticies per la televisió, em pregunto si tot això és necessari.

Pol

El partit de bàsquet

1 Reply

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

El reportatge

1 Reply

Fa uns dies a TV3, al programa 30 minuts, van fer un reportatge sobre ” Els guerrers de la Mina”. Era un reportatge que parlava de com nois i noies nascuts en un barri marginat on la droga, la violència i la falta de cultura es veu per tot arreu.

A través de l’esport aconsegueixin tenir objectius, saber treballar amb grup i ajudar-se uns als altres, gràcies a això no estan al carrer.

Em va fer pensar que la marginació, moltes vegades, se la creen ells sols. Vam veure com nois de la zona estudiaven, treballen i volen una vida millor, mentre que altres es queixaven, però no feien res per canviar-ho.

És un treball de tota la societat, però els primers que han de voler són ells. Si un ho pot fer, tots ho poden fer.

El primer pas l’han de fer ells, però, nosaltres tenim l’obligació de no jutjar, ni apartar-los de la societat, a tots els que vulguin participar, sense tenir en compte, ni el seu origen ni el seu passat. Hem de tenir clar que per acabar amb la marginació, hem de lluitar les dues parts juntes.

Sandra

L’època de l’esquí

1 Reply

Fa aproximadament 3 anys que esquio, la veritat és que el primer dia no m’agradava gens, perquè no em sortia res, queia en la pista de principiants i veia com nens de 4 anys m’avançaven àgil i fàcilment. Així que a l’hora de portar els esquís al peu ja m’arrepentia de haver fet cas al Sergi i haver anat amb tots ells d’esquiada.

La sort va ser que el pare d’en Sergi me’n va ensenyar, i al final del dia ja li començava a agafar la pràctica. Tot aquell dia em va deixar fet pols. Al dia següent vaig progressar molt. I al final va ser un dels millors caps de setmana que he passat.

Aquestes esquiades les hem anat repetint i al no tenir por he pogut gaudir molt, encara que m’hagi caigut més d’una vegada i alguna de bastant perillosa, sobretot en la pista més forta, la negra.

Per això el que temo és que l’escalfament global del que tothom parla acabi amb aquesta època de l’any que tant m’agrada i haguem de deixar de practicar aquest esport tan impressionant.

Gerard

Petit plaer de la vida

1 Reply

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

Impressionant!

1 Reply

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.