Category Archives: Esforç

L’últim esforç

Ja s’acosta el final de curs i toca fer un ultim esforç, el mes gran de tots, per aixi aprovar-les totes i no haver-me de passar tot l’estiu estudiant Ara han tret les recuperacions de juny i a mi, normalment sempre em queda alguna per recuperar. Cosa que no agrada els meus pares.

Per això aquest ultim mes m’he d’esforçar molt, i aixi obtindre unes merescudes vacances començant pel viatge de fi de durs. Ja sè, que serà un últim mes etern, tambè per culpa de la pila d’examens d’ultima hora que tindrem. Però, si els aprovo tots, em podrè passar tot l’estiu divertint-me sense fer res: quedant amb els amics i sense haver de preocupar-me per si he de recuperar alguna assignatura el setembre per poder passar de curs o no.

Sergi

El último gran esfuerzo

Como todos ya sabéis, quedan muy pocos días para que se acaben las clases y así poder disfrutar del verano, si los resultados son los esperados. Para que esos resultados sean los esperado hay que esforzarse al máximo aunque ya no podamos más, pero miradlo de otra forma, ¿qué preferís pasar ahora de estudiar o pasar un verano sin preocupaciones de estar estudiando para aprobar los exámenes de setiembre?

Yo lo que voy hacer es esforzarme a máximo, para no tener que pasarme todo el verano estudiando para poder aprobar los exámenes. Además lo que vamos a conseguir es el graduado, que queráis o no es muy importante para nuestro futuro. Hay gente que piensa que el graduado nos lo van a regalar pero eso no es así, ya nos lo han dicho los profesores que hay que esforzarse ya que ellos no nos van aprobar las asignaturas porque si.

En conclusión ya sé que todos estamos muy cansados pero el beneficio es mucho más satisfactorio, pero bueno hay que hacer un último gran esfuerzo para poderlo disfrutar luego. Espero que los resultados de todos sean satisfactorios y así todos podamos disfrutar de un gran verano sin preocupaciones.

Rosa

Esforç final

L’ultima etapa del curs ja ha arribat. Amb ella els nervis, l’estrés i una gran quantitat de treballs i exàmens inacabables. Tenim treballs de socials, ètica, català, i el més llarg, EL TREBALL DE RECERCA!!. A tota aquesta pila de treballs se’ls hi sumen molts exàmens, i no pas dels fàcils sinó dels difícils, com química, socials, castellà, català, i un de pensar molt… d’ètica.

Jo ja sabia que l’ultima etapa de cada curs era complicada i estressant però mai m’havia imaginat que tant. Ara mateix estic baldat de preparar-me els exàmens, quedar per fer els treballs etc… només em motiven dues coses: la primera és que l’estiu ja és a la cantonada i la segona és poder assolir un nivell més que adequat per poder fer un bon batxillerat i poder estudiar el que en realitat m’agrada, com la química .

Per aquest mateix motiu us recomano esforçar-vos al màxim en aquest últim tram per poder passar aquest curs. (o els següents) sense cap tipus de problema.

Xavier

50 días

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

El primer trimestre

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

Un nou curs

Ha començat el curs i l’he començat amb ganes d’estudiar i aprovar-lo. No m’agradaria repetir un cop més, ni malgastar un altre any de la meva vida. De moment sembla que em va bé i espero que segueixi així.
El primer tercer que vaig fer, me’l vaig prendre com a broma, no feia res, i a final de curs quan em van dir que havia de repetir em vaig quedar parat. Mai pensava que repetiria. L’any següent havia de posar-me les piles.
I això vaig fer, l’any seguent ho vaig aprovar tot, no amb excel·lents ni notables, però amb notes que per a mi eren bastant bones. I estava orgullós de mi mateix, era el primer any que no em quedava cap asignatura pendent a final de curs. Per a algunes persones és fàcil aprovar-ho tot, però a mi em costa molt concentrar-me, em distrec amb qualsevol tonteria i aixó em dificulta l’estudi.
D’aquí unes setmanes tenim un examen de física, estic segur que m’anira bé, perquè m’esforçaré i aprovaré, però no només en aquest examen sinó en tots, perquè estic convençut de que em treuré el quart d’ESO a la primera.
Alex

Cada cursa, un nou repte

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Comencen les classes

Acaba de començar el curs i ja tinc ganes de que arribin les vacances. Quan quedaven pocs dies per tornar a l’institut pensava que no em costaria gaire acostumar-m’hi, però m’està costant més del que em pensava. Pels matins em fa molta mandra llevar-me i per la nit anar a dormir, de vegades em desconcentro durant les classes i no estic atent al que diu el professor. Tot i així m’estic esforçant molt fent els deures i estudiant les lliçons que ens han donat a classe.

Segurament a molta gent li passa el mateix que a mi, de totes maneres espero acostumar-me ràpid a les classes i treure bones notes ja que el curs passat no em vaig esforçar tant com hagués volgut.

Adrià

 

L’atur

És dur que després de 30 anys treballant a la mateixa fàbrica et diguin que tanca l’empresa i tu et quedes sense feina. Si no tens uns estudis, perquè vas començara a treballar als 17 i mai has hagut de fer un currículum, és difícil tornar a trobar feina.

Et trobes en una situació nova i estranya que en dos anys s’acabarà, l’atur. Això és el que li va passar a la meva mare, va veure que no tenia possibilitat que l’agafessin a qualsevol feina. Les hores passaven i no sabia què fer, el dia se li feia molt llarg, ja que estava acostumada a treballar vuit hores diàries. Per fer alguna cosa de profit, va plantejar-se fer un grau mitjà. Després d’un llarg anys d’estudi ha aprovat amb molt bona nota, era estrany veure a la meva mare estudiant les mateixes coses que jo.

Personalment, estic molt orgullosa d’ella, per què d’aquesta manera ha pogut tenir més coneixements i per a mi és un exemple de superació, perquè encara que hi hagi una pedra en el camí , et pots aixecar i aconseguir el que vols. Tot i que tingui més de 40 anys ara que té l’ESO vol continuar estudiant. Vol seguir la seva formació i s’ha apuntat a altres cursos. Ara por escollir a fer el que li agrada i poder pensar en ella mateixa.

Adriana

Anglès

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè