Category Archives: Escriptura

L’últim escrit d’ètica

Leave a reply

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

“és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris”

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

 

Etica

1 Reply

A mesura que avança el curs hem hagut de redactar escrits per l’assignatura d’ètica, però arriba un moment que ja no saps de què parlar.

Sí, és veritat que hi ha una infinitat de temes per escollir, però jo busco el més interessant, el que aporti més interès entre tota la comunitat d’escriptors que som a la Tertúlia del Quart Pis.

En els meus escrits he parlat d’esports, del col·legi i del que faig en el meu temps lliure, entre molts altres temes.

Suposo que el següent escrit que faci ja serà sobre les vacances d’estiu, ja que cada cop hi som més propers. S’acosten els dies assolellats, els dies a la platja i a la piscina, els dies amb els amics… Quines ganes!

Marcos Giménez

Aquest Text Té 657 Paraules

2 Replies

No m’agrada escriure els meus sentiments, i ni molt menys escriure’ls en Català. Tots els meus diaris personals han sofrit un grau de abandonament molt alta.
Però no és com si no escrigués. Vaig començar la meva primera novel·la als set anys i la vaig seguir escrivint per tres anys, fins que vam arribar a Espanya. Tractava d’una història en l’estil de Narnia, perquè anava d’una nena que va trobar un mon paral·lel. Era bastant estrany, i em sembla que recordo que inclou un capítol que anava totalment i irracionalment de les fures, només perquè havíem conegut gent en un altre vaixell que en tenia alguns i em vaig obsessionar una mica. Mai vaig acabar el llibre però tinc unes dos-centes pàgines de text i il·lustracions.
Vaig començar la segona novel·la al cinquè, quan ja anava a D’Immaculada. Com que jo no entenia rés de rés passava tot el dia asseguda a classe escrivint. Aquest també era del tipus de fantasia de Narnia, però la mitologia interna del conte era molt més personal i desenvolupada, i sabia que era un paràgraf. Tractava més o menys d’una noia que troba una societat complexa de grifons, plena de intrigues, assassinats i profecies antigues. Tinc unes cinc llibretes d’això, i encara que era una mica estrany, els puc llegir avui sense que em vingues ganes de vomitar.
Bàsicament vaig deixar d’escriure i dibuixar a primer d’ESO, i en canvi vaig dedicar tot el meu temps a odiar-me a mi mateix i la misèria general. Era l’any pitjor de la meva vida fins ara. L’estiu entre primer i segon era agradable, i vaig poder recuperar un percentatge de la meva autoestima pre-Espanya.
Quan vaig tornar de Canadà per segon d’ESO, havia externalitzat tot el meu odi; ara odiava els companys de classe, els profes, l’escola, els meus pares i Espanya en general. Però vaig tornar a escriure i dibuixar. Admito que les coses que escrivia eren bastant horribles i les coses que dibuixava eren bastant…fosques, però era un començament.
En l’estiu entre segon i tercer d’ESO era molt, molt, molt divertit, i combinat amb al fet de que ja sabia que marxaria per batxillerat, ja veia llum al final del túnel. Això, amb el descobriment de la Amanda Fucking Palmer i el fet de que vaig fer noves amigues em va fer una persona molt més equilibrat. I vaig descobrir Figment (http://figment.com/) , un web per a adolescents que escriuen. Fas un perfil i penjas els escrits, i pots comentar i posar “m’agrada” als escrits dels altres. És un ambient molt amigable i inspirant, i vaig començar a escriure moltíssim. El Figment és va obrir al 6 de Desembre del 2010 i vaig crear el meu primer perfil. En aquella època hi havien al voltants de 400 persones, i avui hi han 45, 000 perfils i uns 100, 000 escrits.
El projecte més important del meu primer perfil era una novel·la de fantasia alta de tipus Tolkien. Era totalment terrible i mooolt massa seriós. El vaig parar d’escriure a meitats del any i vaig començar a escriure coses mes curtes.
Després, al abril de 2011 vaig llegir cinc llibres que van canviar completament la meva manera d’esciure; a) The Book With No Name, by Anonymous, b) Lullabies For Little Criminals by Heather O’Neill c) The Flying Troutmans by Mirriam Toews, d) Fragile Things by Neil Gaiman, and e) Chocolat by Joanne Harris.
Al maig de 2011 vaig crear un nou perfil al Figment. Ara escric coses que tenen un sentit d’humor, i encara que les odiaré en un any, crec que poc a poc vaig millorant. El meu perfil nou  (http://figment.com/users/32099-Lilith-Freyja-Whitmont-Nors)  té 65 seguidors, he guanyat 9 “badges” i la meva novel·la més popular té 107 “m’agradas”. I disfruto molt escrivint i dibuixant.
Sé que aquest text és mal escrit i poc interessant, o sigui que felicitats hi has arribat tan lluny. Et prometo que en Anglès escric molt millor.
Natalia Simone.

Manies

1 Reply

La veritat és que no sé què puc escriure, sempre he pensat que això de les redaccions és massa enrrevessat per mi.
La majoria de persones tenen una gran imaginació, o una miqueta més de destresa que jo en aquestes coses, persones que els hi dius, escriu-me algo, i en un moment tenen una gran redacció acabada i sense fer cap gran esforç. Però jo tinc molt poca imaginació i mai trobo ni el tema ni les paraules per expresar-me com m’agradaria.

Ara mateix estic preguntat a tota la meva família què podria escriure, o almenys una petita ajudeta que em treies fora del meu buit imaginatiu, però les respostes més corrents són: “Ai noia, que tampoc és tan difícil!” o “s’hi tinguessis tanta traça com escrius pel mòbil, ja hagessis escrit un llibre!”. Crec que algo de raó en tenen.

Sigui primaria o la ESO, sempre toca escriure una historieta, petita però historieta. Recordo que, a primària, a la diada de Sant Jordi t’obligaven a escriure una prosa i un poema; no hi havia any que no m’inventés una escusa per no entregar-ho, i si l’entregava, era feta amb mala gana, tard i molt poc elaborada. Els profesors sempre em deien que em podria espabilar més, pero mai he arribat a intentar-ho, però sense adonar-me’n he escrit un petit text, i crec que li podria buscar la part positiva de tot això, i que tampoc m’ha costat tan del que em pensava, però tot hi així, jo no serveixo per això, són d’aquelles manies que les tindré sempre.

Anna

The Unbearable Lightness of Adolescence

1 Reply

The goal of this piece of writing (according to the teacher’s guidelines) is to reflect on something that has happened to us. Ha. If they want any writing of any quality don’t tell us to reflect. I write for either the pure imagery and flow of narrative, or to (and this is generally the case of stuff for school) get good marks by being pissy and critical and sarcastic in a generally smart-asinine and grandiloquent way. It impresses teachers.

The message of this essay: don’t make people write about their “feelings” unless they are either remarkably good writers or extremely insightful. The probability of someone being a Great Writer is very low, and insight-fulness and adolescence are practically polar opposites. We don’t even know who the frig we are, so how on Earth are we supposed to write about it?

Let me give you a summary of what most of these writings will be like. There will be two options: happy, and sad.

Happy.

1. Tells how something nice happened to them/something abstract but good and doubtlessly unoriginal. Like friendship, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re a nice person

2. Adjectives.

3. Exclamation marks.

4. Cheesy-gripping pseudo-deep final paragraph. The sort of revelation the characters in the worse sort of children books generally have on the second-last page.

Sad.

1. Tells how something sad happened to them/something abstract but sad and doubtlessly unoriginal. Like how no one understands you, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re really deep.

2. Adjectives.

3. Three dots. (What are those things even called?)

4. Cheesy heart-wringing pseudo-deep final paragraph. Either similar to the type of poetry you wrote in high school or an “always look on the bright side of life” thing.

There. Oh, and if any of the writings don’t coincide with my summary I’ll have to conclude that their authors can actually write well. I take no responsibility whatsoever for any of that ridiculous lack of consideration for me and my list on their part.

I personally believe that the existence of the aforementioned quality of writing is due in part to the kids regurgitating whatever they think the teachers will like. Also laziness. But mostly I think teenagers take themselves far too seriously. I am physically incapable of taking myself seriously at all. I laugh at myself internally ALL THE TIME.

But honestly. I get to the point where I dislike the fact that I like the music that I like (Bowie! Springsteen! Dylan! Lou Reed! Amanda Palmer!) because I kind of half feel that it means that I’ll hate it as an adult. And I don’t WANT to hate Ziggy Stardust.

I also stay a far away from poetry and poetry-writing as possible. How freaking clichéd can you get?

I don’t keep a diary partly because I’m lazy, but partly because I know it’s going to be painful to look back on how stupid I am now. But on the other hand, I sometimes get disapointed about the fact that adults can be just as petty and ridiculous and spiteful and superficial and pointless and selfish and irritating and stupid as some people I have to deal with now. But I guess that’s just humanity.

The way I see it, everyone is both confident and insecure at the same time. No, it’s not a paradox. We just feel those ways on different levels. There is an unpleasant type of person who believes that people are constantly judging them (they are) and that it matters (it doesn’t). Simultaneously, they believe that what that feel is utterly unique and special and that no one, like, even understands them, like, at all.

Pfft. There are millions of people who are having that same ideas and thoughts as me. There are millions of people who are having the same ideas and thought as you. There are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them. There are millions of people you are thinking that there are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them.

And on, and on and on, ad infinitum. Trust me. If we were all original thinkers there’d be a lot more psychopaths and we’d be much farther ahead. Also, art wouldn’t work.

Personally, I try to be cynical and conscious of the utter unoriginality of my mind, but I’m confident and happy in my self-ridicule.

Hmm. I’m getting sick of writing this. I’d better finish up before I start getting inflammatory and using four-letter words. So here it goes- the famous last paragraph. Summing up my misanthropic rambles. I’m gonna try to steer away from cheesiness and pseudo-anythingness. Aaaand so… here goes…

LIGHTEN THE EFF UP, FOLKS.

Natalia.

 

“Overbooking” d’escrits

1 Reply

Un dia començo a fer l’escrit d’ètica, ja que queden dotze dies per penjar-lo i el vull començar amb antelació. Em costa trobar el tema, i finalment penso que és millor deixar-ho per un altre dia. Pocs dies després, em ve al cap un tema i començo a fer l’escrit, i quan estic a la meitat d’aquest, se m’acudeix un altre tema. Aquell mateix dia vaig començar cinc escrits de diferents temes, que amb el pas dels dies van anar agafant forma fins a acabar-los.

A mi no em costa desenvolupar un escrit a partir d’un tema, però em costa molt trobar un tema jo conegui o que em sigui proper. Amb això vull dir que no m’és gens fàcil fer escrits, simplement perquè em costa trobar el tema. Però no sé què em va passar aquell dia per què em comencessin a venir temes, tot i que aquests fossin senzills.

Finalment, vull dir als que els costa trobar un tema per escriure, que no es posin el paper davant sense saber abans sobre què escriure. Que el que penso que han de fer és que quan els passi alguna cosa que no els importi compartir la escriguin.

David

Sant Jordi, trenta mil lectors

Leave a reply

Les xifres rodones sempre són un bon pretext per a construir un comentari sobre un personatge o un esdeveniment: els cinquanta anys d’aquella persona, el centenari d’aquella situació històrica, els cinc-cents anys d’aquell esdeveniment, etc. El cas és que avui, vint-i-tres d’abril, el marcador del bloc ha arribat a la xifra rodona de trenta mil visites. Precisament avui, dia del llibre.

Ja sé que tan sols és una coincidència, però m’ha fet pensar que el bloc és un esforç més en defensa de la comunicació escrita i de la seva qualitat. Em direu que el bloc no és ben bé un llibre, però en plena revolució de les tecnologies de la informació, la definició de què és un llibre resulta força complicada. Deixant de banda les definicions però, el dia del llibre és el dia dels escriptors, i tots vosaltres heu fet d’escriptors i heu creat una mena de “llibre” col·lectiu.

Les xifres no ho diuen mai tot, però no per això deixen de ser importants. I és que trenta-mil lectors (encara molts siguin visites ocasionals) no són cap broma. D’altra banda, en aquest moment, aquest llibre vostre que no para de créixer és compost per quatre cents vint-i-set articles, cinc cents vuitanta-nou comentaris i cent cinquanta-una pàgines. Darrera de tot plegat hi sou tots vosaltres: vuitanta-un escriptors.

Enhorabona per l’efemèride, i feliç Sant Jordi!

Josep Maria

Valoració pels aires

1 Reply

Sóc un noi que em costa bastant expressar les meves opinions, em costa molt buscar la part filosòfica de les paraules i expressar-la.
No estic del tot content amb els comentaris que ens publiques dels nostres escrits. En cap moment, estic criticant la teva manera de corregir i opinar, bàsicament jo crec que és la teva manera d’expressar el que et transmet.
Sé, que també valores el nostre esforç, però m’agradaria, que a la gent que li costés més expressar-se, siguessis una mica més optimista. No puc dir que només valores negativament, perquè tinc algun escrit que l’has valorat més positiu que negatiu.
Segons el títol, és la meva manera de dir, que valores amb un llistó una mica alt; això no és dolent, perquè ens vols fer aprendre i treure el màxim profit i fer l’ús correctament de les paraules.

Gerard Sánchez

Escriure

1 Reply

A tots ens costa molt escriure, sobretot quan hem de pensar un tema, què dir, expressar-ho correctament, etc. Des del primer escrit que fem, cada cop ens costa més tenir idees, però no ens resulta expressar-nos tan malament com al primer cop. Totes les idees que cadascú té per a escriure són diferents però semblants. Molts cops escrivim de mateixos temes, però amb les nostres paraules, amb la nostra manera d’expressar-nos o amb les nostres maneres de pensar.

El meu primer escrit, va ser el més difícil d’escriure, però va resultar el més fàcil per extreure una idea. Ara ja no em costa tan escriure però m’és més difícil aconseguir una idea per a treure algun escrit. Tot i això, sempre s’acaben aconseguint escrits, siguin sobre pel·lícules, sobre l’amistat, sobre l’engany, sobre algun esport, etc. Sempre acabem escrivint alguna cosa.

Aquest ja és el meu cinquè o sisè escrit i ja volia expressar-me sobre el que pensava d’escriure. Encara que ens costi, ens esforcem a aconseguir relatar temes o expressar-nos sobre qualsevol cosa.

Ricard

El títol

1 Reply

Sempre que faig un escrit, em deixo el títol pel final. Primer de tot faig l’escrit, i quan l’he acabat de retocar i corregir, hi poso el títol, però em costa molt posar-n’hi un. A tots i cadascun dels escrits que he fet, m’ha estat difícil escollir un títol que em fes els pes i que quedés bé amb l’escrit.

I és que el títol ha de ser cridaner. T’ha de demanar que llegeixis l’article o l’escrit. T’ha de convidar a entrar a l’història. El títol és la primera impressió. És el representant de totes les paraules que vénen al darrere. A vegades, és el mètode d’elecció d’un llibre, o simplement, és el que decanta la balança entre llegir o no l’article d’un diari. Un títol pot vendre molts llibres des del principi, independentment de si després el llibre és bo o no.

Per tot això i més, s’ha de saber escollir el millor títol, l’exacte, el perfecte, l’adequat per a cada escrit. Cosa que jo encara no he aconseguit, i si ho he fet en algun cas, m’ha costat bastant.

David Garcia