Category Archives: Enyorança

Com un bombó de xocolata

Leave a reply

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

Una mica de tot

1 Reply

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Mai t’oblidaré

2 Replies

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

La il·lusió del Nadal

2 Replies

El dia abans del Pare Noel, estava amb una amiga a un centre comercial de Barcelona, tot just davant de la tenda de jugets. Allà hi havia un nen petit mirant l’aparador. Tant la meva amiga com jo ens vam mirar i em va dir: no t’agradaria tornar a tenir la il·lusió que ara té aquest nen pel Nadal? Em vaig quedar sobtada. Després d’uns segons li vaig respondre que per suposat, que m’agradaria moltíssim poder tornar a tenir la il·lusió que tenen els nens petits quan s’apropa Nadal i sobretot quan és el dia de Reis Mags o del Pare Noel.

Quan vaig arribar a casa per la nit, m’hi vaig quedar pensant. En el nen, en la pregunta i en las ganes que jo tenia de tornar a sentir el mateix quan s’apropava Nadal. La pena és que no ho vaig poder sentir, i ara passat Nadal, el Pare Noel i els Reis, us puc confirmar que no tampoc he sentit res.

A qui no li agradaria ser petit un altre cop? I només saber dels reis i del Pare Noel que poden fabricar els regals que vulguin i que només amb una nit els poden repartir per tot el món? És una pregunta llarga, ho sé, però a mi si m’agradaria tornar a creure en el Nadal i no només voler que arribi per no tenir escola i que ens portin regals.

Pot semblar un escrit força tonto quan me’l llegeixo però, perdoneu-me, algú ho havia de dir.

Bon any 2012!

Marta

Rosas blancas

1 Reply

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Campoterapia

3 Replies

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

T’estimo!

1 Reply

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

Como una hermana…

1 Reply

Le he estado dando muchas vueltas a esto, la verdad.

No sabía si escribirte a ti o hacer el simple comentario en donde escribes las típicas batallitas de una tarde.

Pero creo que si te escribo esto a ti, es porque realmente te echo de menos, y porque creo que vale la pena dedicarte estas palabras.

La verdad es que se me hace difícil, bastante difícil, tener que escribir estas líneas pensando en todo lo que hemos llegado a compartir. ¿Te acuerdas, no?.
Sí, supongo que sí, esos momentos no se olvidan así porque así.

Tardes en las que nos las pasábamos riendo hasta el punto en que teníamos que parar a respirar porque sentíamos que nos íbamos a ahogar de lo grandes que podrían llegar a ser las carcajadas. Esos viajes en coche que tardaban horas y horas, que parecían ser eternos. Nuestras noches de fiesta, que bailábamos hasta que nos dolían los pies y ya no podíamos más. Y así infinitos momentos más.

Creo que tú y yo encontramos un hilo, un hilo transparente que nos unió sin apenas darnos cuenta. Nos pasábamos los días juntas, apoyándonos la una a la otra, supongo como hacen todas las buenas amigas. Pero tu no eras una simple amiga, a ti te consideraba como alguien más importante, eras como mi hermana, aquella hermana a la que le cuentas todo, que confías absolutamente en ella, que sabes que estará ahí, en lo bueno y en lo malo, que no te fallará en nada…

Como ya he dicho antes te escribo todo esto para que sepas que no se me ha borrado ningún momento, y que ojalá algún día se puedan llegar a repetir.
Ya sabes que te echo de menos, echo de menos a esa hermana que antes sentía que estaba a mi lado día tras día, simplemente te echo de menos Jade.

No se qué nos pasó, en esos momentos era absolutamente impensable que nos fuéramos a separar o a dejarnos de ver tanto, pero a veces las cosas pasan y no somos capaces de encontrar su porqué.

Desde la llegada al instituto hablamos y compartimos más cosas que meses atrás, pero las dos sabemos que no llega a ser del todo igual.
A lo mejor se nos perdió aquel hilo que nos unía, si es así, prometo encontrarlo.

Patricia W.

I miss you

2 Replies

Lo primero que pensé cuando se marchó fue: “Se acaba de ir y ya la echo de menos…”

Es complicado escribir en un trozo de papel en blanco todo lo que vivimos juntas, simplemente porque hay tantas cosas que me gustaría explicar de ella que no sé ni por dónde empezar. Aunque creo que tengo el momento perfecto: todo empezó cuando llegó.

El primer día de curso me dijeron que había una alumna nueva en clase, lo que me sorprendió fue cuando me dijeron que era americana y que apenas hablaba español.

¿JP? Un nombre muy extraño, ¿no? Es lo que pensé cuando me dijo como se llamaba. Pero ahora que lo pienso, ¡me parece de lo más normal!

Aprendió muy rápido el castellano y así pudimos conocernos mucho mejor.

Especial, sí, así es como la describiría con una sola palabra. Con ella he pasado muchos momentos increíbles, nos hemos reído pero en algunas ocasiones también hemos llorado.

Aunque yo me quedo con los mejores recuerdos, los momentos que hemos pasado juntas, nuestras canciones, nuestros abrazos…

Diecinueve de junio, nunca olvidaré esa fecha, el día en que me despedí de ella. No quería que se fuera, simplemente no me lo quería creer. Después de un curso aquí no podía pensar que ya había llegado ese momento. No quería llorar, quería que me recordara con una sonrisa. Pero no pude contener las lágrimas cuando me dio un fuerte abrazo, sentí un vacío en mi pecho y en ese momento se paró el tiempo. Me dijo algo al oído y me sonrió.
Paula

 

 

Amb el temps, la vida va canviant

1 Reply

Durant la primera meitat de la meva vida he viscut amb la meva àvia, i per suposat amb els meus pares i la meva germana. Vivíem tots en una casa de Premià de mar. Tots ja sabem com són les àvies amb els seus nets, els consenten dia a dia, i la meva no té perquè ser l’excepció. Me’n recordo que cada vegada que anàvem a donar una volta pel poble, sense els meus pares, sempre tornava amb alguna joguina, em comprava un gelat o qualsevol detall que sabia que m’agradava. Algunes vegades m’ajudava a fer els deures de mates, en sabia molt, i jo penso que ella també s’ho passava bé. També m’havia ensenyat a jugar a cartes i als escacs, quina paciència tenia, pobra dona, perquè a mi quan no em surt una cosa… I així passàvem moltes tardes.

Això va durar fins que tenia sis anys, que per alguns motius, ens vam haver de canviar de casa i ella se’n va anar a viure a un poble de l’interior i jo a Vilassar de Dalt. Anàvem a veure-la un cop a la setmana però evidentment la trobava a faltar.

La meva àvia ha anat empitjorant a mida que ha anat passant el temps. Però ara farà un any li van diagnosticar alzheimer. Aquesta idea em va terroritzar, pensava que arribaria un dia que no em coneixeria, a mi, que havíem estat sempre juntes. I ara, abans que arribés l’estiu, com si no en tinguéssim prou, va caure d’una manera molt forta, potser per culpa de la malaltia, i els metges deien que no hi havia res a fer. Aquell dia quan la vam anar a veure ens van advertir que no parlava ni coneixia a ningú, però en el moment que vam entrar, la meva germana i jo, va dir el nostre nom. Va ser un moment que no oblidaré mai. I encara que m’havien dit que no sobreviuria jo tenia una mínima esperança. Va passar una setmana i com jo pensava, molt lentament, es va anar recuperant. Ara no està del tot bé i té alts i baixos, però cada vegada que la vaig a veure i està contenta, me’n vaig de casa seva més tranquil·la.

Jennifer