Fa un temps vaig trobar una carta passejant per Barcelona. Deia així:
Buenas Simó,
Sóc jo una altra vegada… finalment t’envio aquesta carta perquè el teu silenci comença a pesar-me… NO ENTENC QUE ESTÀ PASSANT!! T’has enamorat d’ algú altre? He deixat d’importar-te? T’he fet alguna cosa? Mai no he tingut la intenció de fer-te mal, no pensis malament, que et quedi clar: jo no estic sortint amb una altra persona. I el teu menyspreu és una bona hòstia per a mi.
El fet que no siguem ja una “parella” no significa que no puguem donar-nos la mà. Jo no t’he abandonat, només he pres distancia, la necessito, si no m’ofego i em sento en una espècie de gàbia de metall i avorreixo la teva presència, perquè en realitat detesto la meva… simplement noto que hem entrat en un bucle i trencar mecanismes sempre està bé.
Vull veure’t somriure, tancar-te a casa i viure només de les teves fantasies és purament malaltís. Compartir és necessari per créixer i expandir-se. En quina mena d’ésser humà et vols convertir, tancat, sense impulsos externs, sense bellesa, sense… merda Simó, és que en aquests moments em sembles una altra persona i poso en dubte qui ets realment… no em fotis!!! Si per tu realment tingués un valor el que hem viscut, sortiries a buscar-me però t’espantes i et fots a la teva cova, com un ós poruc, em sembla tan covard que m’entren ganes de cridar!
La vida és aquí fora i estimar és compartir, jugar, desitjar, somiar… per escriure has de respirar, i tancat al teu microcosmos acabaràs extingint el teu propi oxigen; prou de bucles. Mira al teu voltant i sisplau, mira’m un altre cop, només la teva mirada em facilita una mica la comprensió d’aquest caos permanent. No puc viure sense tu. Has d’entendre que podem relacionar-nos de mil formes, no siguem obtusos!
Sisplau, deixa de jutjar i escoltem-nos amb el cor.
T’estimo amb tota la meva ànima.
Doux baisers
Béré
No em fa gaire grácia haver interromput una relació amorosa per carta…
Xavi H