Category Archives: Emoció

Dia sorpresa!

1 Reply

-Miki ?

– Si! (Vaig respondre)

-Dissabte a les 10.30 a Barcelona, tinc una sorpresa per tu! (Em va dir el meu tiet)

– D’ acord, dons allà estaré.

Em vaig aixecar a les nou i mitja, seguidament vaig agafar el tren, i al cap de tres quarts d’hora vaig arribar a Barcelona. Vam agafar el cotxe, direcció Lleida amb el meu tiet, ens esperaven a la “Dolceta” un restaurant de primera categoria de la qual la seva especialitat eren els cargols, un dels menjars que m’agrada més.

Un dinar esplèndid amb una atenció al client excepcional, i uns cargols per llepar-se’ls dits.

Jo desprès de dinar encara esperava una sorpresa. Amb aquestes que de cop et trobes al aeròdrom de Lleida i jo no tenia idea que un amic del meu tiet tingues una avioneta, encara no m’ho creia, però sí, vam volar per sobre Lleida. Un espectacle: va ser una experiència molt gran. Va haver-hi un moment que me’l va deixar portar i és una sensació que et deixa al·lucinat, difícil d’explicar. S’ha de viure per explicar-ho.

Miki

Polseres Vermelles

1 Reply

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

Play

6 Replies

Un simple botó amb que canvia tota la meva vida. Centenars de notes musicals en que et fan sentir diferent… Centenars de cançons que et recorden fets del passat, èpoques per les que vas passar… La mescla entre els sons i silencis, entre la melodia, l’harmonia i el ritme… Ganes de cantar, de pujar el volum, de ballar, de saltar com una boja. Ganes de oblidar-te de tot els mals. O ganes de plorar, de quedar-te asseguda recordant, pansida, regalimant un mar de llàgrimes…

Posar cançons de salsa i que se’t moguin sols els peus, o posar musica rap, i sentir la prosa amb ritme…

Cançons reflexives, on t’imagines paisatges amb infantesa jugant, oblidant-se de tot.

I es quan em començo a plantejar una vida sense música… Sense harmonia… No hi podria viure, seria tot sense substància… La musica és essencial per a la vida, fa moure tot.

Disfruto molt escoltant música i espero que mai s’esgoti, i que segueixin fent art!

Aina García

El bipartidisme al futbol

1 Reply

El futbol és emoció, espectacle, passió, felicitat, alegria i angoixa entre altres coses. És un sentiment increïble on la gent el pot viure més o menys segons la persona el moment o l’equip al que animis.

Això canvia quan en una lliga de 20 equips n’hi ha dos que sobresurten molt més que els altres, que només en dos equips s’ajunta més del 80% de l’afició d’Espanya, i entre altres coses dir que aquests 2 equips multipliquen per 10 l’economia de qualsevol dels altres equips de mitja taula. Això, és inadmissible per l’anomenada lliga de les estrelles (segons els experts) però, en la meva opinió, la millor lliga del món seria una en la qual si el primer de la classificació s’enfrontés al quinzè, poguessis pensar en que aquest pugui guanyar al líder i no, com passa en aquesta lliga, l’única emoció  sigui en saber quants gols li farà el primer a l’equip teòricament més fluix. En la meva més humil reflexió personal, aquesta idea que es té del futbol a Espanya no encaixa en el que jo anomeno l’emoció del futbol. Una de les opcions que s’anomena es que es reparteixin els diners que s’obtenen de les televisions, però dubto molt que això passi, perquè segons aquest país, aquesta, ha de ser una lliga, on l’únic espectacle que podem tindre, es trobi en només 2 dels 38 partits de lliga.

Si aquesta lliga segueix de la mateixa manera de com quatre mandataris inútils l’han dirigit des de fa ja uns quants anys, em plantejaré molt seriosament si val la pena seguir una lliga on des de fa molt de temps. És batejada amb el nom de la millor lliga del món.

David De Paz