Category Archives: Emma Puig

Canàries, crònica del primer dia

1 Reply

Descobrint les Canàries

Dilluns, dia dos de maig. Són les 11:20 de la nit (les 00:20 a la península!). En David i jo estem asseguts al vestíbul mentre els altres gaudeixen de la llarga nit a les Canàries. Ara us explicarem com ha anat el nostre primer dia de viatge. Cap al migdia els seixanta alumnes de quart ens hem trobat a l’aeroport de Barcelona. Després de facturar i fer l’enze amb els porta maletes ens hem dirigit a l’avió que ens portarà a Tenerife. La decepció i indignació s’han notat al principi a les cares dels companys però desprès s’han anat dissipant (havíem d’agafar un avió a les 7 i mitja de la matinada i ens van canviar el vol per el de les 5 de la tarda, en conclusió hem perdut un dia).

En deixar l’avió hem tingut un entrebanc desagradable per part d’un dels nostres companys. La postura dels professors ha estat molt severa en un inici però finalment ha acabat en no res (per sort). L’estada al poble ha estat breu per falta de temps però ja s’han notat els aires càlids de l’illa. En arribar a l’hotel, hem tingut problemes amb el repartiment de les habitacions, com era d’esperar. Els grups s’han hagut de desfer i ens hem hagut de redistribuir. A la nit, hem tastat les interessants “papes” amb “Mojo Picón”, la salsa més famosa a les illes Canàries. Acceptable per ser del buffet de l’hotel però esperem provar-ne de millors.

A l’hotel gaudim de l’entranyable companyia dels nostres amics, els jubilats. S’alegren molt de veure l’ambient juvenil. Encara que quan passin unes quantes nits més ja n’estaran farts de tant de jovent. Però de moment la convivència és agradable. Així acaba el primer dia a El Puerto de la Cruz, on la primavera i el bon temps són eterns.

Emma Puig i David Barnet

Els calçots

1 Reply

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma

Plans de futur

1 Reply

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

Les petites coses

1 Reply

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

El clarinet

1 Reply

És la sisena vegada que repetim la simfonia 101. La directora ens atura constantment en el mateix compàs. És un tros complicat per els violins però jo tinc quinze compassos de silencis. M’agrada Haydn i la seva simfonia però se’m fa eterna.

Ser clarinetista té molts inconvenients. Quan no tens silencis tens mitja composició amb la mateixa nota. Però llavors arriba el meu moment, el moment del meu solo, un minut exclusiu per a mi i el meu instrument.

El seu so s’eleva i es reparteix per tots els racons de la sala, un so tan simple i tan dolç que entendreix a tota l’orquestra. Valen la pena els trenta compassos d’espera. Els que em passo mirant com els violins fan boniques i enrevessades melodies i com són acompanyades elegantment per els violoncels.

A l’hora del concert, la corda, es col·loca a primera fila ocupant una gran part de l’espai. Semblen els protagonistes. De clarinets no n’hi ha tants i estan col·locats darrere de tot tapats per la resta d’instruments.

Però quan tot comença sé que jo sóc el punt clau, trenco amb la monotonia i dono un to especial. Quan acabo, noto com la gent queda sorpresa i alhora satisfeta. Aquesta sensació m’omple i no ho canviaria per res.

Potser que el clarinet sembli menys important però és necessari i essencial. Estic orgullosa de dir que toco el clarinet, per a mi el millor instrument de tota l’orquestra.

Emma