Category Archives: Elisenda Carmona

Un mateix

Leave a reply

Què importa el que pensin els demès sobre tu? Mentre tu mateix sàpigues qui i com ets n’hi ha prou. He arribat a aquesta conclusió avui mateix.

Aquest matí una noia s’ha posat a llençar-me coses en cara i a criticar-me sense coneixe’m absolutament de res. M’ha dit que no estudio mai i que, bàsicament, no faig ni faré res amb la meva vida quan justament la tarda anterior m’havia passat hores fent treball de cinc assignatures diferents.

Aquest fet ha fet que realment m’enfadés moltíssim i que em passés unes quantes hores nervioses, preguntant-me què coi feia ella ficant-se a la meva vida sense que ni tant sols li hagi demanat opinió.
Però quan ja m’he relaxat una mica he pensat que no importa gens el que pugui pensar ella, o qualsevol altre, que el que és realment important és que jo mateixa sàpiga qui soc i el que faig o deixo de fer, sense que ningú m’ho hagi de dir.

Elisenda

Ser fort o no

1 Reply

Sempre ens han ensenyat que ser fort és no plorar mai, no mostrat les teves debilitats.
Jo tinc una altra teoria; per mi “ser fort” no és riure sempre ni fingir ser insensible, sempre he cregut que una persona forta és la que, quan cau, sap aixecar-se en comptes de quedar-se al terra.
Un altre estereotip de la fortalesa és que has de saber resoldre tots els teus problemes sol.
Per què? Per què per demanar ajuda a qui te l’ofereix o te la pot donar és ser dèbil? És cert que tothom és diferent i que alguns expressen les seves emocions més que d’altres, però també és veritat que tota persona necessita que algú altre, encara que només sigui una persona, el comprengui.
Es podria dir que, en resum, mai he entés aquest prototip de fortalesa que ens han ensenyat, ja que sempre he trobat que una persona forta és la que accepta que té un problema i el resol.

Elisenda

L’any que ve

1 Reply

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Amistat

1 Reply

L’any passat vaig decidir repetir quart perquè necessitava més temps per pensar quins estudis triar; batxillerat o mòduls.

El cas és que aquest any he fet molts amics nous, però últimament notava que m’estava allunyant cada cop més dels meus amics de sempre.

Aquest assumpte m’estava preocupant molt perquè, tot i que estic molt a gust amb els companys d’aquest any, no volia que els meus amics, amb els que he passat tantes coses, es convertissin de cop, d’un any per l’altre en uns simples desconeguts.

Però aquesta pensament va desaparèixer en una simple nit. Després d’uns tres o quatre mesos de no veure a les meves amigues fora dels passadissos del institut, vam anar totes juntes a sopar i RES HAVIA CANVIAT. Me’n vaig adonar de que tot seguia igual i que elles tampoc eren diferents amb mi.

Suposo que quan tens una amistat de veritat amb algú, per molt que passis molt de temps sense veure l’altre persona, tot segueix igual.

Elisenda Carmona

Mals moments

1 Reply

Per què quan sembla que tot va bé succeeix alguna cosa que ho espatlla tot?
Moltes vegades soluciones un tema i al dia següent ja tens una altra cosa de la que preocupar-te.

Hi ha dies en que no t’ha passat res en especial, en que només tens pensaments que et creen preocupació, però hi ha d’altres en que sí que hi ha un fet que fins i tot pot canviar el teu present i el dels qui t’envolten.

Potser ni tan sols has creat tu aquest conflicte, però t’afecta en primera persona, no hi pots fer res per arreglar-ho i simplement només pots esperar a que es solucioni sol o que, qui sí te la capacitat de millorar la situació, ho faci.
És cert que si tot anés sempre sobre rodes no apreciaríem els bons moments però, tot i això, a vegades tot el dolent passa massa seguidament.

Intentes posar al mal temps bona cara, però quan el que tens no és un mal dia, sinó una mala temporada, llavors la cosa ja no és tant fàcil.

Quan tot això passa i no trobes cap consol aparent, l’únic que pots pensar per poder seguir és: demà serà un altre dia. Pensar en que RES dura per sempre, que tot s’acaba, fins i tot aquestes males temporades.

Elisenda Carmona

Créixer

1 Reply

Sovint els pares o altra gent del nostre voltant ens diuen què és el que hem o no hem de fer.

Jo sóc del tipus de gent a la que li agrada fer el que creu que ha de fer o el que sento en aquell moment. Penso que estem a l’edat de cometre errors, de caure i després d’aixecar-nos i aprendre de les experiències, tant positives com negatives. Si ens ho donen tot fet i solucionat, sense cap tipus de risc ni de possibilitat d’anar errats, com aprendrem el que és realment millor per nosaltres? Com tindrem d’aquí uns anys la capacitat d’arriscar-nos i triar el que creiem més convenient? com podrem sortir de situacions complicades quan ens veiem sols?

Està bé que els que ens envolten ens vulguin donar consells o ens intentin guiar pel que ells creuen que és ” el bon camí “, però no poden pretendre dirigir la nostra vida ni decidir en nom nostre.

Elisenda

Decisions

1 Reply

Aquest és l’any de decidir, de decidir-ho tot, què volem estudiar, de què volem treballar, quin tipus de vida volem portar… En resum, aquest és el moment de triar el nostre futur. Però què passa si no estem llestos? Si no ho tenim del tot clar? Doncs res, ens obliguen a triar i punt. A vegades em dóna la sensació de que no tenim ni veu ni vot. La gent es pensa que la vida d’un estudiant de quart d’ESO és molt senzilla. Doncs a mi no m’ho sembla gens, de senzilla. A sobre de la pressió que ens suposa ell simple fet de decidir, de triar, ens posem a pensar: ” I si d’aquí uns anys ja no m’agrada el que estic fent?” “I si desprès em resulta massa complicat tot plegat i no puc acabar els meus estudis?” I, el més important: ” Què passa si al final no trio correctament?

Elisenda